El Sindicat de Fora en el 700 aniversari de la seva creació

Guillem Morro Veny
Historiador

Enguany es compleixen set segles de la creació d’un organisme institucional secular de gran rellevància en la història baixmedieval del Regne de Mallorca: el Sindicat de Fora. El segon rei de la monarquia privativa de Mallorca, Sanç I, amb la seva famosa sentència de 1315, determinà la participació política dels habitants de la Part Forana en el govern i en l’administració del Regne, a través del Sindicat. Organisme institucional constituït per deu síndics, d’aquí li ve el nom. Una institució singular, sense parangó en els països de l’Europa occidental d’aquells segles. Entre els deu síndics que formaven la comissió executiva del Sindicat, s’elegien, cada any, dos clavaris, càrrecs que ostentaven la més alta potestat en l’aplicació de les determinacions aprovades en assemblea pels consellers de les respectives viles.

Els síndics clavaris, a l’introit del seu ofici eren obligats a presentar fiadors, així, en acabar el seu exercici, si la seva gestió com a administradors dels cabals comuns donada un saldo negatiu, els seus garants responien amb el seus béns dels doblers que els clavaris deixaven en deute (paradoxes de la Història, avui, segles després, aquesta pràctica tan saludable, no s’aplica ni als polítics ni als administradors públics). Els clavaris en finir el seu càrrec, no podien tornar ésser elegits fins que havien transcorregut dos anys. Així mateix, els seus comptes eren, escrupulosament, revisats pels oïdors del Sindicat i quedaven registrats en els “llibres de clavaria del Sindicat” que eren dos, ja que com hem dit, dos eren els clavaris que regien cada any, elegits entre els deus síndics, a la coberta dels quals s’hi pintava l’escut d’armes del llinatge del clavari corresponent. Abans de 1457, el Consell del Sindicat (que agrupava els síndics i consellers de les respectives viles) solia reunir-se, quan s’ajustaven a Ciutat, en el claustre de Sant Francesc, i a partir del referit any, a la Casa del Sindicat. Quan ho feien a la Part Forana, s’aplegaven, alternativament, Inca (Capella de Sant Bartomeu) i a Sineu (Palau Reial).

El popular carrer del Sindicat de Palma li deu el nom, puix que aquest organisme, l’any 1457, va adquirir un alberg o casa a l’esmentat carrer perquè els síndics i consellers de la Part Forana poguessin reunir-s’hi i tractar, prèviament, els temes de l’ordre del dia que s’havien de debatre en el Consell General i que afectaven la Universitat forana.

Al llarg de la seva dilatada existència, el Sindicat tingué continuats enfrontaments amb l’oligarquia resident a Ciutat , seu del poder, on es canalitzava i administrava bona part dels cabals públics provinents de les imposicions de tota l’illa. Una gestió sovint mullada pels esquitxells de corrupció i malversació. El paper que va jugar el Sindicat en defensa dels interessos i dels drets de les viles de Mallorca fou determinant perquè la Universitat de la Part Forana —entesa com a corporació supramunicipal— mantingués una personalitat diferenciada i combativa durant les conjuntures —i no foren poques— en què els seus drets eren vulnerats per la prepotència dels elements oligàrquics ubicats a l’entorn del poder.

En situacions extraordinàries com la que va viure Mallorca Durant el gran alçament forà de 1450-1453, el seu paper fou terminant en la vindicació de les raons al.legades pels dirigents dels pobles de l’illa alçats en armes. Basta recordar que a les darreries de l’esmentada contesa, els jurats de la Ciutat i Regne sol.licitaven al rei Alfons, anomenat el Magnànim, la dissolució del Sindicat i la seva substitució per un jurat de la Part Forana que se sumaria als sis de la Capital. Però la supressió d’aquest secular organisme no es produiria per conducte de cap rei de la Corona d’Aragó, sinó per disposició del primer Borbó, Felip V, a través dels decrets de Nova Planta que suposaren l’abolició de les institucions d’autogovern mallorquines vigents des del temps de la conquesta de Jaume I.

Els dos clavaris serien convocats a les sessions de l’Ajuntament borbònic fins que l’any 1834 fou, definitivament, abolit aquest càrrec polític i administratiu secular, darrer vestigi d’una institució incisiva i, en molts de casos, decisiva en l’esdevenir històric de la Mallorca baixmedieval.