Cervells tancats en un núvol

El nord també existeix

Tomeu Truyol

De fa ja uns anys, amb l’aplicació generalitzada de les noves tecnologies informàtiques i el seu ús massiu, es parla de la intel·ligència col·lectiva o global gràcies a què internet posa en contacte i permet d’interaccionar alhora els milions d’intel·ligències individuals que hi ha arreu del món, com si la xarxa fos un cervell a escala planetària i les seves connexions la sinapsi neuronal que condueix la informació.

Deixant de banda emperò les felices comparacions, la qüestió important és si aquest fet pot considerar-se com una aportació prometedora per a la humanitat, en el sentit de possibilitar canvis reals en les regles de joc del sistema i en el mateix funcionament del conjunt de la societat.

Hi ha casos esperançadors en què internet s’ha demostrat molt eficient com a eina de revolta i ha servit per compartir, en diferents països, milers d’indignacions individuals que han ultrapassat la censura dels governs i els han acabat enderrocant. En sentit contrari, també s’han donat casos en què els governs han intervingut la xarxa restringint-la, pressionant hostings per evitar la circulació de certes informacions, aprovant fins i tot lleis per penalitzar la publicació de les filtracions sensibles o intoxicant la xarxa amb informacions directament manipulades.

En qualsevol cas, al marge de veure quina serà la capacitat d’actuació i de control dels poders fàctics i quina la capacitat dels generadors de xarxa per tal d’eludir-los, el que resulta evident és que internet, com a eina que és de comunicació, seguirà sent més o menys vàlida només en funció de l’ús que se’n faci, de manera que la seva utilitat i les possibilitats que ofereix no seran tampoc més imprescindibles que moltes de les altres eines que també es poden posar a l’abast de la intel·ligència. Ho dic, sobretot, perquè de vegades hi ha defensors a ultrança de la tecnologia que confonen la forma amb el contingut, que acaben duent al terreny de la fe cega aquesta pulsió tecnològica fins al punt de conformar-se en lluitar virtualment o en esperar, també, que els nous avenços tècnico-científics ens solucionin tots els problemes.

Sí, ja fa anys que tenim internet, que vivim connectats globalment, al·lucinant amb la quantitat d’informació que podem generar i rebre quasi de manera instantània, mirant d’accedir més tard o més d’hora als nous formats, a la darrera versió, a les noves prestacions... I tanmateix, de vegades sembla com si tot açò es reduís a una forma més de consumisme, a una moda que el capitalisme ens ofereix per tal de tenir-nos ben entretinguts... i controlats. En aquest sentit, sabem que hi ha grans empreses que es dediquen a recopilar massivament dades a partir dels perfils personals, a examinar les possibilitats comercials de l’anàlisi de sentiments en tot allò que es publica a través de les xarxes socials, quantificant i mercantilitzant l’individu i tot, a més, sota l’atenta mirada de la NSA que inclou, és clar, també un control polític.

Així, llençats de ple a navegar per les xarxes socials –de vegades fins caure en la pura addicció o en situacions tan absurdes com la de reunir-se amb els amics per estar callats i quiets, cadascú teclejant des del seu smartphone- a poc a poc hem anat abandonant el sentit de la comunicació real, el temps disponible i els espais físics de comunicació directa, d’organització i creativitat que haurien de ser quotidians i més propers. El perill, pens, és que si perdem açò acabarem convertits en un munt de cervells, hiperconnectats, sí, però tancats en un núvol.