Afusellats a Lieja

Miquel Àngel Llauger
Professor i escriptor

A Lieja, Bèlgica, la plaça on hi ha l’edifici principal de la universitat porta el nom d’una data: 20 d’agost. Hi ha una placa, actualment en mal estat, que explica que en aquest dia, l’any 1914, molt poques setmanes després de l’inici de la Primera Guerra Mundial, els invasors alemanys, sense que hi hagués cap provocació, varen cremar vint cases i afusellar disset persones. A la placa s’hi poden llegir els noms de les víctimes, entre els quals hi ha els dels mallorquins Jaume Oliver Rullan, Antoni Oliver Rullan, Joan Móra Ferrer, Jaume Llabrés Bestard i Josep Niell Mestre. Els dos primers eren germans, propietaris d’un comerç d’alimentació, com tants d’emigrants sollerics d’aquell temps, i els altres tres eren empleats seus. Cinc víctimes oblidades de la brutalitat contra la població civil, que havia de marcar tràgicament tot el segle XX, i que llavors començava.

Llorenç Capellà rescata la memòria d’aquests paisans nostres a Crònica de la mort ignorada, un d’aquells textos en què el savoir faire d’un novel·lista es posa al servei de l’objectiu de recuperar una història real. Ens trobam en aquest territori que no és ficció però que no podem dir que no sigui literatura, i que resulta, com saben molts de lectors, tan fructífer. La història que se’ns conta és la de cinc assassinats, però és, sobretot, la de la misèria del poder.

És sabut que la posició espanyola durant la Gran Guerra va ser de neutralitat. El que ens mostra aquest relat és que va ser una posició feta d’impotència, de càlcul comercial i de baixesa moral. El govern d’Eduardo Dato va voler silenciar cinc morts que comprometien la neutralitat i que podien comprometre la relació comercial amb Alemanya. Va recórrer a la negació i a la tergiversació, a la mordassa quan va caldre. Es varen alçar veus de protesta, com la de Vicente Blasco Ibáñez, o com la del nostre Miquel dels Sants Oliver, que, des de mitjans tan poc sospitosos d’esquerranisme com l’ABC o La Vanguardia, va reclamar del govern espanyol una actitud activa de defensa dels seus ciutadans. El governador civil a les Balears, Ignacio Martínez Campos, va arribar a suspendre un acord de la Diputació Provincial que demanava que s’aclarissin els fets. El govern espanyol només va admetre l’evidència de les cinc morts quan va ser irrefutable.

Un acord pel qual Alemanya compensava econòmicament les famílies dels afusellats va segellar el silenci una altra vegada. “Espanya no va participar a la Primera Guerra Mundial, però la va perdre”, setencia Llorenç Capellà.

El relat de Capellà ens esbossa també un context històric en què es va donar un debat entre aliadòfils i germanòfils que, en certa manera, prefigurava els dos bàndols de la Guerra Civil. La gent de lletres, tant a Espanya com als Països Catalans, era majoritàriament aliadòfila, tot i que amb excepcions ben significatives. A casa nostra, la defensa dels ideals republicans que encarnava França la va encapçalar Gabriel Alomar, però hi ha haver un germanòfil tan assenyalat com Mossèn Alcover, que a més de ser un gran lingüista i escriptor va ser un conspicu i de vegades furibund canonge de tarannà tradicionalista. La història de com Mossèn Alcover va ser acusat d’espia al servei d’Alemanya, i dels problemes que això li va ocasionar en el món de la romanística, és un bon exemple dels fils secundaris que fan atractiu aquest llibre escrit contra l’oblit.