REPENSEM MALLORCA. De l’especulació a la construcció de la dignitat

Josep Valero
Coordinador d’activitats de l’Ateneu Pere Mascaró

Si per a alguna gent, pensar es un esforç innecessari, repensar ja deu esser un exercici molt proper a l’epopeia. Tanmateix David Abril, no tan sols s’aventura a intentar una anàlisi de conjunt sobre la situació econòmica i social de Mallorca, sinó que fins i tot, ens proposa un camí per redreçar un model que ens porta a un carreró econòmic i mediambiental sense sortida, i socialment, a un estat de clara emergència social.

La legislatura de Bauzá ha estat la cobertura política que ha obert una nova fase en el procés d’acumulació capitalista de les elits locals. La desregulació de les mesures proteccionistes en sòl rústic i zones protegides, l’apropiació privada del litoral, la privatització més o menys encoberta dels serveis públics, la permissivitat en l’abús privat dels recursos hídrics, i especialment l’inici de la introducció del negoci dels ressorts en gran escala al territori insular. Importam el model que les grans cadenes hoteleres mallorquines, han implantat en la seva expansió internacional, és a dir un tot inclòs a gran escala, on el turista no tingui cap necessitat de sortir de l’espai d’oci integral que li ofereix la pròpia instal·lació. Tot plegat una proposta que enfonsa l’oferta complementària i les economies locals.

Aquesta nova passa en accelerar el camí cap a la degradació mediambiental, la desigualtat social, el creixement amb consum extensiu del territori, per tan sols beneficiar l’enriquiment d’una minoria de grans empresaris fent malviure a l’entorn humà i econòmic que els enrevolta, tan sols es podia aplicar menyspreant el diàleg i el consens com a mètode de treball polític.

La majoria absoluta del PP s’ha aplicat de manera absolutista i autoritària, intentant reprimir qualsevol forma de protesta. Les retallades i les polítiques de neocolonització i d’espanyolització imposades pel govern central, s’han aplicat implacablement i amb l’ostentació de ser els millor alumnes autonòmics. Les respostes de la societat civil, i en especial la revolta educativa, són el contrapunt que trenquen les imatges idíl·liques que sobre la seva gestió econòmica, intenta vendre repetidament i com a bon xarlatà, l’actual govern. I és també un dels motius de l’esperança, per a pensar amb una altra manera de fer les coses.

En tota aquesta primera part d’anàlisi, feta amb llenguatge senzill i entenedor, David Abril ens fa veure que la destrossa que ha comportat aquesta legislatura de Bauzà, no es casual, ni fruit d’un mal govern particular de l’actual President. Bauzà ha estat un acòlit fidel i submís, als interessos dels poders econòmics locals i espanyols, que a la vegada, estan fortament interrelacionats. Bauzà ha posat tan sols la fatxenderia, l’arrogància i el menyspreu cap aquells que no pensen com ell. Al darrera de la crosta barroera i impresentable d’aquest estil de govern, s’amaga el vertader perill d’una onada d’una nova forma de“balearització”, que ens pot hipotecar qualsevol proposta de model de futur sostenible per a la nostra illa.

I aquí aporta David la necessitat de repensar Mallorca amb les fórmules que suggereix. És a dir transitar cap a una Mallorca solidària, sostenible i sobirana. Tres components interrelacionats, inseparables, que s’alimenten i es condicionen mútuament. No es pot donar-ne un sense cap dels altres, sense risc de desvirtuar el vertader sentit de conjunt de la proposta.

Passar del turisme de l’oligopoli extractiu al de la prosperitat compartida regulant el model del “tot inclòs”, apostar per la diversificació productiva, aspirar a un major grau de sobirania alimentària, regular els lloguers turístics amb els seus diferents usos, incloent els de complement d’ingressos familiars, minorar la dependència energètica externa amb una aposta ferma per les renovables i la seva descentralització productiva, orientar el sector de la construcció cap a la rehabilitació i eficiència energètica de les llars i edificis públics, introduir poc a poc el concepte de resiliència en el conjunt de les activitats productives de l’illa...

Socialment cal encarar que hi ha un milió i escaig de persones que viuen tot l’any a Mallorca i han de poder viure i gaudir d’un projecte de vida digna. David parla d’un altre tipus de turisme, basat no en el creixement quantitatiu sinó en el qualitatiu, creat a partir del diàleg amb el conjunt del sector i no tan sols de l’interès parcial d’un grup , del compromís real per intentar canviar el model turístic.

Al meu parer David no menciona un altre component que hauria d’acompanyar necessàriament al debat sobre el model econòmic. El de la necessitat d’una Renda Bàsica de Ciutadania. En el debat sobre la transició del model que parla David, aquesta proposta arribarà a ser una necessitat, per combatre les xifres de retrocés en els índexs de desenvolupament humà de Mallorca, que comenta en el llibre. Sinó la seva aplicació immediata, al manco el debat sobre la proposta de Renda Bàsica, hauria d’estar present en el necessari debat ciutadà, que caracteritza el procés de transició que defensa David. Especialment en una economia que serà necessàriament estacional per pura resiliència, com molt bé s’assenyala en el llibre.

I finalment cal destacar el darrer apartat que parla de passar del neocolonialisme al dret a decidir. És decebedor que una Comunitat que té greus urgències en matèries socials i mediambientals, es vegi exprimida fiscalment com ho estan les nostres Illes. Des del continent i amb una mentalitat centralista, és impossible que entenguin el que significa viure en una illa i la cosmovisió que sobre l’espai i el temps, es crea en un entorn petit i físicament tancat. No es possible pensar i desenvolupar una alternativa de model a les Illes, sinó ho fan els propis illencs.

Aquesta és la nostra responsabilitat. I per això ens cal poder administrar solidàriament els recursos públics que generam. Hem de reclamar el nostre dret a ser un poble igual que els altres, amb la seva pròpia capacitat per a poder decidir. Les Illes no poden esser un bocí qualsevol del món, obertes a que s’apliqui indiscriminadament la globalització neoliberal. Aquesta “ciutadania mundial” és un lent assassinat a la ciutadania illenca. Sols un projecte de reforçament de la ciutadania pròpia, amb justícia social, curosa i amant del equilibri del seu territori, fomentadora de la seva llengua i cultura, podrà fer la seva peculiar aportació a un millor món global. La biodiversitat dels diferents pobles, és el millor antídot al monocultiu cultural i uniformitzador que estén la globalització financera. En el rerefons del debat sobre l’aplicació del TIL, i en la seva resposta ciutadana, també hi ha hagut la confrontació entre aquestes maneres d’entendre la ciutadania.

I per aquí acaba la reflexió final del llibre, per convidar-nos a repensar entre tots i totes, aquesta nova Mallorca que es necessita. A trobar el moment per pensar col·lectivament cap on anar i a valorar realment on estam. Des de l’optimisme de les possibilitats que ens dóna viure en una illa mediterrània tan peculiar com la nostra i des de la convicció que si seguim creixent sense control, podem acabar en un vertader malson col·lectiu. I com no, jo també me sum a la convidada final del llibre. De la indignació hem de passar a l’acció. Entre tots i totes, hem de repensar Mallorca.