Poesia: Margarit, Bonet, Garriga, i molts altres

Maties Garcias Salvà, professor d’EOI

“Si els que ocupen els nostres interessos i inquietuds són només assumptes com la política, vol dir que estem posant l’accent en el que tenim de gregari. I tot el que és gregari tendeix a sustentar el menyspreu. L’admiració profunda, la que no és mimètica, ve de la individualitat. És a dir, del tu al qual es dirigeix el poema”. Així clou Joan Margarit l’Epílegdel llibre Des d’on tornar a estimar, el seu darrer recull de poemes acabat d’editar. Facem-li cas i centrem-nos, doncs, en una sèrie de publicacions recents de poesia, l’art que, continuant amb els mots de Margarit, “és un dels recursos més seriosos per fer front a la intempèrie moral.”

Des d’on tornar a estimar aplega un conjunt de 46 poemes, en què, com a mostra del caràcter unitari de l’aplec, fins a un total de cinc ocasions es repeteixen els mateixos mots que donen nom al títol del llibre. I és que l’estimar –i l’ajudar, i el recordar– és com si fosel material amb què s’entrunyellen els versos de Margarit. Uns versos que sovint neixen de l’evocació de l’experiència personal propera: les filles mortes, els pares desapareguts, amics amb qui ha conviscut, el record dels paisatges infantils, de les ciutats i les cases, la pervivència d’escenes de la vida domèstica... A partir d’aquests començaments, es desencadena la reflexió que fa desenvolupar el poema i li dóna el sentit moral que a Margarit li agrada cercar.

El poeta sap d’on ve, i no és d’aquella opulència que “planeja sempre un crim”: “El que hi hagi en mi de noble/ no pot venir d’enlloc més que de la pobresa. / La que amb humilitat treu la bastida (...) / La que amb l’aixada va apartar la terra.” I a Barcelona s’ofèn amb “la festa innecessària” de la ciutat d’avui, mentre es demana “On és aquella burgesia culta? I aquells obrers que, a més del seu ofici, se sabien poemes de memòria?”, perquè enmig de la buidor present recorda que “a Montjuïc tinc dues filles” enterrades en aquesta “desolada ciutat que” –li enfloca–“fas de puta.”

A El saqueig proclama que “D’infant em van voler arrencar la llengua /que l’àvia em parlava”, però sap que “arreu ens acompanyen les paraules”, i conclou que “haver salvat la llengua m’ha deixat a mercè d’una gent que era la meva.”

Constata que “el cel poètic” no l’ha protegit mai i que no ha volgut que els seus versos “fossin literatura”. Ara que l’existència li resulta més amable “sabent que és seca i aspra”, ha après que “La vida s’alimenta dels dies generosos./ De donar i protegir./ Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.” Proclamat seguidor de Vinyoli –els poemes que ell no va escriure és “on van començar els que jo he escrit”–, sap “com s’ho va fer / per trobar un lloc des d’on tornar a estimar.”, motiu principal del llibre.

Per una altra banda, també acaba de sortir publicat un recull que edita la benemèrita llibreria Quart Creixent, amb motiu del seu 33è aniversari. Es tracta d’un aplec de tots els poemes que al llarg d’aquests anys han il·lustrat els calendaris de butxaca que l’establiment del carrer d’en Rubí ha regalat a amics i clients. Ara, amb il·lustracions de Damià Jaume i Toni de Cúber, els versos que ens han felicitat el Cap d’Any prenen forma d’una antologia plural on hi ha Marçal, Villangómez, Brossa, Salvat, Carner, Llompart, Palau i Fabre, Cabrer, Martí i Pol, Bauçà, Pere Quart, Blai, Turmeda, Estellés, el Cançoner, Montllor, Casasses, Bartra i, a partir de 2008, les darreres fornades de poetes mallorquins: CarlesRebassa, Joan Miquel Oliver, Glòria Julià, Pau Vadell, Blanca Llum, Laia Martínez i Jaume C. Pons Alorda.

Precisament, dos d’aquests poetes joves –Vadell i Pons Alorda– són els responsables de l’edició de Demà no és mai. Antologia poètica 1959-2014, el darrer llibre publicat en vida del recentment desaparegut Francesc Garriga Barata, un poeta fins fa poc no gaire conegut, però que ara és molt estimat per les noves generacions de lletraferits, i que veu la llum gràcies a les acurades feines d’AdiA Edicions, radicades a Calonge. Un tast: “fins que el sol aparegui /per l’orient d’uns ulls, /som a l’ombra dels cossos que estimem.”

I amb sentor de contrades santanyineres obertes a tot el món també ens arriba la Poesia Completa de Blai Bonet (1926-1997), un llibre que finalment ha editat Edicions de 1984, després de diversos intents frustrats a càrrec d’altres segells. Tenen cura de l’edició present Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol, i en fa el pròleg Margalida Pons. És una obra magna que aplega tots els llibres de poesia de l’autor,des delsQuatre poemes de Setmana Santa, de 1950, fins a Sonets, inacabat i pòstum, que va veure la llum el 2000. S’hi afegeix, a més, un bon conjunt d’obra inèdita i esparsa. Si a aquesta edició de la poesia de Bonet hi afegim la recuperació de la prosa dels seus dietaris(Els ulls - La mirada i Diaris) que fa l’editorial pollencina El Gall, tenim a l’abast una lectura molt completa de l’escriptor de Santanyí.

Tot plegat, es tracta d’unes lectures que ens han d’ajudar a fer plaent i millor la nostra vida i que també contribueixena bastir la societat i el país més cultes i civilitzatsque volem. És per això que al nostre temps li cal, també, un espai per a llegir i escoltar poesia.