Armènia, la lluita pel reconeixement del genocidi

Miquel Àngel Llauger
Escriptor i professor

Aquest any 2015, en què hem commemorat el setantè
aniversari de l’alliberament d’Auschwitz i de Mauthausen,
també hem recordat, de manera molt més discreta,
els cent anys del genocidi armeni. Les comparacions
són molt perilloses, en terrenys com aquest, però
el lligam entre el gemocidi armeni i l’Holocaust el va
establir el propi Hitler quan preguntà: “Però qui se’n
recorda dels armenis?”. L’eliminació massiva de centenars
de milers de persones sense altre motiu que la
seva pertinença nacional li va servir de model. Aquest
paral·lelisme fa que siguin més cridaneres les diferències
entre el record d’un esdeveniment i de l’altre:
l’Holocaust nazi és universalment reconegut com una
de les majors expressions del mal en la història de la
humanitat, i Alemanya ha assumit la seva culpabilitat
històrica, amb trauma nacional inclòs. Turquia, per la
seva banda, segueix entestada en el negacionisme,
fins a l’extrem de perseguir com a delictives les manifestacions
de reconeixement dels fets de 1915 com a
genocidi. La importància comercial i estratègica
d’aquest país musulmà membre de l’OTAN, amb 75
milions d’habitants, fa que tots els països s’ho pensin
molt a l’hora de reconèixer la veritat històrica.

Repassem els fets, de forma telegràfica. L’any 1915,
en plena guerra mundial, el règim dels Joves Turcs
(nom amb què es coneix el partit que va regir l’Imperi
Otomà durant els darrers anys de la seva existència) va
emprendre una campanya de persecució sistemàtica
contra la població armènia de dins l’Imperi. La campanya
ràpidament va derivar en un extermini massiu. Els
historiadors han establert una xifra aproximada d’un
milió i mig d’armenis assassinats per part de forces
turques, i de més d’un milió de deportats.

De llavors ençà, la comunitat armènia, conformada per
la població d’Armènia, antiga república soviètica independent
des de 1991, amb poc més de 3 milions
d’habitants, i per una diàspora de prop de 6 milions, ha
fet de la lluita pel reconeixent la seva gran aspiració
nacional. De la mateixa manera que no hi ha superació
d’un trauma personal sense l’assumpció d’allò que ens
ha portat el dol, tampoc no hi ha superació del trauma
d’un col·lectiu que ha sofert un atac d’aquesta magnitud
sense reconeixement dels fets. L’anhel dels armenis de
veure reconegut internacionalment el genocidi de 1915
és la seva manera d’honorar les víctimes i de reclamar
la seva dignitat com a membre d’allò que alguna
vegada s’ha anomenat la societat internacional.

Les misèries de la realpolitik, com dèiem, han fer que el
reconeixement internacional del genocidi armeni sigui
lluny de ser unànime, ni tan sols general. Només hi ha
26 països que el reconeguin, alguns tan importants,
això sí, com Alemanya, França o Rússia. Als Estats
Units hi ha hagut un reconeixement parlamentari, però
no el de la presidència, que és el determinant en un
país en què la política exterior està en mans del cap de
l’estat. El papa Francesc el va reconèixer, amb motiu
d’aquest centenari. Espanya no l’ha reconegut, però sí
que ho han fet els parlaments de Catalunya, País Basc,
Navarra i les Illes Balears.

El passat 24 d’abril, data internacionalment adoptada
de commemoració del genocidi, Palma també va ser
present als actes de record i homenatge celebrats a tot
el món, amb una vetllada senzilla i emotiva que va tenir
lloc a Can Alcover. L’acte era organitzat pel PEN
Català, l’Obra Cultural Balear i el Grup Blanquerna, i
també va comptar amb la participació de l’AELC i amb
la presència de representants d’Esquerra Republicana,
MÉS per Mallorca, Podem i el PSIB. El més important,
però, és que hi va assitir una significativa representació
de la petita comunitat armènia de Mallorca. Recordar
les víctimes dels grans crims de la història és la millor
manera de posar una pedra en l’edifici del “mai més”.