Poesia de revolta, segle XXI

Miquel Àngel Llauger
Escriptor i professor


La poesia és una arma carregada de futur, deia el
famós poema de Gabriel Celaya, que també parla de
poesia per al pobre, poesia necessària com el pa de
cada dia. A casa nostra, la veu sacerdotal de l’Espriu, a
“Inici de càntic en el temple”, ens comminava a
mantenir-nos fidels per sempre més al servei d’aquest
poble: un vers famós, usat no fa gaire en una sessió
d’investidura. Els poetes han dit mil vegades que la
poesia parla sempre dels mateixos temes, de les tres o
quatre qüestions eternes que ens interpel·len de veritat
com a homes i dones: l’amor, el pas del temps, la mort.

A la llista hi hauríem d’afegir els anhels col·lectius, entre
els quals el de llibertat és el que els sintetitza tots.

L’editorial Ara Llibres acaba de publicar el volumet
Llibertat! Poemes de revolta, que forma part de la sèrie
d’antologies temàtiques que prepara Jaume Subirana,
un dels catalans amb més versos que li ballen pel cap.
En els lliuraments anteriors ens ha donat, entre d’altres,
antologies de poemes de Nadal, de poemes d’amor
(“per dir que sí”), de poemes per acomiadar els que ens
deixen i de poemes amb àngels. En aquesta ocasió,
com diu el subtítol, poemes de revolta. El volum arriba
amb una portada de Pol Millieri que evoca aquells
cartells de combat d’ara fa devers un segle, i amb un
pròleg del diputat de les CUP David Fernández, que es
mostra sorprenentment literari i que sap lligar aquest
anhel mil·lenari de llibertat amb batalles tan del present
com la dels desnonaments o la de les dones kurdes de
Kobane.

Les antologies de Subirana sempre saben combinar
poemes cèlebres (els que els lectors de poesia esperarien en aquella antologia) i poemes que ho són molt
menys, poemes clàssics i moderns, poemes catalans i
de fora, poemes d’autor consagrat i d’autor de consagració incerta. Aquí hi ha els grans clàssics de la revolta, com La Internacional, La Marsellesa o aquell vell
himne que ens enviava a tots a les barricades. Hi ha
alguns dels grans noms de la poesia engagé: Espriu,
Pere Quart o Brossa, entre els catalans (tres maneres
ben diverses, per cert, d’expressar en versos el desig
de llibertat), o Paul Éluard, Bertold Brecht o Mario
Benedetti, entre els del panorama global. Hi ha
cançons, com Strange fruit, potser la més corprenedora
del s.XX. I hi ha les veus catalanes d’ara mateix, que
certifiquen que la poesia que va més enllà del que és
estrictament personal és ben viva i s’expressa, també,
de formes ben diverses: des de la bella divisa que parla
de la veritat del crit, que trobam al sonet de Carles
Torner, fins a aquella llibertat, potser més íntima, que es
veu com un bocí de cel vist des del laberint vital, al
poema de Sònia Moll.

La poesia és una Casa de Misericòrdia, va escriure
Joan Margarit. És una manera de dir que les paraules,
fetes música i evocació, ens ofereixen un refugi davant
les insensateses de la vida. Ho han dit més poetes, i
crec que molts de lectors de poesia en tenim
l’experiència. Però la poesia és un medicament vital
d’ampli espectre, i les seves virtualitats no s’esgoten en
aquesta capacitat de donar consol. La poesia també
pot ser, per a qui s’indigna davant la injustícia o vol
contribuir a fer un món més lliure, una bona dosi
d’estimulant. Combustible d’alt poder calorífic. Paraules, per tornar al poema de Celaya amb què
començàvem, que són crits al cel i actes a la terra.