L’entrevista: Xesca Martí Llodrà

La cara del renovat projecte col·lectiu Deixalles

Biel Pérez, Pep Valero

Arribam el divendres horabaixa a la Fundació Deixalles, carrer Cedre, 9, d’Es Vivero, i trobam el centre en plena activitat. Clients a la nau de vendes i treballadors i treballadores en el tractament de roba i recuperació de mobles. Abans d’entrar, na Xesca ens mostra petit i ben cuidat hort ecològic urbà que embelleix l’entrada. Anam saludant la gent i ens instal·lam al despatx de Direcció. Mentre ens ofereix un cafè començam a entrar amb olivetes.

A la feina habitualment em diuen Xesca. Vaig néixer fa quaranta-sis anys a Vilafranca. Som llicenciada en Ciències Biològiques per la UIB, després vaig fer un màster en Educació Ambiental. Vaig fer els Estudis Primaris a la Vila i vaig anar a l’Institut de Manacor. Els de Vilafranca anàvem al Mossèn Alcover, en aquell temps no hi havia tants d’instituts. De fet, hi havia molt poca gent que anàs a l’Institut quan jo estudiava. De la meva quinta érem quatre o cinc.

Com es desperta dins tu aquest interès per l’ecologia?

L’ecologia ja em cridava l’atenció des d’abans d’anar a l’Institut. Em feia ganes estudiar biologia. No sabria dir si va ésser l’escola o els programes d’en Félix Rodríguez de la Fuente, per la televisió començava a haver-hi coses de natura...

El teu entorn familiar era pagès?

No. Els meus padrins, sí que eren pagesos, tant d’una banda com de l’altra, però mon pare, des de molt jove, és mecànic i ma mare mestressa de casa. Jo no em vaig ficar dins el camp fins que vaig tenir 23 anys, però sempre hem estat relacionats amb el camp. I, com més ha anat, més.


I estudiares biologia?

I estudiant Biologia, els dos darrers anys jo ja vaig agafar la branca ambiental i vaig començar a conèixer els moviments ecologistes (GOB, GreenPeace, etc.). A cinquè hi ha una assignatura que es diu Limnologia, que és l’estudi de les aigües dolces, i en acabar la carrera vàrem fer un projecte sobre aigües residuals. Vaig començar amb aigües residuals i he acabat amb residus...!

Quina primera experiència de lluita un poc seriosa recordes?

Jo vaig fer feina d’educadora ambiental amb el GOB bastant de temps. A la revista de premsa forana del poble sempre escrivia articles sobre temes de medi ambient. Quan hi va haver el moviment contra la incineradora, el primer projecte daquesta era que hi hagués un abocador de cendres a Son Nuviet (una finca entre Petra i Vilafranca). En aquests dos pobles va sorgir un moviment anti-abocador; aquests moviment es va juntar al moviment anti-incineradora i jo hi vaig participar activament.

I Deixalles?

Va ésser quan vaig conèixer Deixalles. Jo deia: si no volem incineradora hem de promoure el reciclatge; hem de promoure altres coses. Vaig començar a pensar que havíem d’ésser més actius, a més de protestar, havíem de fer qualque cosa més. A la Fundació varen fer un curs més per a tècnics, em varen agafar i des de llavors. Abans havia tingut una petita experiència d’agricultura ecològica; havia fet feina en el CRAE d’inspectora d’agricultura ecològica. La meva història amb Deixalles comença l’any 1996 amb aquest curs. Era una època en què Deixalles impartia cursos europeus, amb finançament europeu, i els continguts eren més tècnics, i fèiem un projecte de curs. Aquesta va ésser la meva primera relació amb Deixalles. El segon curs ja no el vaig acabar perquè va sorgir la possibilitat de fer una experiència d’educació ambiental entre el GOB, Apotecaris Solidaris, Deixalles i el Consell de Mallorca i a mi em proposaren que participàs en aquest projecte. L’abril del 97 vaig començar a fer feina a Deixalles. I des d’aleshores ençà.

Rica aquesta experiència?

He fet moltes coses a Deixalles. Al començament vaig fer d’educadora ambiental, i vaig coordinar el projecte d’educació ambiental “Mallorca recicla”, després vaig fer de tècnic ambiental a Deixalles, poc temps. En el 2000 el Consell i Tirme, l’entitat concessionària de tractament de residus, van proposar a Toni Pons l’antic gerent que la Fundació Deixalles participés en la gestió de residus: realitzant tasques de neteja de parcs verds, i treballant en les planta de selecció d’envasos que estava a punt de construir-se. De la bona feina feta va sortir la possibilitat que també treballéssim en les plantes de selecció d’enderrocs per Mac Insular. Hem tingut molta gent fent feina en les plantes de tractament de residus, per a Mac Insular i Tirme -encara ara hi tenim prop de cent persones; hi ha hagut èpoques que hem estat casi dos-cents, només a aquest projecte. Destacaria que el vuitanta per cent dels treballadors/res procedeixen de col·lectius vulnerables.

El 2010 es produeix un canvi a Deixalles.

Efectivament, Pimem i Càritas decidirem que la Fundació passés a mans d’una associació dels treballadors: “Amics de Deixalles”. La Fundació passar a ser un projecte col·lectiu. En un primer moment es proposa un director extern del món de l’empresa convencional i se me demana que ocupi la presidència de l’associació i, al cap de set o vuit mesos, es va optar per tenir un director general que sorgís de la casa, i des d’octubre del 2010 assumeixo funcions de direcció general de la Fundació.

Potser Deixalles va esser una caixa de ressonància dels canvis a l’Església de Mallorca i a Pimem?

Mmmm. Jo no sabria dir si és això. És ver que nosaltres havíem crescut molt, que havíem creat el nostre camí. Jo he viscut algunes crisis a Deixalles, però en aquell moment l’entitat va estar a punt de desaparèixer. Sí. Es va constituir una associació de treballadors expressament per a agafar Deixalles i el procés constitutiu i participatiu hi era a certs nivells, però no estava madurat. Deixalles ha hagut de madurar. Potser hi havia una part dels treballadors/res que teníem aquesta visió de projecte comú, de projecte col·lectiu, però no tots/es estàvem preparats per passar a un altre tipus de projecte...

Potser també va influir la desaparició del líder indiscutible que havia liderat la vida de Deixalles des del començament?

Sí, supòs que sí. En Toni Pons es va jubilar el 2008, i va ell va ser un gran líder que va ser capaç que Deixalles fos el que és . Un líder sempre és difícil de substituir, i si afegim que a més part del Patronat qüestiona el model col·lectiu i participatiu .... tot això va fer que la transició fos una mica difícil i convulsa. Hem de reconèixer que va ser necessària la intervenció i mediació de l’Administració autonòmica , que va ser capaç d’ajudar a reconduir la situació.

Tal vegada també és l’ocasió de què aflorin altres líders que fins llavonses havien estat ocults?

Sí, això també va passar. Va ésser un moment de transició.
Deixalles neix amb unes persones de referència ben assenyalades: el Bisbe Teodor, en Demetrio de la Pimem i en Toni Pons a la gestió. I aquest fan possible que s’arribi a acords amb l’Administració i amb una empresa forta com TIRME. Tot això genera unes dinàmiques impensables al començament.

És clar. Al començament el plantejament era molt més simple. En aquell moment no estava desenvolupat ni el tema dels residus ni els temes d’Economia Social i Solidària. Neix com a resposta a una necessitat perquè hi havia un sector de la població que estava en risc d’exclusió. I hi havia una riquesa que anava als abocadors que es podia aprofitar. Deixalles va creixent, el món dels residus es va regulant, es converteix en un sector econòmic important, per tant, Deixalles d’alguna manera entra dins aquest circuit.

Tenint en compte que, a la vegada, des del món social, Càritas, Hospital de Nit i altres institucions que tracten les problemàtiques de drogues i alcoholisme veuen la necessitat de poder oferir processos d’inserció socio-laboral.

Efectivament. I una part important pel creixement de Deixalles és arribar a aconseguir acords amb l’Administració i amb les empreses concessionàries, que en aquell moment era TIRME. Hi ha que reconèixer el gran valor del gerent de TIRME, n’Àngel Fernández, que, malgrat nosaltres fóssim del moviment anti-incineradora, va veure que hi havia unes tasques que nosaltres podíem fer perfectament bé, amb persones que venien del món de l’exclusió. Deixalles ha perseguit sempre la inserció laboral, per tant, necessites llocs on poder desenvolupar aquests hàbits laborals, aquests espais de feina. Això va possibilitar que nosaltres tinguéssim un gran creixement. I fa que persones que tindrien dificultats per mantenir el seu lloc de feina a les plantes ho aconsegueixi.

Qui pertany a l’Associació de Treballadors?

Qualsevol treballador, per a esser soci, ha de tenir una antiguitat mínima d’un any. De fet, ara estam a punt de canviar-ho. Donat que hem constituït una empresa d’inserció, volem que els treballadors/res de l’empresa d’inserció també puguin ser membres de l’associació Amics de Deixalles. El que fa Deixalles és adaptar-se a la legislació tant del món social com dels residus.

Ara, Deixalles què és?

Segueix essent una fundació. El Patronat és la Junta Directiva d’una associació i aquesta associació està formada per treballadors de la Fundació Deixalles. No és una cooperativa, perquè no podia èsser-ho ,ja érem fundació abans. Entorn a un vint-i-cinc o trenta per cent dels treballadors de Deixalles són socis d’aquesta Associació. En aquest moment tenim una mitjana de cent noranta-vuit treballadors. I tenim una empresa d’inserció que té una mitjana d’entre trenta i cinquanta treballadors, depèn de les feines que aconseguim. Amb l’empresa d’inserció el que intentam és aconseguir feines: per exemple, gestionam el parcs verds de Santa Maria, d’Esporles, de Valldemossa. Les Plantes haurien d’haver estat empreses d’inserció. Quan va néixer aquesta feina, no hi havia legislació d’empreses d’inserció. Aquest tipus d’empresa et permet un període de transició que fa possible que la persona millori els hàbits socials, els hàbits laborals, altres hàbits de companyerisme... L’empresa d’inserció no és finalista; és de transició. Com a màxim hi pot estar tres anys i llavors passa al món laboral ordinari.

Els treballadors que estan en risc d’exclusió, formen part de l’Associació?

Qualsevol treballador/ra que tingui una antiguitat superior a un any pot ser membre de l’associació Amics de Deixalles, independentment del seu origen i del motiu pel que ha acabat treballant per Deixalles.Una de les dificultats que ens trobam ara és que part de l’activitat de la Fundació haurà de passar a realitzar-se dintre del marc de l’empresa d’inserció. És el que toca ser!! Per això volem canviar els Estatut i que els treballadors de l’empresa inserció també puguin participar del projecte col·lectiu.

La feina a les plantes és dura?

Sí, treballar amb residus sempre es dur. A les plantes de la Península tenen una alta rotativitat, encara que amb la crisi no n’hi hagi tanta. En canvi, aquí no. Encara que quan no hi havia crisi s’agafava el fer feina en el món del residus com un moment de transició per després anar a una feina millor, però ara tenim una plantilla bastant estable. la gent no rota. Bé, fer feina en residus és una feina dura!

Econòmicament Deixalles és una empresa important pel volum econòmic...

(Esclafit de rialles de na Xesca) Realment a Deixalles, malgrat faci treball social, des de fa molts anys, crec que és un dels criteris que va implantar en Toni Pons, nosaltres intentam fer economia. Economia social i solidària. Nosaltres intentam generar projectes econòmics. A part de tenir subvencions, nosaltres sempre intentam que algunes de les nostres activitats generin recursos. I a la Memòria, perquè un dels nostres criteris és la transparència, hi ha volum econòmic: estam parlant d’uns sis milions d’euros.

I d’aquests sis milions quants són subvencionats?

Nosaltres rondam entre un vint i un vint-i-cinc per cent de subvencions de l’Administració. Tota la resta és activitat pròpia. I, així i tot, el que ens enfonsa són les subvencions de l’Administració! Els retards, els condicionaments, els criteris... Resolen molt tard, canvien de criteris (especialment amb el SOIB). Les subvencions han anat minvant.

Causes o excuses?

Davant el nostre projecte d’inserció laboral, els darrers anys de crisi, s’han valorat més projectes assitencialistes.

Deixalles no és una entitat que sols teoritza sobre l’ecologia i sobre l’economia sostenible. Té teoria, però sobre tot, és una praxis diària intentant donar una resposta. Des d’aquesta experiència, i la teva ja és llarga, quin diagnòstic faries de la sensibilitat mediambiental i social del món empresarial, de les institucions públiques i privades i de la societat?

(Alè profund i llarg de na Xesca) Vaja unes preguntes! Pel que fa a la sensibilització ambiental, jo sí que veig que ha millorat moltíssim. Del 92 o 93, que jo vaig començar a esser activista a ara, tothom sap què vol dir “canvi climàtic”, s’ha introduït dins els nostres sabers, ha tengut unes repercussions a nivell de medi que abans ni es plantejava. Hi ha més sensibilitat ambiental. Una altra cosa és que aquest increment llavors arribi a les accions o hàbits individuals. Duim els papers i les botelles als contenidors, però no ens plantejam si hem de reduir la producció d’envasos. No sé si encara hem començat a canviar l’actitud d’usar i tirar. Jo crec que encara no; hi ha un poc més de consciència, però en això no.
A nivell social per a mi Deixalles ha estat una escola, jo no venc del món social, venc del món ambiental. He anat observant diferents canvis. Va haver-hi una època en què es treballaven moltíssim els conceptes d’economia social i solidària. Era com a molt més fàcil generar inserció laboral. També l’Administració anava per aquest camí. En els darrers anys ens hem acostat al món empresarial (també una mica per necessitat, perquè abans el que ens donava els coses era el consumidor: tothom canviava de mobles, tothom canviava de roba...! i va arribar un moment en què no ens arribaven coses). Ens vàrem acostar al món empresarial amb moltes reticències i hem descobert que hi ha un món empresarial bastant sensibilitzat (naturalment n’hi ha que no) que està disposat a que les nostres persones en procés d’inserció hi vagin a fer pràctiques. Encara que facin pràctiques no remunerades, una gent que fa tres o quatre anys que el seu currículum no s’ha mogut, sols que pugui dir que ha fet pràctiques en aquesta empresa ja li pot generar la possibilitat generar noves oportunitats de trobar feina. I les empreses comencen a confiar en nosaltres i, quan necessiten qualcú, contacten amb el nostre servei d’orientació. Enguany hem insertat persones a hotels de quatre i cinc estrelles. Veuen que nosaltres feim un treball seriós amb les persones, treballam moltíssim les entrevistes, la imatge, fins i tot tenim un guardarroba per quan la gent no té la roba adequada i li manquen els recursos per comprar-la.

I les Administracions?

(Rialla fresca de na Xesca, seguit d’un sospir profund). Jo vull dir dues coses. Els meus companys de feina, a vegades, no em deixen anar a l’Administració perquè diuen que tenc poca paciència. Hi ha hagut una llarga època que Deixalles feia feina amb l’empresa: les feines han de sortir. Per tant, era exigent; jo som molt operativa. Això també ho demanaria a l’Administració. S’estan produint situacions tan kafquianes, tan surrealistes... que ens demostren que tenim un sistema equivocat amb una gran burocràcia, que oblida les necessitats reals de les persones i la possible qualitat de la feina que fem.

Potser són massa garantistes?

Sí. També és ver que la legislació no ha ajudat gens. Abans, quan un Ajuntament volia que una entitat social fes una feina, tenia uns procediments que ho feien més fàcil. Ara no. Tot el que ha sortit de gent que no ha fet mal fet, la corrupció... Les lleis van canviant molt, jo ho entenc. Estam davant una situació de canvi continu de legislacions i normes que provoca una Administració immobilista. Tot ha d’estar super controlat, tot s’ha de justificar...i especialment si les subvencions vénen dels Fons Social Europeu. Tenim la sensació que l’important no és l’atenció a la persona. Sinó tots els papers que hem de signar i hem de fer. De fet, amb el Tercer Sector estam lluitant per simplificar els tràmits administratius -ara s’està promovent a nivell europeu. Això suposarà un canvi important que està costant.

I els polítics?

Els polítics... passa per cada persona. N’hi ha que tenen sensibilitat, i moltes vegades no té res a veure amb el color polític que representen, i a l’inrevés. (Remisses!! em posau en un compromís!) La meva opinió: el polític s’ha d’envoltar de bons tècnics. Jo no som economista, no venc del món de l’economia, però com a directora els he de mirar. Hem de tenir bons tècnis que ens assessorin i mai has de deixar de tenir present cap a on anam. Necessitam polítics que encoratgin, que siguin capaços de veure que les coses es poden fer d’una altra manera. Si tenim ganes de fer-ho, hem de trobar la manera com ho podem fer. Sempre hi ha maneres. Es tracta de trobar l’eina i tenir sensibilitat. Nosaltres treballam per la reserva del mercat; hi ha d’haver una voluntat política, si no, no sortiria.

Una característica de Deixalles, des dels inicis, va ésser la seva voluntat de crear xarxes. En quin moment ens trobam?

Nosaltres seguim treballant molt en xarxa. Jo crec que és una característica de la nostra entitat. A la nostra Comunitat encara li falta un poquet, però de cada vegada més les entitats veuen que s’ha de fer feina en xarxa. El Tercer Sector s’està consolidant, i les entitats s’adonen que, o ens unim i duim endavant certes lluites plegats o som molt vulnerables. No és el mateix que vengui el Tercer Sector a protestar o que ho faci una entitat (petita o grossa) en solitari. Per a nosaltres, també, sempre ha estat molt important participar en xarxes estatals. Perquè et dóna una informació directa que si no, no ens arribaria.

I la salut econòmica de Deixalles avui?

(Rialla fresca) La salut l’hem de millorar! Els nostres números són justs. L’any passat vàrem tenir un resultat negatiu, molt poquet. A mi em fa gràcia perquè a vegades em diuen: això devora el volum econòmic que teniu, no passa res... Nosaltres feim un esforç gran per sanejar els nostres números i ens costa. En aquest moment la situació no es greu, però ha de millorar. Nosaltres hem de millorar la nostra eficiència, i això passa per dos camins: o aconseguir més subvencions, o aconseguir més feines i millorar la nostra eficiència. De fet ho estam fent; ara hem fet un canvi organitzatiu molt important intentant treballar per sectorials i no per territorials, com per exemple tenir una logística única. S’aprofiten millor els camions i també és eficiència ambiental i energètica.

Les empreses d’inserció estan regulades?

Estan regulades a nivell estatal. Hi ha un decret de les Illes Balears. Fins el 2011 varen estar dotades econòmicament, molt poquet, però ara no estan dotades. Durant la passada legislatura vaig fer fins a vint visites institucionals (les vaig comptar) demanant que es dotassin les empreses d’inserció i no vàrem arribar a aclarir d’on penjaven. Ara hem demanat que això no passi i que es recolzin econòmicament. Si no, estam complint una doble legislació: la d’un SL (perquè ha d’ésser una empresa) i la d’empreses d’inserció. I anam veient com les entitats duen endavant iniciatives econòmiques i es demanen per què han d’anar per la via d’empreses d’inserció si és una exigència que dificulta la gestió i a més amb unes despeses afegides de treball social, de que les nostres persones potser fallen més, no som competitius. Nosaltres demanam, no que ens paguin la feina, sinó el treball social que requereix l’empresa d’inserció. Jo confii que això ho aconseguirem prest. Realment aquí, a Balears, només hi ha dues empreses d’inserció: una a Menorca (TIV) i nosaltres que som a Mallorca i a Eivissa. El que volem és dignificar els processos: tens unes persones que, en lloc de cobrar una beca, cobren un sou, cotitzen, fan una feina i llavors les ajudes a entrar en el món ordinari. I realment hi ha un percentatge alt de reinserció i de millora de la persona.

Ha canviat el perfil de les persones que participen en aquests projectes?

Sí. Sobre tot els darrers anys. Hi ha una part important de les persones que els seus problemes són econòmics. Això distorsiona altres aspectes de la seva vida, però la gran problemàtica de gairebé el cinquanta per cent dels usuaris és econòmica.
Moltes persones són aturats de llarga durada, majors de 45 anys, persones que tota la vida havien treballat i ara no hi ha manera de trobar feina. De cada vegada s’exigeixen més requisits per feines bàsiques.
Hi ha persones amb multi-problemàtiques, que no poden accedir als nostres serveis d’atenció per treballar la inserció laboral donat que l’empitjorament de la situació actual ha fet que la borsa de col·lectius vulnerable o en risc d’exclusió social s’hagi incrementat moltíssim i per tant les persones de molt baixa empleabilitat ja no tenen oportunitat d’accedir a projectes com el nostre que treballen la inserció laboral.
Aquest canvi de perfil ha fet que s’hagin de treballar altres aspectes que fins ara no s’havien tingut en compte. Per tot això hem hagut de fer un esforç de formació interna. Els mateixos tècnics han vist que estaven a un costat de la taula, però podrien haver estat a l’altra si les circumstàncies les hi haguessin duit. Els quatre darrers anys hem dedicat molts de recursos a formar els nostres treballadors/res,

Moltes gràcies, Xesca. Que mai perdeu l’empenta social i mediambiental i que cada vegada tengueu més companys de camí.