El Mediterrani, mar de mort

Pere Sampol Mas
Director de la Fundació Emili Darder

Encara que aquest número estigui dedicat de manera monogràfica a les eleccions municipals i autonòmiques
del 24 de maig, el Consell de redacció de l’Altra Mirada
no pot deixar de comentar la vergonyosa catàstrofe que
ens sacseja aquestes darreres setmanes: milers de
persones ofegades quan intenten trobar refugi a
Europa, fugint de la fam, de la guerra o de la persecució
política i religiosa. Hores d’ara, s’hauran reunit els
màxims dirigents dels estats europeus per arbitrar
solucions, els mitjans de comunicació s’hauran fet
ressò de la indignació popular, tots haurem reclamat
que es faci alguna cosa... Però molts pocs hauran
parlat de les causes que han provocat la desesperació
de milions de persones, fins al punt de llançar-se al mar
en condicions suïcides. I els qui n’han parlat no hauran
trobat cap plataforma mediàtica suficientment important
com per conscienciar l’opinió pública mundial que les
guerres que provoquen aquest èxode infernal estan
provocades per interessos econòmics internacionals
inconfessables.

Fins fa pocs anys, Iraq, Líbia i Síria, eren estats laics,
en els quals convivien diferents ètnies i religions. És
ben cert que els seus règims no es podien considerar
democràcies a l’ús occidental, malgrat que les dones
jugaven un paper cada vegada més important i que
minvaven progressivament les desigualtats socials.

Però de cap manera no es podien considerar dictadures
a l’estil de Qatar o d’Aràbia Saudita, per exemple,
que mai no han estat qüestionades pels governs
occidentals. Però, aquells tres països, juntament amb
altres com Iran, tenien una cosa en comú: la voluntat de
comercialitzar el petroli en una moneda distinta del
dòlar i promoure la unitat africana per fugir de
l’explotació de les multinacionals anglosaxones.

A partir d’aquí, tot ja és història. La invasió d’Iraq es va
produir amb l’excusa de les armes de destrucció massiva
—que ara sabem que mai no varen existir—.Gadafi
va ser enderrocat després que els serveis secrets americans
s’inventassin una primavera àrab a Líbia, en forma
de mercenaris que foren l’embrió de l’actual Estat
Islàmic. I la mateixa maniobra serví per desestabilitzar
Síria, amb mercenaris que ja havien actuat a Iraq i a
Líbia; actualment, són tres estats fallits, els seus recursos
naturals estan explotats per empreses occidentals i
la població ha de fugir desesperada, víctima de guerres
tribals i religioses.

I el mateix ha passat a l’Àfrica subsahariana des dels
processos de descolonització. Cada vegada que a un
país ha sorgit un règim mínimament democràtic, que ha
pretès gestionar els seus recursos naturals en favor de la
seva població, ha estat enderrocat i substituït per un
dictador al servei de les empreses del món occidental.
Bé, ja sabem que recordar això no evitarà que continuï
aquest èxode macabre; però és imprescindible perquè
algun dia es pugui derrotar el vertader “eix del mal”, que
no és a l’Orient Mitjà, sinó a casa nostra, en els despatxos
dels qui controlen el món financer, el món mediàtic i
el món polític. Mentrestant, esperem que la vergonya
faci que les seves teresetes polítiques prenguin
decisions que, com a mínim, serveixin per salvar el major
nombre de vides possible.