15.GABRIEL HUGUET BALLESTER, un poeta de les rajoles.

Biel Pérez i Pep Valero

Avui ens acostam a una persona que per a nosaltres desperta un interès especial. En ell conflueixen una sèrie de circumstàncies que no es donen amb freqüència en la mateixa persona: Ha liderat diverses experiències socials i polítiques (Bloc d’Estudiants Independentistes, Espai Mallorca a Barcelona, Entesa...), lluita i viu en un poble on els vents ideològics no li són gaire favorables, dirigeix una empresa innovadora que reivindica els nostres valors més tradicionals (Fàbrica de rajoles hidràuliques Huguet i de materials diversos de construcció) i tira endavant una empresa de comunicació tan nostrada com és Ara Balears. Per a conèixer en Biel, també és molt important entrar a la seva empresa de Campos i deixar-se amarar per l’ambient auster, funcional, acollidor de la fàbrica de rajoles. Amb serenor i amb ganes ens facilita la conversa.

Li demanam que ens doni quatre dades personals.

Tenc 42 anys. He estudiat Arquitectura Tècnica. Totes les definicions són complexes a partir d’aquí, no sé dir exactament què som: pare d’un nin de quatre anys. Amb parella amb la que aviat ens casarem. I sense una professió definida. Perquè, definir-me com empresari no m’acaba de convèncer. Jo em dic “el rajoler”, perquè és una cosa que m’agrada tot i que feim moltes més coses que rajoles...

No et sents ben definit com empresari?

Mirau, pas molt de gust de fer aquestes coses. Però, quan dius “empresari” sembla que pots fer qualsevol cosa; i jo no faria qualsevol cosa. M’agrada fer el que faig, no qualsevol cosa. No m’acab de trobar còmode amb aquesta paraula; em costa dir-me empresari. Tampoc m’identific amb aparellador o arquitecte tècnic. El més proper que em sent és ‘rajoler’. Tot va com va... Surt un diari i em convertesc en ‘diarier’,així. Som un emprenedor en les coses que m’agraden.



Et podríem definir com un poeta de l’empresa?

Més que de l’empresa, de la feina. De la feina, sí. Intentes fer el que t’agrada i fer-ho el millor possible, amb amor. L’amor sí que li pots posar, depèn de tu. Que allò després sigui art, o poesia, o no ho sigui s’escapa de les teves possibilitats. Jo bàsicament, a la fàbrica, en el meu dia a dia, reivindic dues coses: ofici, que és una cosa que s’ha perdut molt a Mallorca (lo de rajoler sembla que ho dic en broma, però ho dic en serio). Jo, què sé fer? Coses d’aquestes. Perquè fa devuit anys que feim peces de ciment. Vàrem començar fent coses més tradicionals i hem avançat fent coses més contemporànies... Jo d’això en sé. Per tant, és molt important reivindicar l’ofici. Més enllà d’haver estudiat d’aparellador, també he estudiat d’enginyer industrial i de “project manager”. O sigui que de formació en tenim, però la formació, al final s’acaba convertint en una cosa molt secundària si no acaba donant lloc a l’”ofici”. Abans l’ofici era només experiència; ara, per sort, l’ofici també va lligat a la formació, i si pot esser universitària, millor. Jo reivindic l’ofici com a valor molt primari. I l’altre que reivindic és amor. Fer les coses perquè t’agrada, perquè t’hi sents còmode, perquè hi aportes qualque cosa molt teva; més enllà d’una simple professió com a “modus vivendi” o com una manera de guanyar doblers.

I s’hi pot viure així?

Bé, jo crec que és la manera de tancar el cercle: fer una feina de la que en vius i que a la vegada passes gust de fer-la. Avui, que m’he reincorporat a la feina després de les vacances, no voldria que sonàs a una mica ridícul, però ja tenia ganes de tornar. Perquè tenc molts de projectes, moltes coses a fer, i ja tenc ganes de posar-m’hi. És una cosa que et retro-alimenta. Com que passes gust de fer-ho t’aporta coses i vas assumint nous reptes, noves inquietuds, t’ompl. Tu umpls la feina i ella t’omple a tu. Pots aportar-hi més coses de les que hi aportaries si no passassis gust de fer-ho.

Certament t’has guanyat la imatge d’una empresa innovadora. Una empresa que combina allò tradicional amb una visió internacional.
Heu tengut una sèrie de premis projectant l’artesania local en una projecció internacional. Aquest, creus que podria esser un model per a les Illes? Aquesta és la direcció correcta?

Mem, jo tenc aquesta doble vessant, empresari, i compromès. Per tant, com empresari et podria respondre una cosa, però des del punt del compromís hi ha matisos diferents a afegir-hi. El que reivindic per a mi crec que també puc reivindicar-ho pels altres. Jo et diria que crec que el que nosaltres feim és una cosa que molta més gent pot fer. Perquè a Mallorca hi ha molts més oficis. Nosaltres hem fet i feim feina amb dues premisses que moltes més empreses podrien aplicar: una és la innovació, la curiositat, l’autoexigència. A nosaltres tot ens interessa; volem evolucionar sempre, volem anar més enllà, volem fer-ho millor... Aquesta actitud és el que ens ha fet evolucionar de l’arquitectura tradicional i del mercat local a l’arquitectura contemporània i al mercat internacional. Perquè hem fet això? Per la inquietud. I, a la vegada, som ambiciosos i valents. Jo crec que aquestes quatre coses: ofici, amor, inquietud i ambició, són aplicables a moltíssimes altres empreses mallorquines. Aquesta recepta pot ser útil, pens, perquè a Mallorca estam molt mancats de referents. Fa devuit anys que tenc l’empresa i he crescut amb pocs referents. Camper va fer una cosa semblant i inspiradora, també els vins d’Ànima negra. És gent amb la que crec que, més o manco, compartim aquest ADN, aquesta estratègia empresarial. O, amb paraules d’avui en dia, valors.


Respecte d’aquesta actitud, trobes més sensibilitat a Mallorca o a l’estranger?

El món és molt gran, i a Mallorca estam carregats de defectes... nosaltres, si haguéssim de viure sols del mercat local, no ens en sortiríem. Hem d’aprofitar els beneficis d’un món global i interconnecta i sumar les sensibilitats de fora a les que trobam aquí. A Mallorca, globalment, hi ha poca sensibilitat, però individualment, hi molts casos de sensibilitat, a tots nivells, i a nosaltres ens han ajudat moltíssim totes aquestes individualitats.

Seria aquesta Mallorca a la que els forans li han de mostrar els valors que té perquè els descobreixi?

Efectivament. Quan jo vaig recuperar la fàbrica l’any 1997, accidentalment perquè jo no en feia comptes (jo estudiava “Project Manegament” a Londres i no feia comptes tornar a Campos a fer rajoles ni loco), però es va morir mon pare i em vaig trobar al davant de la fàbrica. Aquells anys, a Barcelona (que era on jo havia estudiat) es parlava molt de rehabilitació, de modernisme, d’arquitectura tradicional. Una cosa que aquí s’havia oblidat i rebutjat quasi totalment. Aquí, des dels anys seixanta als anys noranta, l’arquitectura tradicional desapareix totalment, digues-li rajoles, marès, pedra, parets, vidrieres, fusteries... tot pràcticament desapareix. De fet, jo sempre dic una mica provocant, que a Mallorca es recupera l’arquitectura tradicional perquè vénen els alemanys a mitjans i finals dels noranta i diuen: “aquests materials que vosaltres estau tirant i estau destrossant, jo els vull. Aquestes parets de pedra, aquestes portes de nord... això té molt de valor!” Els mallorquins estàvem tirant grans mosaics o tapant-los amb moquetes, condemnant voltes i portals... Una grandiosa pèrdua patrimonial. Realment hi ha un fet molt important i és que vénen de fora i ens diuen: escoltau! això té valor.

També és ver que, en paral·lel, la formació cultural a Mallorca durant els anys noranta va arrelant a poc a poc. Hi ha més gent que ha anat a la universitat i hi ha més gent mallorquina que comença a valorar l’arquitectura tradicional. Però fins a mitjans dels noranta l’arquitectura tradicional estava totalment oblidada i desprestigiada. A Mallorca, els anys seixanta, hi devia haver un centenar de fàbriques d’hidràulic. A Campos n’hi havia quatre. I a cada poble, a cada barriada de Palma, cadascú es feia lo seu. A mitjans noranta sols quedava un home, a Manacor. De cent a un, tot havia desaparegut en trenta anys. Nosaltres ho recuperam perquè a mi m’interessava aquest món; jo pensava que això tenia un futur. Després, amb el dia a dia, al anar fent feina (amb un requisit bàsic que és picar molta pedra), la idea va evolucionant. Comences a veure, a poc a poc, que la idea inicial que tenies, que era fer arquitectura tradicional per a un mercat local, va evolucionant i et plantes ara (que és el que més m’interessa) davant l’arquitectura contemporània i el mercat internacional i posant al dia la nostra tradició per oferir-la a tot el món.

A quants països arribau?

És irregular, perquè ara estam creixent. Hi ha dos conceptes: un és prendre consciència del canvi que ha significat internet. Amb internet et surten clients d’Alemanya, Dinamarca o Japó que no saps ben bé d’on venen. Són vendes puntuals que a poc a poc van sorgint i que cada vegada sortim a cercar més. Després hi ha la feina estructurada d’internacionalització. Nosaltres creim molt en esser la fàbrica d’Europa. Creim que, des de Mallorca, per bagatge, proximitat i costos laborals, podem fabricar per a Europa. Per tant oferim la nostra feina pels països d’Europa Occidental, especialment Londres, França i Alemanya, i paral·lelament ens van sortint oportunitats a Austràlia, Nova Zelanda, Singapur, Estat Units... països que tenen un poder adquisitiu alt i poden entrar en aquests segment mitjà i alt en el que nosaltres ens movem.

La Mallorca turística pot esser un mostrador del vostre producte?

Sí; evident. Aquests dies, just abans de partir de vacances, varen confirmar una comanda de Suècia. Quinze metres quadrats per a dues persones que estaven de vacances per aquí i varen veure un bar de Deià que tenia rajoles nostres i els agradaren per a la seva cuina d’Estocolm. És un poc anecdòtic, perquè són fets puntuals, però passen sovint, és un potencial que està desaprofitat. La Mallorca turística, globalment, ha apostat per un arquitectura totalment despersonalitzada, hortera, a més, que podria ser a Las Vegas o a Egipte, però en alguns casos comença a canviar, per a bé. Hi ha moltes potencialitats importants a desenvolupar-hi.

El turisme que ens arriba és sensible a aquest producte?

El turisme mitjà i alt que ens arriba, sí. I ho hauríem d’aprofitar; és una de les eines de promoció que hauríem d’aprofitar més. Per sort, ara es fan hotels de més caràcter i qualitat, i amb alguns nosaltres hem començat a fer-hi feina. Un petit grup d’hotelers ho veuen com un valor afegit, que dóna una personalitat al seu hotel. Encara és testimonial, n’hi ha molt pocs, però la veritat és que hi ha una certa millora en la tendència.

Ja ens has dit que eres un empresari molt peculiar. Una prova d’això seria la teva implicació en el diari Ara Balears?

Jo m’afic en aquesta tasca per un tema de compromís. No és un tema empresarial; o no és un tema de negoci. El que passa és que en aquest tema de compromís intent aportar-hi els valors empresarials que crec que hi fan falta. Crec que és el millor que jo hi puc aportar. En Jaume Perelló i jo, que som els impulsors inicials de l’Ara, ho feim per un tema de compromís i perquè vèiem que feia falta (perquè, a més, el Diari de Balears acabava una etapa). Crec que els valors que jo defens a la meva empresa i els valors que jo defens en l’Ara tenen un mateix fil conductor: voler fer un producte de qualitat, modern, transversal i ambiciós.

Es podria dir que és la culminació, o una passa més, del compromís polític?

És una etapa nova, diferent, però coherent i lògica amb la meva trajectòria. L’Ara és, evidentment, una manera de fer política. Diferent del que havia fet fins ara, però jo faig l’Ara únicament i exclusivament per compromís amb el país. La vocació d’Ara no és fer negoci; és fer més i millor comunicació per a poder tenir un país millor. Pensam que tenir un mitjà de comunicació com l’Ara és la millor manera d’ajudar al país. Però l’Ara, un dels requisits principals que té és que es planteja en clau empresarial.

Si no ho enfocam des del punt de vista de la viabilitat empresarial, és impossible fer-ho. La mentalitat per fer un producte d’aquests és que ha d’esser rendible, que hem de trobar capacitat financera per fer-ho, hem de trobar ingressos, hem de controlar les despeses... L’Ara és una empresa; perquè el voluntarisme no basta. Massa casos hi ha hagut a Mallorca on s’ha apel·lat al voluntarisme. Hem d’apel·lar al rigor empresarial. Havíem de fer un diari que (a més amb els anys que vivíem tant a nivell de crisi econòmica com d’hostilitat manifesta del Govern) havia de ser rendible, amb criteris empresarials, o si no no tenia cap futur.

Com està en aquests moments el projecte?

Jo crec que, per diversos motius (a part del parèntesi estiuenc, on tot es relaxa un poc), l’Ara és un projecte que ja camina sol (com tuitejava fa poc n’Andreu Manresa) i ja ha superat l’etapa del naixement, que per a mi era la més difícil i important. Hem demostrat que podem fer un diari de qualitat, modern i que suma (les darreres audiències de OJD ens donaven 150.000 usuaris únics mensuals a la web), per tant, aquest model de diari es veu que ja està llançat i que ja té els fonaments posats. Tenim 2.000 subscriptors, i tots els indicadors van pujant.

Ara ha de consolidar-se i continuar creixent, perquè l’important és créixer, en diversos aspectes, però créixer, essent fidels a la nostra raó de ser. Avui no tenim un Govern en contra com havíem tengut fins ara i això també és important. Nosaltres no demanam cap tracte de favor de res, tan sols demanam que el Govern no ens vagi en contra (el de Bauzá ens va llevar, des del principi, tota la publicitat i totes les subscripcions, excepte les de la Conselleria d’en Biel Company; que es negà a llevar-les, i crec que s’ha de dir).

Quines amenaces té avui l’Ara?

A nivell empresarial ha de mantenir el rigor. La paraula austeritat no sona massa bé, però hem d’esser molt estrictes amb els temes financers; molt eficients. I a nivell editorial hem d’aconseguir fer un bon diari (millor del que estam fent). El requisit principal és fer un bon diari; independent i que aporti valor als seus lectors. No pot acomodar-se, no pot esser dòcil als poders públics, no es pot relaxar. El diari aporta al país una visió determinada de les coses, unes anàlisis, i un contrapoder. Els lectors han de percebre que els diari els aporta valor, és a dir, informació rigorosa.

L’Ara podria fer una feina de crear una certa xarxa de mitjans de comunicació en català? És possible algun tipus de col·laboració en xarxa?

Una de les coses primeres que vàrem intentar era la col·laboració amb altres mitjans, per exemple amb Premsa Forana. Volíem ajudar una mica a fer precisament aquesta xarxa amb totes les publicacions de la Premsa Forana. Vàrem començar, però el projecte ha estat molt difícil. Jo crec que a l’Ara hem fet un producte molt digne, però ha estat molt dur fer-lo. La manca de compromís que malauradament hi ha a Mallorca ho ha fet més difícil. Manca de subscriptors, manca d’anunciants, manca d’inversors...

La gent es compromet poc i a Mallorca tot costa més del que pensam que hauria d’haver costat. Per tant, si li sumam la crisi econòmica, la dels diaris (i encara més en paper i en català), i l’hostilitat del Govern Bauzá, ha estat un projecte dur, difícil, que ja hem surat. I que ara, a poc a poc, després de tres anys, està encaminat, però ha costat molt més del que pugui semblar. Per tant, voldríem fer moltes més coses? Sí, però no hem pogut. És una màxima que jo aplic a la fàbrica: no feim el que volem, feim el que podem. Qualque dia esperam poder tenir més capacitat per triar més el que volem, perquè volem fer moltes més coses de les que hem pogut fer. La realitat, a Mallorca, però sol ser aquesta, i n’hem de ser conscients sempre.

Quan comences a tenir inquietuds pel nacionalisme d’esquerres?

De petit, a nivell familiar, sempre m’havia mogut a l’òrbita del PSM de Campos. El compromís socio-polític cultural el reb de la família. I, quan me’n vaig a la Universitat, als 18 anys, amb aquest punt d’emprenedor que tenc, muntam el sindicat d’estudiants (el BEI, Bloc d’Estudiants Independentistes) amb un company de classe a l’Escola d’Aparelladors i d’aleshores ençà. Devia esser el 91.
Mira que muntar el BEI a l’Escola d’Arquitectura Tècnica...

El relat de tota la meva trajectòria és l’emprenedoria. Abans vos podria haver dit: som emprenedor. Però és una paraula tan manyuclada, que no m’agrada massa! Però el cert és que, si qualque cosa som és emprenedor, primer el BEI (perquè pensàvem que feia falta; i així va ser), i després la fàbrica (accidentalment, perquè jo feia comptes seguir estudiant a fora i amb 23 anys la vaig agafar). Mon pare va morir, les meves germanes eren petites i jo era l’únic que podia agafar la fàbrica: o la llogàvem o la veníem. Feia un parell d’anys que estava a la baixa perquè mon pare no tenia massa vocació empresarial i feia anys que estava malalt; per a ell la fàbrica era un modus vivendi perquè ell on centrava les energies i il·lusions era en la cultura. El compromís socio-polític i cultural em ve de la família, l’emprenedoria crec que és més meva. Al mateix temps que m’iniciava en la fàbrica vàrem muntar l’Espai Mallorca a Barcelona, amb en Sebastià Alzamora, gràcies al mestratge i a la confiança d’en Damià Pons. Anys després, Entesa per Mallorca per a mi també va ser una experiència d’emprenedoria, que va acabar amb en naixement de MÉS. Aquesta crec és la meva constant: l’emprenedoria.

I assumir els riscs...

Sí, la frontera entre emprenedoria i temeritat a vegades és difosa. A vegades no és bo de fer saber si som emprenedor, valent, o un poc temerari. Però, som així: inquiet. Vaig afrontant reptes, projectes, i de tots ells n’aprenc, de tots. I intent millorar constantment. De tot el què he fet n’he après coses, que jo crec que és el més positiu.

En aquest moment no estàs a la primera línia de partit?

No, no. Estic totalment apartat. Crec que és una cosa absolutament imprescindible, separar-ho. Si he estat el fundador i liderant l’Ara (que aquest estiu haurem de reconsiderar què feim), no podia fer una feina de partit. L’Ara és una feina transversal, de sumar, apartidista, d’arribar al màxim de gent possible. És incompatible una cosa amb l’altra.

I com ho veus des de la teva situació actual?

Uhhh. Com es veu? Molt complicat, molt complicat! En el sentit que jo som ambiciós, com ja he dit, i jo voldria que el Govern i les distintes institucions ho fessin molt bé i fessin moltes coses. Per tant com que som ambiciós, em sap una mica de greu. Per altra banda, tenc prou experiència i som prou realista com per veure el difícil que és tot. La manca de recursos econòmics, la manca de recursos humans, la necessitat de temps per a resoldre molts de temes... Per tant, al final, som comprensiu. Críticament comprensiu.

Escèptic?

També som una mica escèptic. Perquè tot això que jo voldria, per tots els motius que ja vos he dit, costarà aconseguir-ho. Crec que s’ha de donar un suport crític a aquest Govern. Hem d’esser conscients de les limitacions, i de la complexitat del moment i de les Illes on vivim, però hem d’exigir que acompleixin els reptes que des del poble havíem plantejat. Essent conscients, però, que possiblement s’havien generat moltes més expectatives damunt aquest Govern de les que es poden acomplir. És evident. Es faran coses i ja se n’estan fent. Acaben d’arribar i tenen moltíssim per fer, esperam que ho facin; fem-los costat, i siguem exigents sempre, pel bé de tots.

En algun moment de la teva experiència de participació política t’has sentit cremat?

Sí, sí. Tot és molt dur. En totes les experiències que vos he comentat, en tots els casos, he tengut moments baixos, molts. No tant d’enviar-ho a rodar, però sí de desànim, perquè veus que tu li has dedicat moltes hores, molts d’esforços, moltes il·lusions, i moltes vegades no té els resultats que voldries, però cada vegada not que les coses van millor, que avançam, que hi ha més solidesa.

I deixes persones pel camí...

Massa. Dins la meva experiència política tenc persones que em deceben. Vist amb perspectiva, vista la trajectòria que ha tengut en tots aquests anys, molta gent no ha estat el que hem pensava, bàsicament en clau d’egoisme; però he conegut moltíssima gent extraordinària. El positiu supera de molt el negatiu, de molt. Però, hi hagut moment i situacions dures, però en la vida, i en la política, tot i que tenguis moments negatius, cal que tenguis un punt de compromís i d’empenta que faci que l’endemà o l’enpassatdemà tornis renéixer. Avui ho enviaries tot a fer punyetes, però demà dematí et tornes aixecar altra vegada. Jo tenc moments puntuals baixos, perquè tot plegat és molt dur i molt difícil. La fàbrica m’ha ensenyat moltíssim, pot semblar que feim moltes coses, i molts noms i premis. Ara mateix, hem participat a les Jornades de Disseny de Pollença, on hi ha hagut grans noms; sí, però les nòmines s’han de pagar cada mes! Hi ha molta feina darrere els grans noms i els grans projectes. Tenc defectes, però també crec que tenc una gran capacitat de recuperació. Les emprenyades, les decepcions, et feren molt, perquè hi aportes tot el que pots, però al cap d’un dia o dos te’n recuperes i ja tornes estar en marxa. Seria ridícul, gosaria dir que irresponsable, no tenir moments baixos. El món en què nosaltres ens movem no és fàcil, i ho hem de saber, el que importa és ser-ne conscient i ser forts per a recuperar-se i mantenir la lluita i el compromís, perquè són valors que duim molt endins.

Això ho vius a Campos...

Clar! I essent de Campos, què vols? És el municipi d’Europa Occidental on la dreta treu millors resultats. Jo dic amb un poc de conya que és la reserva espiritual d’Occident. Viure a Campos també és dur, haver nascut, i sobreviscut, a Campos a mi em fa d’una pasta especial. Campos va esser molt dur amb mon pare; el varen maltractar molt des dels poders locals, per molts de motius, però bàsicament dos: l’oposició a la urbanització d’Es Trenc als anys vuitanta, i l’oposició a les polítiques culturals que duien des de l’Ajuntament. A mon pare el poble el va asfixiar molt i això m’ha marcat molt. Per tant, jo, que em sent de Campos, he hagut de saber viure i créixer amb aquestes dificultats.

El llinatge Huguet ha estat un obstacle, una ajuda, un “handicap” a superar?

El llinatge Huguet és el que és. No ens podem plantejar si ens agrada més o manco. Hem de comptar amb el que tenim. Per a mi el llinatge Huguet ha estat, sobretot, motiu d’orgull. Jo reivindic els valors de mon pare, i de ma mare; encara que mon pare era el qui exercia un lideratge més fort. Em sent molt hereu d’ells dos. Ell tenia una vessant més cultural, literària, amb honestedat, bonhomia i compromís. Jo em sent més còmode en el món activista, emprenedor, però me sent fidel, o ho intent, a la seva honestedat, bonhomia i compromís.

Has fet mai cap poema?

Qualque vegada escric, però no m’he atrevit a escriure poemes. I no crec que ho faci mai. Crec que m’ha marcat molt ésser “fill de”. Però per bé. Moltes vegades pens: què faria mon pare? Sempre tenc present que no puc trair els valors de mon pare. És un estímul. El que diguin “els altres” m’és ben igual, m’importen “els meus”, en un sentit ampli; em vaig avesar fa molts d’anys a ésser resilient. Campos m’ha curtit en resiliència. Campos ha estat i és dur pels qui som una mica divergents. No vol dir que no em senti campaner i que no hi hagi una bona convivència, però és evident que hem estat diferents a la majoria de gent de Campos. I una cosa que lligaria amb això és que, amb la globalització, ens trobam amb molta gent de tot el món amb la que compartim valors, inquietuds, coses. La gran sort de la globalització i de internet és que podem posar en contacte minories del tot el món i així anam formant col·lectius més grossos.

Hi veus brots verds en el teu poble?

Brots verds de què, polítics, econòmics, socials? Jo som molt crític amb el model econòmic campaner, que ho condiciona tot des de fa segles.. Aquest victimisme permanent de què no ens han deixat urbanitzar Es Trenc em sembla absolutament ridícul. Som crític amb el nivell educatiu i formatiu; que redunda en el model social i econòmic. De totes maneres passen coses: ara hi va haver uns recitals de poesia on hi va participar molta gent jove. Això podria ésser un brot verd. L’altre dia hi va haver “L’Art nit” amb molt de moviment. Per tant, passen cosetes. Hem d’ésser optimistes, però el “mainstream” del victimisme campaner perquè no ens deixen urbanitzar Es Trenc a mi em treu de polleguera, i encara és ben viu.

Vols afegir qualque cosa més?

Que em sembla destacable i lloable aquesta feina que feis de posar en contacte la gent; de fer recerca. El compromís des de distints fronts per formar millor a la gent, per a informar-la millor, són dues coses claus per a fer una Mallorca millor. Són bàsiques. És important fer confluir molts de fronts: des d’empreses que puguin transmetre valors, puguin crear riquesa, fins a diaris, ateneus, partits; tots fan falta. Agrair-vos aquesta feina. Fa falta una gran dosi de resiliència, perquè el camí no és fàcil.