La crisi humanitària i la Unió Europea

Fina Santiago

Consellera d’Afers Socials i Cooperació del Govern de les Illes Balears

Aquests darrers mesos s’ha produït un canvi notable: s’han pogut visibilitzar els refugiats dels països en guerra o amb greus conflictes. Habitualment, aquestes persones són obligades a una invisibilitat, quan no a una persecució sistematitzada acompanyada d’una imatge vinculada al consum dels recursos socials dels Estats que els hi donen acollida. L’Estat espanyol manté històricament un política molt minsa de l’acolliment, sembla que ho evita, però aquests mesos s’ha hagut de confrontar amb les imatges de mort, patiment, racisme institucional, etc.

Els països occidentals, amb les seves accions i omissions desafortunades i arrogants, han provocat la gran majoria dels desastres que provoquen la sortida massiva de poblacions: Iraq, Afganistan, Libia, Siria, etc. Hi ha una responsabilitat internacional clara que no es pot mesurar ara a partir de la comptabilitat de les quotes de refugiats. En aquesta increïble mostra d’incompetència de les institucions europees, curiosament han sigut Alemanya i Itàlia els qui han liderat la solidaritat. Hi ha estats europeus que s’han amagat, com Espanya o Regne Unit. Altres han fet una política extremista clarament xenòfoba. La pressió dels governs regionals i de la població conscient han aconseguit moderar la negligència habitual de la majoria dels països d’Europa. Pel que fa a Espanya, la política del govern del PP no ha pogut ser més penosa: ara pas de tot, ara els alemanys m’obliguen a col·laborar, ara acceptaré uns pocs, ara uns pocs més...

A aquestes polítiques erràtiques, s’han d’afegir altres circumstàncies molt rellevants: la persecució per part d’organitzacions terroristes en el seu trajecte, com Estat Islàmic; la gran perillositat dels moviments en precari; la manca de suport a la majoria dels territoris pels quals passen; etc. A les difícils condicions materials que hem observat, cal afegir altres aspectes, també d’enorme importància, com és l’evolució de la població més formada, cada vegada més solidària; però, acompanyada pel perill del rebuig social cap a les persones refugiades. Aquestes persones no només estan castigades per la terrible situació que viuen, sinó que també són víctimes potencials d’una repulsa per part de sectors de població poc conscient de la situació.

Un altre factor que cal considerar és la situació dels immigrants de països fortament empobrits. Hi ha una confrontació interessada, per part del Govern espanyol, entre els refugiats polítics, per una part, i els immigrants laborals i socials del sud. S’accepten les quotes que Alemanya digui, però es manté tancada la frontera a Melilla i Ceuta. El tractament humanitari i just no pot seleccionar a uns contra els altres.

Una política de suport als refugiats, considerant els aspectes indicats, ha de tenir les següents estratègies:

Col·laborar amb les altres comunitats de l’Estat en l’acolliment solidari dels refugiats, aportant els mitjans necessaris per a la inclusió social de les poblacions que corresponguin a les Illes Balears.

Treballar per la millora de l’acolliment dels immigrants internacionals en situacions de necessitat.

Desenvolupar una política de sensibilització social per fer front al racisme i les actituds xenòfobes.

En tots aquests fronts s’ha de treballar de manera coordinada amb les organitzacions de la societat civil que s’han implicat en aquest projecte, des dels sindicats i partits fins les ONG, esglésies i altres tipus d’organitzacions.

El projecte solidari té diversos condicionants que no podrem deixar de considerar. Per una banda, la constatació de que hi ha amples sectors de la població balear que viu en greus situacions de dificultat. Per fer front a aquest problema, comptam amb polítiques actives d’ocupació, però també amb un avançat projecte de Renda Social que en els propers mesos es materialitzarà clarament. S’han de redistribuir als refugiats entre totes les Illes i els municipis per afavorir la integració i evitar concentracions poblacionals, i tot ha d’anar acompanyat d’increments de serveis públics. Per altra banda, s’ha de considerar que els processos d’inclusió necessiten anys per a concretar-se; l’experiència ens diu que en moltes ocasions nomes les segones generacions la completen. Aquesta dimensió de llarga durada ens obliga a una política de consens amb amples sectors socials i a una política comunicativa molt acurada.

Idò en aquest context, poc podrem comptar amb la col·laboració del Govern de l’Estat. Les primeres reunions de coordinació a Madrid varen ser decebedores. absolutament inútils. El que s’està fent per part del Govern és just tot el contrari del que necessitam: els recursos dedicats a accions específiques relacionades amb la immigració internacional i els refugiats han caigut dràsticament i en proporcions molt superiors a la resta de retallades pressupostàries al llarg dels darrers anys. El mateix que està passant amb els recursos per a la cooperació al desenvolupament i la sensibilització social. És a dir, una vegada més, les carències de finançament ens fan violència.

Sense els recursos econòmics i un major i un millor finançament que en justícia ens corresponen, l’esforç serà encara més difícil. Però, sobretot, sense una política d’Estat de suport als països d’origen dels immigrants internacionals, i una política europea d’actuació en els països en guerra o amb conflictes oberts, no deixaran d’incrementar-se els moviments internacionals de població.