Joan Carrero Saralegui President de la Fundació l’Olivar

Biel Pérez i Pep Valero


Joan Carrero neix a Arjona (Jaén)

Ens conta:

Casat, sense fills, 64
anys. Encara que no érem una família pobre, quan jo
tenia onze anys vàrem venir a Mallorca animats pel
germà major del meu pare, que era coronel metge de
Marina i vivia aquí. Allà els olivars no treien gaire i aquí
els anys seixanta hi havia molta feina. Som el major de
quatre germans. Al cap d’un any d’esser aquí va morir
el meu pare. Llavors va haver-hi gent de l’Església de
Mallorca que ens va ajudar moltíssim; mumare va
passar a fer feina a Can Tàpera.

Va fer el batxiller superior i va entrar en el Seminari va
estudiar tres anys de Filosofia i després, encara que ja
no fos seminarista i amb l’autorització del Bisbe Rafael
Alvarez, va estudiar quatre anys de Teologia. En aquell
temps els estudis de Teologia encara no estaven oberts
a tots els seglars. Sense sortir de S’Olivar, com a
contemplatiu amb el Pare Miquel Suau, cada setmana
em trobava amb Mn. Joan Darder que feia el seguiment
dels meus estudis teològics.

Professió?

En aquest moment, fiscalment, som l’Administrador de
l’Agroturisme S’Olivar, però en aquests llocs has de fer
de tot; sovint som més marger que administrador.
També hi ha la presidència de la Fundació, les lluites
per la pau, els llibres...

Quin és el retrat amb el que et sents més identificat; et
sents més còmode?

Mai m’havien fet aquesta pregunta... Com em definiria?
Una persona molt sensible al que està passant en el
món. M’agradaria, abans que m’arribi l’hora, haver
posat el meu granet d’arena a la construcció d’un món
més just.


Quina saba ha nodrit aquesta persona sensible i oberta
al món?

Jo, des de nin, he estat molt sensible amb la injustícia.
M’encantaven les pel·lícules de “vaqueros” on hi havia
un solitari que feia justícia. No suportava la injustícia i,
al mateix temps, era molt místic. Jo crec que aquests
dos factors m’han constituït: aquesta percepció mística
i la sensibilitat social.

De tal manera que, quan vaig acabar el batxillerat supe-
rior, als meus setze anys, vaig fer els Exercicis Espiri-
tuals ignacions (d’un mes de durada) i volia esser cape-
llà (que per mi era la vida espiritual per excel·lència)
per a ajudar als més necessitats. Vaig tenir una època
molt mística. Amb el permís del Bisbe vàrem tenir una
experiència contemplativa amb Mn. Miquel Suau. Però,
al tercer any de solitud, de vida de natura i pregària,vaig
iniciar un procés durant el qual se’m feia molt dur
conèixer tantes injustícies, pobresa, guerra, armamen-
tisme... i no fer res més que resar per aquestes situa-
cions; jo no podia estar aturat davant tanta misèria com
hi ha en el món. Vaig conèixer el Pare Estanislau, que
feia vida eremítica a una cova part damunt el Monastir
Montserrat i era el pare espiritual de monjos como el
Pare Cassià Just, membre d’aquella generació tan
interessant de la Transició. Ell em va dir: “Joan, aclarit.
Si ets ermità, pren postura quan les coses arribin a tu,
però si tu vas cap a elles això ja es una altra forma de
vida”.

Però jo era jove i estava obligat a fer el Servei Militar.
Havia tengut pròrroga per estudis eclesiàstics -era un
privilegi que havia tengut, però com quadra un privilegi
amb l’Evangeli? Llavors vaig anar discernint entre
distintes alternatives no violentes contra el Servicio
militar, el militarisme i la dictadura.

Va resultar decisiu el meu viatge a “El Arca” de Lanza
del Vasto, que era una experiència de no violència. Era
el deixeble europeu d’en Gandhi. Allà hi vivia des de
feia un any na Susana Volosín, que després es converti-
ria en la meva esposa. Alguns membres del grup El Arca
a l’Argentina tenien un projecte de convivència amb els
indígenes del Andes, en el nord d’Argentina. Quan
arribàrem a Bones Aires ens va rebre en el Port n’Adolfo
Pérez Esquivel, responsable de la no violència a Amèri-
ca Llatina, amb la seva esposa. Encara que ell treballa-
va a la capital, Bons Aires.

En els Andes hi vaig estar tres anys. Aquí el Secretariat
de Missions de Mallorca, amb Mn. Tomeu Suau de
responsable, va certificar que havia treballat tres anys
als Andes com a missioner seglar. Mentre intentava que
m’acceptassin aquests anys de servei social com a
convalidació del servei militar, a fi de forçar la llei
d’objecció de consciència que alguns ja exigíem, es va
morir en Franco i després em concediren l’amnistia amb
l’obligació de presentar-me a l’autoritat militar. Però la
meva situació era irregular i anàvem passant el temps.
Coincidiren distintes circumstàncies familiars que ens
obligaren a establir-nos aquí. I vàrem pensar: si la vida
ens ha duit aquí, des d’aquí facem qualque cosa pels
qui ho passen més malament, pels darrers del nostre
món.

Les circumstàncies m’ha duit a estar més relacionat
amb el Tercer Món que amb la gent necessitada d’aquí.

1992, un any màgic.

El 92 va començar una etapa de militància per la pau.
Abans del 92 vaig viure una altra època d’intensitat
mística. Vàrem estar sis vegades a Israel, aprofitant que
la meva esposa és d’origen jueu. Vàrem esser a
Tabgha, a la ribera del llac de Galilea, on es va retirar el
Cardenal Martini. Llavors varem esser a l’ Índia i Japó.
Jo tot sol em vaig construir la meva casa. Paral·lelament
la preocupació per la situació del món sempre ens
acompanyava.

Quan, ja en el 92, jo sentia que a Somàlia morien els
nins com a mosques, em produïa un dolor casi intolerable. Així que vaig passar dues setmanes pregant a Déu
amb una intensitat desconeguda: “Mostra’ns, Senyor,
què hi podem fer! De sobte es va produir una visió mística: en una eucaristia que estàvem celebrant Mn. Miquel
Suau, na Susana, la meva esposa i jo, ho vaig veure.
No físicament, però sí interior. Vaig veure que es constituiria la Fundació, un centre d’espiritualitat que podria
fer molt de bé.

Un estable d’ovelles que hi havia en mal estat seria la
“sala gran” dins la que el Ressuscitat es manifestaria i
compartiria amb nosaltres les seves meravelloses
cenes pasquals. Ens saludaria i ens beneiria de bell nou
amb el Shalom eficaç que aniria instaurant, a poc a poc,
la pau del Ressuscitat. Mn. Jaume Cabot, capellà natural de Banyalbufar, propietari de la finca, que ens hi deixa-
va estar. Ell volia deixar la finca als ermitans, d’una
espiritualitat més tradicional que la nostra, però els ermi-
tans ja no tenien vocacions. Quan vàrem acabar la
missa els vaig dir a en Miquel i a na Susana: “Succeirà
això: Mn. Jaume ens farà donació, constituirem la
Fundació S’Olivar, serà nostra i ajudarem a Àfrica”. Amb en
Miquel se’n varen riure de mi i em van dir: Don Jaume
donar S’Olivar a un que anava per capellà i s’ha casat...!
Caaaa!! Mai el donarà! Efectivament, a les poques
setmanes d’aquella celebració, es constituïa la Funda-
ció i don Jaume donava la finca. Aquest capellà durant
la guerra civil se’n va anar a Mondoñedo i va esser
l’organista de la Catedral de Mondoñedo durant molts
d’anys. Allà el feren fill il·lustre. El Bisbe d’allà, que
aleshores el Mons. Rouco, es va empipar molt quan va
saber que don Jaume ens havia fet aquesta donació.
Llavors vàrem fer un crèdit bancari i començàrem a
restaurar les ermites.

Avui torna a haver-hi atemptats Jihadistes a França i a
Tunísia...

Davant aquests fets la gent queda corpresa. El problema gros és la informació que ens estan endossant . Hi
ha un estudi sobre els antics “No-Do” franquistes. I
resulta que en aquests “No-Do” no hi ha moltes menti-
des, gairebé tot és ver, però només és una part de la
veritat. El problema és el que no es diu en el “No-Do”.
Per exemple, ningú sap que el general nord-americà de
quatre estrelles Wesley Clark, Comandant Suprem de la
OTAN durant la guerra de Kosovo, estava espantat de
les confidències que li havien fet els seus caps: Afganis-
tan és l’inici, anam per Irak, Líbia, Síria, Somàlia, Sudan.
L’objectiu final: Iran. Tot estava ben planificat. En cinc o
deu anys hem de fer caure aquests governs. Per això
aquestes anàlisis purament internes que es fa molta
gent a mi em fa pena. Desconeixen aquests poders
capaços d’infiltrar-se a qualsevol país i crear situacions
increïbles. Aquí hi ha el bessó.

Estam tancats en un gran Gulag? En una gàbia d’or?

Sí. Hi ha gent amb molta informació, als Estats Units,
que ja et diuen qui està finançant realment ISIS, Estat
Islàmic, sigles en anglès. Així com en altres moments hi
hagué grans “filantrops” que varen crear els mujaidins.
Zbigniew Brzezinski, que va esser Conseller de Seguretat Nacional del president Jimmy Carter, però que tenia
més poder que el president, era la mà dreta de Rockefeller, creador, a petició d’aquest, de l’organització més
poderosa del nostre món, la Comissió Trilateral, presumia d’haver fet caure la Unió Soviètica; d’haver-li donat
el seu Vietnam a l’Afganistan. D’haver-la fet caure
sense cap baixa de soldats nord-americans.

Parlant dels mujaidins d’Al Kaeda, en una entrevista al
“Observateur”, de França, li demanaven: “Després de
veure com Al Kaeda provoca tres-mil morts a les Torres
Bessones, vostè creu que es justifica amb tres-mil morts
la seva creació dels mujaidins a l’Afganistan? I ell
responia: “Vostè compari la caiguda de l’imperi soviètic
amb tres-mil persones... Més que justificat! Ho vàrem
crear i va funcionar”. Actualment s’estan creant mons-
tres semblants perquè s’ha de crear el caos. Els líders
d’Àfrica que han intentat forjar un panafricanisme han
estat eliminats. I, sobretot, si han intentat vendre el
petroli en una moneda diferent del dòlar. Des del
moment en què tallaren l’equivalència entre el dòlar i l’or
el 73 amb en Nixon, l’únic suport del dòlar és que el
petroli s’ha de pagar amb dòlars. El dòlar és la divisa de
reserva. Hi ha un desfase enorme entre la riquesa real
dels Estats Units i les transaccions internacionals, que
són el 80% amb dòlars. Per tant, tot aquell que surt del
sistema dels petro-dòlars (Sadham, Gadafi, Chaves)
està condemnat a mort.

En el tema de la Reserva Federal, jo pos la clau
d’aquesta gran crisi en tres aspectes principals: La
tecnologia ,els avanços tecnològics han estat brutals i
s’han utilitzat sobre tot per a la guerra. La globalització
això és, al moment t’assabentes de tot, les transaccions
financeres es fan al moment. I un altre, que la gent no el
té tan en compte, però Albert Einstein ja el denunciava
com el gran mal del nostres temps: la concentració del
poder i el capital. Com va començar la concentració del
poder en el capital? L’any 1913 amb la creació, un
vespre, de la Reserva Federal; un banc privat (de les
grans financeres anglosaxones) amb l’aparença de
banc públic. Aquestes famílies financeres, amb aquesta
eina, estan avançant, avançant , avançant cap a un
poder cada vegada més global i concentrat en molt
poques mans.

Podries comentar-nos la teva actuació en els conflictes
del Congo i del genocidi ruandès de 1994?

Quan encara estàvem estructurant la fundació i fent
obres, ens va commoure a tots la notícia del genocidi de
Ruanda. Les congregacions religioses, missioners i
ONGs ens reunírem a la Taula per Ruanda per veure
què podíem fer. Mallorca té una tradició missionera de
segles i durant més de mig segle a Ruanda (missioners
i missioneres dels Sagrats Cors) i Burundi (diocesans i
Germanes de la Caritat). Aquest va ésser el motiu pel
qual, amb el grup de Veïns sense Fronteres que liderava
en Jaume Obrador, vaig anar a Ruanda i Burundi dues
vegades. Vaig veure que no tenia res a veure la realitat
d’allà amb el que trametien els mitjans de comunicació
d’aquí (els morts eren els hutus quan aquí deien que
eren els tutsis... i així altres coses. Llavors va començar
la nostra implicació seriosa. Varen començar les
marxes. Va haver-hi la matança de centenars de milers
de refugiats hutus en els camps de refugiats de l’est del
Zaire, que estava baix de la protecció de les Nacions
Unides. Els mataven amb armes pesades. Jo cada
vegada estava més al·lucinat, no entenia res, no entenia
com es podia permetre aquesta barbaritat. Llavors,
després de dues marxes de quasi mil quilòmetres cada
una (Barcelona-Ginebra i Assís-Ginebra) havent rebut
milers de suports per tot allà on passàvem i esser rebuts
dues vegades per l’Alt Comissariat els Drets Humans,
vàrem decidir anar al Parlament Europeu de Brussel·les
iniciàrem un dejuni indefinit.

Vàrem enviar al President Clinton una carta -que jo vaig
redactar-responsabilitzant-lo del que estava passant. La
firmaren gairebé vint premis Nobel (els més coneguts) i
els diferents grups polítics del Parlament Europeu. Ara
s’ha aconseguit agafar a Londres el primer dels generals. El jutge Andreu diu que aquesta causa és la que ha
tengut durant la seva vida amb més certesa moral,
quan va dictar l’acte de recerca i captura de quaranta
màxims responsables del Govern ruandès.

En els llibres que he escrit he volgut fugir del tòpic del
negre genocida. Llavors jo apunt a en Clinton i en Blair
i a aquells que els dugueren al poder i treballaren per a
ells. Algun dia s’haurà d’anar per ells com a principals
responsables. Els ruandesos es commogueren profundament de què un blanc fes una vaga de fam de
quaranta-dos dies. Es varen crear lligams molt estrets i
la causa ha anat creixent. Hem rebut tants de suports i
la querella els preocupa tant que l’ONU ha hagut de fer
un document calumniós firmat per cinc experts dient que
jo som el principal finançador dels genocides -hutus que
actuen en el Congo. L’objectiu era desacreditar-nos i
desactivar la querella. Han hagut de filtrar el meu correu
particular sol·licitant 50.000€ per a una casa d’acollida
de nines violades en el Congo, però no recullen els
correus posteriors on ens deneguen aquesta subvenció
per manca de fons. Ens acusen d’haver finançat el
genocidi amb una subvenció que mai hem rebut.
Però després vàrem tenir la sort de què ens ajudàs l’Alt
Comissariat de l’ONU pels Drets Humans, que va publicar l’Informe Mapping l’octubre de 2010 (l’elecció
d’aquesta data és en si mateixa una crítica al FPR, que
pretén haver aparegut com el salvador del genocidi
l’abril de 1994, però va esser l’octubre de 1990 quan ja
es va atacar Ruanda). Deia exactament el que jo havia
escrit durant el meu dejuni del gener de 1997 a Clinton
i al Consell de Ministres de la UE: que cents de milers de
hutus foren massacrats pel sol fet de pertànyer a aquesta ètnia ,un genocidi. I per afegitó “20 minutos” va publicar els cinc cables de Wikileaks, que “El País” tenia i no
va voler publicar-los, on es veu la comunicació entre
l’ambaixador dels EUA a Madrid i el Departament
d’Estat. Mostren una autèntica conspiració entre ells, el
Govern de Ruanda, l’ONU, el govern de Zapatero i els
diaris progressistes “Público” i “El País” intentant
destruir-nos a nosaltres junt amb aquells sectors de
l’Església Catòlica que treballa allà en la línia de la
Teologia de l’Alliberament. Curiosament els diaris “El
País” i “Público” dedicaren grans titulars difonent la
calúmnia: “religiosos espanyols financen a los genocides hutus”. L’octubre de 1996 varen matar Monsenyor
Cristophe Munzihirwa, bisbe de Bukavu, devora la
frontera de Ruanda, que és l’Oscar Romero d’Àfrica. A
les seves cartes a l’ONU responsabilitzava clarament
als Estats Units del que estava passant. Acusava davant
l’opinió pública mundial que el FPR estava convertint les
víctimes en botxins i els botxins en víctimes. Fa poc
temps he estat a Roma amb n’Adolfo Pérez Esquivel i
hem informat de forma confidencial al Papa. El Papa era
molt sensible, entre altres coses, per l’assassinat por
part del FPR a Gakurazo (Ruanda) el 5 de juny de 1994
,quan es suposa que el FPR estava aturant el genocidi
de tres Bisbes, nou capellans, un religiós, un al·lot i un
nin de vuit anys. El Papa i n’Adolfo mantenen una estreta relació d’amistat. Francisco li està molt agraït perquè
n’Adolfo el va defensar quan l’acusaven d’haver
col·laborat amb la dictadura argentina.

Darrere tot això hi ha el Zaire (República Democràtica
del Congo), Uganda, Ruanda i Burundi?

Tot va començar quan els anglesos aconseguiren posar
Uganda, que és una gran potència militar, al seu servei.
L’octubre de 1990 la jugada següent en aquest joc
d’escacs, com l’anomena Brzecinski: la invasió i
conquesta de Ruanda per part d’Uganda i el FPR.
Quan al cap de quasi quatre anys maten el president de
Ruanda rebenta tot. Abans, l’octubre de 1993, havien
matat el president hutu de Burundi, Melchior Ndadaye
que havia estat un home impecable en el seu comporta-
ment inter ètnic. Assassinaren els tres dirigents (el
següent President hutu de Burundi i el de Ruanda el 6
d’abril de 1994) perquè necessitaven els tres països per
anar a la conquesta de l’immens Congo de Mobutu.
Habiarymana, el president hutu de Ruanda i el seu
exèrcit fonamentalment hutu (el de Burundi ja era casi
exclusivament tutsi) era el gran obstacle per a la
conquesta del Zaire. No es prestava a què Ruanda fos
la base d’operacions per a aquesta estratègia de tombar
en Mobutu. Els canvis es feren en pla bèstia. A Ruanda
es va fer una carnisseria. Actualment, malgrat esser
semblant en grandària a Catalunya, el FPR està sobre-
dimensionat militarment per a poder controlar tota la
regió. L’objectiu era aconseguir els recursos del Congo
(el coltan és el recurs més mediàtic, perquè es un com-
ponent clau de l’electrònica). Basta veure que un dels
advocats defensors de Karenzi Karake, Cap dels
Serveis d’Intel·ligència de Ruanda, detingut a Londres
aquests dies per requeriment d’un tribunal espanyol
com a criminal de guerra, un dels advocats defensors és
l’esposa de Tony Blair. Tony Blair és un assessor molt
especial del President de Ruanda, Paul Kagame. Li
paguen milionades. Darrere tot això hi ha tantes coses!

Parles de què calen cinquanta-mil milions de dòlars per
llevar la fam del món però que mai es disposa
d’aquests. Però, per rescatar els bancs, només en dos
anys i mig, la reserva Federal ha creat del no res
l’equivalent a aquesta quantitat per 365, que són els
dies que té un any...

És que en l’única auditoria que el Congrés dels Estats
Units ha pogut fer a la Reserva Federal dóna una xifra
superior als 16 bilions de dòlars injectats als grans
bancs sols en dos anys i mig. Hi ha experts que parlen
del doble. La Reserva Federal ha fabricat aquesta quan-
titat cada un dels dies de l’any per reforçar els grans
bancs occidentals. Ni els economistes ni els periodistes
del sistema en parlem mai d’això. Sempre quedam a la
vorera del problema, no anam al bessó. Apagam el fum
en lloc del foc. La Reserva Federal fa el que li dóna la
gana, sense passar per pressuposts del Congrés. Dóna
doblers als seus propis bancs (la porta giratòria, tan de
moda) en quantitats bestials, però controla els mitjans i
no surt enlloc. És aquí on hem d’apuntar, aquí hi ha la
clau. Si tallen els doblers dobleguen el qui sigui (basta
veure Grècia aquests dies). Tot depèn del seu bàndol de
doblers, són els amos i senyors. El llistat de Forbes
mostra els cent més rics dels doblers visibles, però
aquests no són res. Els altres, que estan sempre ocults,
estan fora del marc, no és que siguin rics, són els que
creen els doblers des del no res. Els que no donen la
cara són els que ho decideixen tot.


D’on treus tota aquesta informació?

Per mi el factor espiritual ha estat important. Sent cada
dia la veritat del que Jesús deia: “el qui està unit a mi
dóna molt de fruit”. Ni Gandhi ni Luther King poden
esser compresos sense aquest factor espiritual. Encara
que en el darrer llibre meu intent explicar que aquesta
força poderosa i multiplicadora s’activa a través de
l’empatia i la generositat. Només faltaria que sols els
místics o els cristians poguéssim canviar les coses! Hi
ha coses que no s’expliquen amb paraules, però quan
tu adoptes l’actitud d’estar disposat a tot (“aquí estic,
Senyor”...) tot funciona de forma distinta; veus les coses
més clares. De fet, les millors idees (com la querella
criminal; cosa impensable que un espanyol faci avançar
així la justícia!) vénen del silenci de la pregària. Jo crec
que hi ha una divinitat que és més gran que nosaltres,
que multiplica els nostres escassos pans i peixos. Però,
a la vegada, aquestes anàlisis s’elaboren aixecant-me a
les quatre de la matinada durant quatre o cinc anys.
Perquè som pocs i pobres, i n’estam orgullosos
d’esser-ho, i a les 9 ja hi ha altres tasques per fer a la
Fundació. Passant mesos llegint, recollint informació,
vas adquirint un olfacte que ja et fa anar directe a les
informacions que valen la pena.

Quan trobes les quatre o cinc claus fonamentals
d’aquest projecte hegemònic (de fet, si es produeix el
domini total dels Estats Units, la supervivència no serà
possible, como afirma Chomsky), quan llegeixes una
notícia la situes en aquesta visió. I de cada dia s’està
confirmant més aquest projecte de dominació.

I d’on treus les forces per dur endavant aquest lluita?

Si jo m’hagués de sentir responsable de tota la problemàtica que tenim a la Fundació i en la nostra lluita internacional junt al poble de Ruanda em posaria malalt; no
dormiria (ara mateix em falten doblers per arribar a fi de
mes). De fet nosaltres no hem cotitzant mai per a assegurar les nostres velleses, com podem fer-ho quan tanta
gent viu en tendes de plàstic en els camps de refugiats?
Vivim una situació sempre al límit. Des del 92, vivim més
de vint anys amb tota classe de mancances, però hem
aconseguit conjugar l’agroturisme (són sis habitacions)
amb el silenci del santuari (que per a nosaltres és molt
important). La finca és tan gran que la feina mai s’acaba.
Però de tant en tant es produeixen sorpreses agradables d’amics que ens ajuden. Així fa vint-i-tres anys que
funcionam.

Teniu una actitud molt providencialista...

Jo crec que just es poden entendre personatges com
Gandhi i Luther King des d’aquesta confiança absoluta
en la Providència. Hi ha una sèrie de lleis “espirituals”
que, com les lleis de l’evolució, no fan necessària la
intervenció directa d’un déu personal en la lluita per la
justícia i la pau. Són uns principis que pot practicar fins i
tot un ateu o un agnòstic que entrega la seva vida a
aquests valors.

En el teu darrer llibre dius que empatia, dignitat i genero-
sitat són forces més poderoses que una addicció malaltissa a la riquesa i al poder. També parles de què fa falta
intervenir en política i del sobiranisme d’allò local. Que
s’ha d’anar preparant la nostra societat per a un independentisme per a la qual encara no està preparada.

Jo vaig passar del nacionalisme franquista a
l’internacionalisme. Però, quan he vist el global ho estan
controlant unes poques famílies, que el gran mal del
nostre món és el poder i el capital (indissolublement
units), que fins i tot en països i societats estructurats
democràticament no podrem amb el capital, llavors
arribes a la conclusió: les coses cada vegada ens fugen
més del control (la Troika decideix per nosaltres, el
Parlament Europeu no decideix res). Llavors penses en
Islàndia: s’han tret de damunt aquests pocavergonyes
(financers filantrops) i estan florint, quasi no hi ha atur...
Llavors ens fan por. Diuen que Islàndia no és un exemple vàlid perquè és molt petita, té tres-cents mil habitants (menys que Palma). I què? I a la vegada se’n riuen
del sobiranisme de les Balears perquè som massa
petits. En què quedam? Si ho fes Grècia les crearia un
problema gravíssim. Per això són tan durs amb ella. No
es pot crear un precedent que qüestioni aquesta UE. No
la UE, sinó aquesta, on la sobirania popular ha estat
devorada per les finances. Jo crec en la necessitat
d’acostar la capacitat de decisió a nivell local. No dic
que hem de tornar al mer intercanvi, però si Mallorca o
Catalunya haguessin pres les seves decisions autònomes... És clar, ens faran por amb la fuga de capitals i
altres amenaces. Però hem de prendre consciència de
què això és una guerra, i, com tota guerra, exigeix sacrificis fins arribar a l’alliberament. L’altra alternativa és la
submissió, amb la “tranquil·litat” i comoditat que comporta.

Tens por?

Sabeu què passa, crec que molt pensaran que som un
bitxo rar. Però a què he de tenir por, a la mort? Jo sé que
la trobada amb el Senyor serà meravellosa. Vos convit a
tots a veure a internet en Luther King parlant d’això unes
hores abans d’esser assassinat. El que em fa sofrir és
veure la misèria, la mesquinesa, com estan els petits,
els pobres... això m’afecta moltíssim.

Com vius la realitat local?

No tenc tot el temps que voldria per dedicar-me a allò
local, però m’interessa moltíssim el que aquí passa.
Som afiliat del PSM perquè crec que el fet local és
importantíssim. Quan parl del compromís polític és
perquè crec que és de molta importància i esper que els
nostres facin les coses bé. Jo puc fer poc, però estic
disposat a donar suport els qui poden fer-ho. La generositat i la multiplicació van unides, la generositat multiplica. Per això crec que es veu distint fins en allò local. A
Mallorca hi ha gent que ha fet coses amb generositat i
l’efecte s’ha multiplicat. És en el dia a dia on s’exerceix
la generositat i on es produeix la multiplicació.
Joan, nosaltres pensàvem en una entrevista sobre les
teves activitats i tu ens has obert una porta perquè
poguéssim entrar més endins. Gairebé hem esbrinat el
que podria esser l’índex de futures converses. Moltes
gràcies i que l’Esperit segueixi il·luminant-te.