Jaume Servera, Batle de Sóller

Lluís E Apesteguia

Arrib a Sóller amb l’autobús, i plovinya. En Jaume em ve a cercar a l’aturada i mentre anam cap a plaça, ja em demana un parell de coses del Consell “abans que me fugin des cap”; és el que passa quan hi tens massa idees. Saluda quasi tothom que ens creuam, la majoria pel nom, i en arribar al bar on dinarem li fan una festassa. “La gent està contenta del canvi; expectant, però il·lusionada”; per la cara que fa durant tota l’entrevista, diria que el sentiment és mutu.

Parlam del passat, de l’escissió entre el PSM i Entesa, de la posterior fusió i de la configuració de MÉS. També de l’intent de llista unitària a les passades eleccions municipals i els grans resultats obtinguts després per separat, que fins i tot el sorprengueren a ell. Tot ho mira des d’una òptima optimista, fins i tot els períodes més dolorosos o complicats.

Però sobretot parlam de present i de futur: de la tensió amb el PP, el principal partit de l’oposició, i de l’herència rebuda en forma d’un deute que ronda el 90% del pressupost disponible i deixa l’ajuntament intervengut per l’estat; això dificulta les inversions realitzables i obliga els responsables municipals a certa imaginació financera, com ara haver de fer la renovació de l’enllumenat públic (2000 punts de llum) a càrrec de l’estalvi que suposarà durant deu anys el canvi dels actuals bombetes per unes altres de LED.


A més dels grans temes que han transcendit a la premsa (voluntat i acció d’aturar la urbanització Muleta II, malgrat les pressions judicials del matrimoni Kühn-Duval, així com la decisió d’enretirar les creus als caiguts de Muleta i Sóller) em conta que li agradaria poder recuperar el teatre La Defensora, ara en molt mal estat; ampliar els cursos que falten a l’escola del Port; tirar endavant el projecte de museu tèxtil a la Fàbrica Nova; i aconseguir adquirir els terrenys esportius de l’Infant Lois sense haver de pagar la milionada pels quals la propietat demana que se’ls expropiïn. Per tot té idees, a manca de doblers.

També posa en valor la petita gestió diària, i m’alaba tots i cadascun dels regidors: n’Andreu Castanyer a Béns, Serveis i Infraestructures (“la gent m’atura pel carrer per donar-me les gràcies per haver arreglar una voravia o haver posat una paperera, i tot és feina de n’Andreu”); na Laura Celià a Participació i Festes (“s’està movent per a tornar a tenir unes festes com cal, no una cosa prefabricada i repetitiva”); na Catalina Esteva (“que fa una feina jurídica i de revisió, poc visible però de vital importància”); i en Pep Puig a Medi Ambient (“el més jove de tots, però que s’ha engrescat moltíssim en tot el tema de reciclatge i de neteja de torrent i ho tira tot endavant”). Tampoc escatima elogis pels companys de govern del PSOE, ni per la de partits que restaren fora de l’Ajuntament com Podem, amb qui es reuneix i de qui escolta les propostes.

Amb l’arribada dels cafès i després de saludar un parell de persones que s’han acostat a saludar-lo, envestim la política supramunicipal: veu molta il·lusió amb el canvi al Govern i al Consell, i assegura que com a batle agraeix moltíssim trobar-se les portes obertes i gent que l’escolta i intenta posar solució als problemes que planteja. Inevitablement surt el tema de Podem i la inestabilitat que provoca “voler governar des de defora”, la qual cosa considera inacceptable.

No evitam l’altre tema estrella: les eleccions catalanes. Diu que esperava un millor resultat de les opcions independentistes, sobretot de Junts pel Sí. Coincidim que ara vénen temps difícils, i que el PP al Govern central és incapaç de gestionar-ho.

I això ens duu a parlar de les generals, i malgrat no pugui fer-lo definir per cap opció electoral concreta, té una cosa clara: en Toni Verger és l’home. “I qui vulgui afegir-s’hi al darrere, benvingut serà”, aclareix; no, si a bon entenedor...

Sempre acab demanant pel futur personal, i em deixa clar que el seu pla és a quatre anys, posant-hi tota la il·lusió i feina. Diu que fa més de vint anys que dedica una gran part del seu temps a la vida comunitària sollerica -no de bades n’ha arribat a ser el batle malgrat haver-hi arribat per mor de la dona-: set anys president de can Dulce, vuit anys president del Mariana, vint anys entrenador d’equips de bàsquet, quatre anys de regidor a l’oposició, quatre anys de batle... “i la família ho nota”. Una família que es fa present en anècdotes i via whatsapp en diversos moments del dinar. Una família que haurà d’esperar una mica més. Almanco una legislatura.