Els fanàtics

Joan F. López Casasnovas.

Halal i haram, lícit i il·lícit. Sobre aquesta dicotomia, uns fanàtics intenten fer de la religió la font de les lleis i les regles que han de regir la societat. Fem cas a un musulmà que protestava contra un ús pervers del llenguatge i no emprem etiquetes com “els islamistes” o l’“Estat Islàmic” encara que els terroristes que s’aixopluguen davall aquestes sigles no hagin constituït cap estat ni tenguin un concepte gens ortodox de la religió islàmica. De fanàtics, n’hi sol haver en totes les religions. Alerta: a cap cristià faria gràcia veure avui uns individus armats fins a les dents que en nom dels Evangelis es dedicassin a cremar llibres, prohibir i imposar conductes (com obligar els infants a anar a una escola d’adoctrinament i separar fillets i filletes perquè el seu déu els destina a rols de submissió) i fins i tot matassin sense feda tothom qui no pensàs com ells. Supòs que no faria gràcia, encara que la Història ens diu que hi va haver un temps en què en nom de Crist es feien cruels matances. A Espanya, no cal remuntar-se al temps de la Inquisició, el final de la Croada més recent just ha fet 75 anys. Una particular jihad, on l’emir, xeic o cabdill victoriós entrava als temples sota pal·li.

Els terroristes que diuen actuar com a musulmans redueixen allò cultural a fets ‘cultuals’ (per a ells l’ Islam seria el resum de tota la cultura) i polititzen la religió, que s’erigeix en llei. Es declaren en guerra contra l’Occident, que se’ls apareix màximament essencialista i ideologitzat (racisme, islamofòbia, hedonisme, consumisme...) i que, sota el pretext de la democràcia, proclama valors universals i no accepta, per exemple, la jerarquització sexuada. Diran que la igualtat de drets entre homes i dones aboca a la homosexualitat, el divorci farà que elles no obeeixin els marits; adoctrinen que en l’obediència es manifesta l’amor autèntic... No és estrany trobar gent de confessions no musulmanes que pensa de manera semblant a aquests jihadistes.

Després dels atemptats del mes passat, diferents governs han reaccionat. A Espanya, el pacte PP-PSOE introdueix més restriccions a les llibertats bàsiques; en canvi, el govern francès, reforçarà més una educació igualitària, laica i democràtica susceptible d’encoratjar els joves a construir-se el seu futur amb l’autonomia personal i el pensament crític. Tot i així, no podem oblidar que molts joves dels centenars que han travessat cap al costat fosc de Síria havien rebut una educació europea. L’autor del doble assassinat de Copenhaguen era danès. És molt possible que la identitat europea no sigui una qüestió només de benestar material. Allò de Ciceró (ubi bene, ibi patria) sembla que ja no funciona. A la recerca de la identitat–açò que els nacionalismes dominants, l’espanyol entre els ferotges, tant blasmen-, la corresponent a Europa més tost faríem bé de fonamentar-la, si més no en tres valors, que són antídots contra el fanatisme: la igualtat, la tolerància i la justícia.