Parlament al Mur de la Memòria

Llorenç Capellà, escriptor

Quan, a mitjan dècada dels anys setanta, recollia informació per escriure el Diccionari Vermell en els llibres de registre d’aquest cementiri, se’m va atansar un funcionari, d’edat avançada, i em va dir, baixet, que ell ho havia vist tot. “Tot...?”, vaig demanar-li, “per què no us expliqueu?” “Jo i altres al·lots de la Vileta i Son Rapinya ens apostàvem rere una paret seca que s’aixecava al costat de la Riera i miràvem per damunt com mataven la gent”. El funcionari es referia concretament a aquest mateix indret. I així com m’ho contava, acumulava a la mirada tot aquell espant que havien absorbit els seus ulls infantils. L’oligarquia franquista encara controlava la vida pública i ell no anava gaire tranquil. Tanmateix, em va voler dir allò que havia vist i que portava clavat a la consciència. Era, per entendre’ns, una de tantes persones que es negaren tossudament a abdicar de la memòria. Una memòria proscrita tots els anys de la dictadura i encara ara malmesa o aigualida des de diversos fòrums del poder polític, econòmic, religiós i social.

Tanmateix nosaltres som aquí per reivindicar-ne el dret, a la memòria, i per fer patent el compromís amb els valors de dignitat que representen cada un dels noms que figuren en aquest mur. La matinada del dia 24 de febrer de 1936 –passat demà farà anys− un escamot de falangistes va assassinar a trets, aquí mateix, quatre prohoms de la Mallorca republicana. Parlo d’Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques. Les seves biografies són prou conegudes com per ara fer-ne, novament, una narració detallada. El metge Darder és el batlle de Palma per antonomàsia. La seva dedicació a millorar de manera integral l’atenció escolar o els esforços que va esmerçar a modernitzar la ciutat des de l’òptica higienista i a reduir les bosses d’atur amb obra pública, complementen el perfil d’un intel·lectual abocat a la investigació científica i dotat d’una curiositat cultural insaciable.

Tampoc puc afegir gaire cosa d’Alexandre Jaume, si no vull exposar-me a ésser reiteratiu. Advocat de professió i diputat a corts, la seva capacitat analítica del present va ajudar a trobar un punt d’equilibri entra els diferents corrents del socialisme i, de rebot, de l’esquerra. Jaume sempre va promoure un socialisme de perfil moderat amb el contrapunt d’una fermesa ètica inamovible, de la qual n’és un exemple la negativa a col·laborar, l’any 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, en contra de l’opinió majoritària dels dirigents del seu partit.

D’altra banda, moltes de les realitzacions que caracteritzen la política d’Emili Darder, defineixen també els anys al front de la batllia d’Inca d’Antoni Mateu. El batlle Mateu va potenciar l’Escola d’Arts i Oficis, va crear la Biblioteca Municipal i va procurar posar seny i diàleg, sempre en defensa dels drets obrers, en els conflictes laborals que sovintejaven en el sector del calçat. Va preocupar-se per les condicions sanitàries de la ciutat, va crear feina pública... El seu programa de govern és idèntic al d’altres batlles coetanis. Penso en Joan Mas i Verd, de Montuïri; en Josep Serra, de Sóller; en Antoni Amer, de Manacor; en Pere Oliver Domenge de Felanitx i en tants i tants d’altres que pagaren amb la mort, la presó o l’exili el seu esforç per fer un país millor.

Antoni Maria Ques també va morir aquí, passat demà farà setanta-vuit anys. El seu advocat defensor, el tinent Sebastià Feliu, de l’arma d’Artilleria, en intuir que seria condemnat a mort, va demanar als components del tribunal si en el moment de signar la sentència no els tremolaria la mà. Ques havia estat soci de Joan March, amb inversions importants en el Nord d’Àfrica i en el contraban de tabac. Tanmateix, havia derivat del verguisme cap el republicanisme. Feia part de l’executiva d’Esquerra Republicana –el mateix partit d’Emili Darder i d’Antoni Mateu, aleshores el de més presència institucional a Mallorca− i va contribuir-ne, de manera altruista, al finançament.

“No els tremolarà la mà?”, va demanar el defensor de Ques a Diego Navarro Baigés, tinent coronel d’Infanteria que presidia el consell de guerra que va condemnar a mort Darder, Ques, Jaume i Mateu. “No els tremolarà la mà?”, va insistir l’advocat, tot fent extensible la pregunta a l’instructor del procés, el coronel Fernández de Tamarit, i a tots els altres membres del tribunal. I no els va tremolar la mà. La sentència condemnatòria contra Darder, Ques, Mateu i Jaume estava acordada per endavant. Suposava l’apoteosi del cinisme franquista. Després de la repressió física de les classes populars amb més d’un miler d’assassinats i alguns milers de detinguts, un procés públic a la burgesia dissident, la que havia tingut aspiracions progressistes, advertia el conjunt de la ciutadania de la voluntat dels colpistes de no permetre cap desviació de l’ortodòxia feixista. Tot i que algunes accions puntuals –com és ara el tiroteig entre falangistes i militars als voltants de Cort el mateix diumenge dinou de juliol de 1936− poden fer la sensació de descontrol, la maquinària repressiva va actuar d’acord amb el guió previst a les casernes. Primerament l’onada d’assassinats incontrolats, després les execucions selectives i la privació de llibertat. Paral·lelament s’endegà un procés repressiu de llarga durada que va afectar els béns immobles i els estalvis de les persones encausades. Més endavant les depuracions en l’àmbit professional, els expedients per pertinença a la maçoneria o a entitats cíviques i culturals. L’assassinat de Darder, Ques, Mateu i Jaume va tenir una perversió afegida. La sentència va dictar-la un tribunal militar, però la responsabilitat d’executar-la va recaure en l’estament civil. Els afusellà un escamot de falangistes, perquè semblés que era el poble, la societat sencera, qui n’havia decidit l’execució.

D’aquesta tragèdia, n’han passat setanta-vuit anys. Enguany en farà quaranta que la dictadura va deixar pas a un procés de transició que desembocaria en el restabliment de les llibertats democràtiques. Amb una condició imposada pels poders fàctics del franquisme: el pacte implícit entre tots els agents polítics i socials de no remoure el passat. Acceptar-la va ésser un error de pes, que la ciutadania s’encarrega de corregir. No hi ha llibertat sense coneixement i no hi ha coneixement sense memòria. De manera espontània sorgiren arreu de l’Estat entitats o associacions que reivindicaren el dret a la memòria. I a localitzar i exhumar les fosses que havia ocultat el franquisme. I a exigir la desaparició de la simbologia feixista, present en els edificis i espais públics. Malauradament aquestes associacions de reivindicació històrica –entre les quals cal destacar Memòria de Mallorca, una de les més actives−, han topat amb la ferma oposició del Partit Popular a qualsevol revisió del passat i, amb una esquerra que –descomptant el compromís de partits ben concrets− els ha brindat més comprensió que col·laboració. A Mallorca encara queden vestigis ornamentals del franquisme. La creu de Muleta i el monument al creuer Baleares en són exemples sagnants.

Passat demà, permeteu-me insistir en la data, farà anys de l’assassinat de Darder, Jaume, Mateu i Ques. A les acaballes del franquisme un grup de persones va començar a reunir-se aquí, de manera espontània, per retre homenatge a aquests quatre homes −amb independència del partit al qual havien estat afiliats− i, per extensió, a totes les víctimes del franquisme. Els reunits sostenien posicionaments ideològics diferents i, fins i tot antagònics, en el ventall d’esquerres que aleshores es començava a estructurar. Però es trobaven aquí, davant aquest mur, perquè aquell vint-i-quatre de febrer, el del trenta-sis, tothom va prendre consciència que s’entrava definitivament en un període de foscor. Però també de memòria, perquè la memòria ha estat i és resistència. Resistència i compromís.

Resistència per a mantenir viva la memòria. Per a reclamar tantes vegades com faci falta l’exhumació de les fosses, la retirada de la simbologia feixista de places, carrers i edificis públics. I compromís per fer-ne, de la memòria, una eina de present. No podem convertir la generació de la República, que va assumir l’objectiu d’un món millor, en un referent historicista. Necessitem un espai de investigació, d’estudi i de consulta de l’època que, alhora, estigui obert a noves idees i propostes. I al coneixement d’altres cultures i d’altres problemàtiques. Un centre que sota la presidència de Memòria de Mallorca –autèntic motor de la recuperació de la memòria històrica−, l’assessorament de la UIB i la participació activa dels partits, sindicats, entitats i associacions que fan part de la Comissió 24 de febrer, pugui ésser tribuna de la problemàtica social i cultural del present i punt de trobada i altaveu de les persones procedents d’aquells països d’arreu del món on és conculquen els drets humans i les llibertats. La República va néixer, però no va créixer. Vull dir que el cop d’Estat no va deixar quallar l’esperança en una societat diferent, més justa i solidària, integrada en els corrents europeus de progrés i benestar; en una societat de fondes arrels democràtiques, fins al punt de saber escoltar i respectar la voluntat sobirana de Catalunya i Euskadi que ja es manifestava com es manifesta ara. De manera que no sabem on hauria pogut arribar aquella república. Va quedar en projecte, en anhel. I us puc ben assegurar que l’anhel d’Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques i de totes aquestes persones els noms de les quals està escrit en el Mur de la Memòria –cadascuna des de la seva òptica ideològica, del seu compromís social, de la seva manera de ser− era el de construir un món obert a la solidaritat, més habitable, més just, on la dignitat de la persona fos la bandera de totes les iniciatives. Vegem-los des d’aquesta perspectiva. És el millor homenatge que els podem retre.