MARIA RAMON SALAS,batlessa d’Esporles

Lluís Enric Lear Apezteguia Ripoll

Na Maria Ramon es va convertir, el passat 13 de juny, en la primera batlessa d’Esporles, i ho va fer després d’obtenir 7 regidors i el 57,02% dels vots a les eleccions de maig. I tot això amb 27 anys. Rompent motlles, estereotips i rols invisibilitzadors.

Quedam al Cafè Nou del passeig d’Esporles, un diumenge de matí. Prenem cafè i aigua, i na Maria contesta a les meves preguntes sense pensar-s’ho, amb una espontaneïtat que no deixa marge a la resposta tàctica. Té un aspecte dolç, però parla segura de si mateixa, acaba les frases amb contundència; mira als ulls de l’interlocutor mentre hi xerra, i just els desvia per saludar qualque esporlerí que passeja davall el matinal sol dominical. Parlam del món i la bolla, però hi ha una paraula que repeteix un grapat de vegades durant tota la conversa: persones. Persones normals al servei de la gent normal. Arriba al nova política, i ve amb força.

Mai s’hagués imaginat entrar en política; sí havia participat en diversos moviments juvenils, fins i tot en els JEN –com no fer-ho, en el poble dels germans Ferrà!-, però sense plantejar-se anar més enllà. El 2011 acaba de 5 a les llistes d’en Miquel Ensenyat, atreta per la seva forma de funcionar, i surt elegida regidora. “Home, quan em present per regidora amb 22 anys va ser fort per mi i per ca nostra, però res com quan faig la passar per anar per batlessa”, confessa tot recordant el dia en què en Miquel i la gent del PAS li demanen que es presenti a les primàries per encapçalar la llista, un dia de carnaval en què “no va poder pensar en les disfresses”. Ho va meditar i va dir que sí, conscient que hi ha trens que passen un sol cop a la vida. I el seu no va descarrilar, sinó que va resultar ser d’alta velocitat.

Entre els dos grans projectes que té ganes de dur a terme són allargar el carril bici fins l’institut –fins a la Universitat ja seria fantàstic- i convertir el centre de dia en un centre també nocturn. Espera aquí més sensibilitat que el Govern Bauzá durant els darrers quatre anys, que va paralitzar un projecte ja preparat.

Fa la impressió de saber-se preparada, però no una heroïna. Diu unes quantes vegades “no tot és possible”, però no des d’un punt de resignació sinó quasibé com un repte; ho sol acompanyar dels conceptes “il·lusió” i “ganes”. El seu lema és escoltar la gent, i també repeteix que l’Ajuntament està obert a tothom, i el seu despatx també; “què heu de molestar, hi som per escoltar-vos!” repeteix a la gent que té reticències a visitar-la. Això sí, té claríssim que la participació no es fa només a les institucions, i que has de parlar amb la gent on és la gent. També té clar que la ciutadania s’ha de coresponsabilitzar per a què el poble funcioni: “els regidors no podem estar tot lo dia voltant ni veure-ho tot, però si qui viu davant una farola que no funciona ens ho diu, la podrem arreglar”.

També sap que no està sola: a Esporles tenen un gran equip que va més enllà dels regidors i fins i tot de la llista. Segurament d’aquí el seu èxit electoral i la gran quantitat d’esporlerins al Govern i al Consell, començant per un president i seguint per un conseller de Medi Ambient; “ja, la gent flipa”, assegura.

L’ombra d’en Miquel Ensenyat és allargada, després de deu anys com a batle –“el millor batle que podia tenir Esporles”, puntualitza la seva successora-. Confessa que la primera setmana se li va fer molt rar, i que solia referir-se al seu despatx com “el despatx d’en Miquel”. Estar a l’altura deixada va ser una de les coses que li feien por, i sabia que les comparacions existirien, però considera que la transició ha estat fàcil per la diferència de perfils, el fet que en Miquel tengui un altre càrrec tan visible i que alhora el deixa estar poc temps al poble.

Na Maria veu el canvi al Govern i al Consell amb gran esperança, però també com una responsabilitat per la gran quantitat d’il·lusió generada. Considera que els canvis en aquests dos mesos ja són palpables, si més no de tarannà, i que s’ha de fer a poc a poc i bé: “és molt més fàcil destruir que construir”, recorda. Ara toca anar a les generals amb força, i defensa fer-ho com a MÉS, ja que rebutja les sopes de sigles infinites i canviar de candidatura cada convocatòria electoral: “estaria bé poder emprar dues vegades les pancartes, que sempre les hem de tirar perquè canviam de nom!”.

Afirma que la política és una experiència perfectament combinable amb la joventut, i que tothom hauria de passar per un ajuntament. Fa les coses que feia abans de ser batlessa, amb una mica menys de temps lliure, perquè els polítics han de ser persones normals; la sorprèn que la gent trobi destacable que una batlessa vagi a la platja, surti de festa o faci una cervesa al bar com una persona més.

Diu que el tracte amb l’oposició és bo, que la majoria de propostes surten per unanimitat i que les diferències ideològiques que hi ha s’han d’acceptar amb naturalitat. No es pensa barallar amb ningú per ser d’un altre partit “en deixar de ser batlessa seguiré vivint aquí, i vull poder fer una cervesa amb tothom. Ells també fan feina pel seu poble”. Deixar de ser batlessa... difícil parlar-ne quan tot just ha començat. I fa la sensació de tenir molt a fer, molt a dir.