Els nomenaments de càrrecs polítics i les seves contradiccions.

Miquel Rosselló

President de l’Ateneu Pere Mascaró

Aquestes darreres setmanes hem viscut els nomenaments que els nous equips de govern han fet per cobrir l’organigrama de les seves respectives institucions. Com no podia ésser d’una altra manera hi ha hagut opinions per tots els gustos. Opinions a favor i altres en contra i algunes crítiques molt incisives.
Soc plenament conscient que la vida política que hem viscut les darreres dècades ha estat marcada per la manca de transparència, l’enxufisme i la corrupció. I que una de les causes del canvi produït a les darreres eleccions ha estat la reacció ciutadana contra tants d’abusos. Per això no serè jo qui censuri les crítiques contra conductes poc transparents. Més val passar-se en la crítica que consentir actuacions indecents que alguns, no tots, feien en el passat.

Però dit això crec que també en aquestes crítiques hem d’ésser radicals, és a dir, anar a l’arrel i no quedar-nos amb les branques, per què si no a vegades els arbres no ens deixen veure el bosc.

A rel del nomenament “anti-estètic” de la parella de la Consellera de Salut a un alt càrrec, s’ha generalitzat i segons la meva opinió banalitzat el fet que dues persones que són parella, estiguin o no casades, no poden tenir els dos llocs de representació política.

Doncs bé, davant aquestes opinions, contaré la meva experiència i la de la meva companya. Quan na Lila Thomàs va ésser elegida Diputada i membre del Consell de Mallorca, jo vaig ésser regidor de l’Ajuntament de Marratxí. Tot això dins la legislatura 1995-1999.
En el primer pacte de progrés na Lila fou regidora de l’Ajuntament de Palma i jo Conseller de Treball i Formació del Govern de les Illes Balears. I en el segon pacte de progrés jo vaig ésser Conseller de Cooperació Local i Vicepresident del Consell de Mallorca i na Lila Directora de l’Institut Balears de la Dona.

He de dir que mai vàrem rebre cap crítica ni pública ni en privat per aquests fets i tant na Lila com jo ens sentim orgullosos de les tasques que vàrem desenvolupar aquelles anys, lògicament acceptant que més d’una vegada cometérem errors i tinguérem deficiències.

Suposo que això té a veure en què els dos fa anys i panys que ens dediquem a la lluita política independentment d’ésser parella. Fa anys que els dos sabem i practiquem que a una parella cap dels dos depèn de l’altre sinó que té vida pròpia. Per cert que m’he oblidat de dir que na Lila i jo hem coincidit en més coses a la nostra llarga vida de compromís i experiència política, concepte que també aprofito per reivindicar. Una d’aquestes se remunta a la “prehistòria”. Quan jo complia condemna a una presó franquista per lluitar per la llibertat i la democràcia, na Lila seguia militant clandestinament a les files de l’esquerra revolucionària pel mateix objectiu.

Allò que és reprovable i que se qualifica de nepotisme és situar a un lloc de responsabilitat política a una persona pel sols fet d’ésser familiar o amic d’una altra que ostenta igualment un càrrec de responsabilitat al marge de la seva vàlua. Però que dues persones, siguin parella o amics, ostentin càrrecs polítics per què tenguin condicions i s’ho han guanyat no té res de dolent.
Doncs bé, la meva companya Imma Salamanca ha renunciat a ésser Directora General d’Innovació i Recerca, càrrec pel qual té sobrada i provada capacitat, entre altres raons per les crítiques que des d’algun mitjà de comunicació se va fer pel fet que és la parella del diputat de MÉS Antoni Reus.

Per mi això és no ésser radical alhora d’analitzar els comportament polític de les persones. Com no ho és desqualificar pel càrrec d’assessor del Conseller de Medi Ambient i Agricultura al meu company i amic Mateu Morro argumentant que fa molts d’anys que se dedica a la política, permeteu que jo afegeixi “la noble activitat de la política” o què quan dirigia el PSM tenia una o altra actitud, enlloc d’analitzar si és o no un expert en política agrària, que és el motiu pel que se l’ha anomenat.

O desqualificar com a Directora General de Turisme a Pilar Carbonell, que no tinc el gust de conèixer, per la seva experiència com empresària de restauració o per la llengua en què ha escrit alguns twitts.

Permeteu-me que torni a reivindicar la radicalitat si no volem caure en el parany de quedar-nos amb allò secundari i no anar al fons de les qüestions.