Rafel Morales Granell, militar de l’exèrcit de Franco i comunista

Miquel Rosselló, president de l’Ateneu Pere Mascaró

En Rafel va néixer a un poble del País Valencià, Almenara, l’any 1934, de pares camperols. Molt aviat hagué d’abandonar l’escola per anar a treballar amb el seu pare al camp, cuidant tarongers. Però amant de la lectura i de la cultura en general fou un vertader autodidacte. Des de ben petit quan acompanyava els seus a treballar al camp se’n portava un llibre.

Va anar a fer la mili a Mallorca i quan s’havia de llicenciar decidí reenganxar-se abans que tornar al treball del camp.

Conegué i freqüentà a persones amb un alt nivell cultural com l’historiador Pere Jofre, el músic Antoni Parera o l’escriptor Antoni Mus. El contacte amb aquests nous companys el confirmaren amb la seva primera passió, la dedicació a la lectura, la música, el teatre, en definitiva a la cultura en general.
A mitjans dels anys seixanta va coincidir amb l’economista solleric Antoni Rebassa, que feia les milícies universitàries al seu quarter. N’Antoni era comunista del PSUC i feren una molt bona amistat amb en Rafel. De les eternes xerrades i la lectura de tots els texts que li passava en Toni, en Rafel va descobrir la seva segona gran passió, la política, la lluita per un món millor.

Sense pensar amb els riscs que tindria s’afilià al Partit Comunista i durant anys va militar a la cèl·lula que anomenaven dels intel·lectuals amb companys com en Pere Caminals, n’Antoni Maria Thomàs, n’Ignasi Ribas, en Pep Truyol, en Miquel Miravet i d’altres. Participava de tota l’activitat que aquell grup desenvolupava. Seminaris per incorporar a nova gent al Partit, edició de la revista Praxis, difusió de propaganda...

A finals dels anys seixanta va conèixer la seva tercera gran passió, n’Assumpta Massanet que s’havia de convertir amb l’amor de la seva vida i amb qui es casà el 1971.

La militància d’en Rafel al Partit de Mallorca durà fins que, probablement a través dels contactes que tenia a Palma en Miquel Bilbatúa, molt vinculat amb la direcció del PCE a Madrid, informà que a Mallorca hi havia un militar que participava activament en la vida del partit.

Aleshores els militars que formaven part del PCE no tenien cap vincle amb l’organització territorial, estaven directament vinculats a la direcció estatal i dedicaven la seva tasca exclusivament al treball dins l’exèrcit. Se podria dir que vivien una doble clandestinitat, havien d’ésser clandestins fins i tot pels companys del partit.
En Rafel es va relacionar a partir de llavors amb el responsable militar del PSUC, Albino i/o amb els dirigents històrics de Madrid en Jaime Ballesteros i Paco Romero Marín, el tanque, que li donaven les consignes per la seva activitat i el connectaren amb altres companys com el comandant d’artilleria Juan Barja i altres.

La seva tasca consistia en estendre les idees a favor de la democràcia entre els militars que freqüentava i participar amb l’elaboració i difusió del Boletin de oficiales i suboficiales que se distribuïa periòdicament entre els militars. S’enviava per correu i en Rafel, amb l’ajuda de n’Assumpta, rebien els butlletins a casa seva, un pabellon militar i allà omplien els sobres i després els ficaven a distintes bústies de Palma per despistar.

El 1974 neix la Unió Militar Democràtica (UMD) i el PCE deixa d’intervenir directament dins l’exèrcit i delega tota la lluita democràtica amb aquesta nova organització, nascuda al calor de la revolució dels clavells d’abril a Portugal. Com no podia ésser d’una altra manera, en Rafel s’integra a la UMD i participa de les activitats d’aquesta amb altres companys com el capità Martí Rotger, en Cristòfol Fuster, en Bernat Vidal i d’altres.

El 1976 és ascendit a tinent i el destinen a Cartagena on continua la seva militància a la UMD. I el 1977 neix la seva filla, na Clara, que se converteix amb la darrera gran passió de la seva vida.
Amb la democràcia torna a Mallorca i quan se produeix la autodissolució de la UMD, torna a militar activament al PCE a les Illes i se converteix en membre del Consell de Redacció de La Nostra Paraula, on hi escriu assíduament amb el pseudònim d’Oscar.

Va morir molt prematurament, amb només 51 anys, el 1987. Fou una pèrdua irreparable, molt especialment per la seva filla, na Clara i la seva companya, n’Assumpta i jo vaig perdre el millor amic que he tingut mai. Els amics no podem ni volem oblidar-lo.