Els exiliats republicans dels Països Catalans

Ateneu Pere Mascaró

La derrota del bàndol republicà a la Guerra Civil va ocasionar una espectacular diàspora de ciutadans de l’Estat espanyol cap a l’estranger. La contundent repressió practicada per les autoritats franquistes contra els partidaris dels partits i sindicats afectes al Front Popular no deixava realment cap altra sordida. Hi ha qui ha afirmat que aquesta massiva emigració fou, tal vegada, el darrer exercici de manifestació de l’opinió pública a l’agònica Espanya democràtica; en el fons, els milers d’exiliats de 1939 “votaren amb els peus” contra un règim dictatorial que no havia fet més que iniciar un trànsit que s’estendria per espai de quatre decennis.

Lògicament entre aquests “transterrats” n’hi hagué milers que procedien dels territoris de parla catalana; ja fos de la Catalunya, València i Menorca que havien fet part de la zona lleial fins a l’hivern de 1939, ja fos de la Mallorca i Pitiüses franquistes des de l’estiu de 1936. La historia d’aquests exiliats va ser objecte d’un congrés celebrat a València el 2009 en el qual participaren una quinzena d’investigadors especialitzats en aquest període. Els textos d’aquelles ponències han estat ara reunits en un volum col.lectiu coordinat per l’historiador barceloní Pelai Pagès i Blanch sota el títol L’exili republicà als Països Catalans. Una diàspora històrica (editorial Base, Barcelona 2014).

El llibre consta de sis blocs d’articles. En el primer s’analitzen les diferents rutes preses pels exiliats, amb especial atenció a aquells que combateren o foren fet presoners durant la Segona Guerra Mundial. En el segon, es tracta sobre el pas dels republicans espanyols per camps de concentració al sud de França, al nord d’Àfrica o a l’Europa hitleriana. En el tercer, s’aborda l’emigració política, cultural i literària als Països Catalans, incloent articles específics sobre l’exili balear o sobre la reconstrucció de la Generalitat catalana a l’exterior. Al quart, es fan aproximacions a les biografies de republicans valencianistes com Josep Renau. Al cinquè, es tracta sobre els maçons, militars i eclesiàstics refugiats. Finalment, s’inclouen treballs relatius a la memòria de l’exili a càrrec de persones que el visqueren en primera persona. Una contribució –aquesta darrera– particularment encertada, perquè tal i com indica el coordinador de l’obra a la introducció “recordar l’exili pot ser una bona manera de commemorar la fi d’aquella guerra però també un referent de futur perquè l’exili de 1939 sigui el darrer de la nostra història”.