LES ESPIGOLERES


LES ESPIGOLERES

Vicenç Jasso Garau

La feina del segar ens porta a la memòria els segadors i les espigoleres. Atesa la imprecisió de les falçs i de les godalles, un feix d’espigues restava per terra; les espigoleres assumien la laboriosa, incòmoda i difícil tasca d‘aplegar-les. Era una feina femenina, que no proporcionava gaire diners.

En una rondalla, la mare de dos germans, un nin de pocs anys i una nina més grandeta, se’n va a espigolar de bon matí. Per ventura el seu marit era un missatge que sols anava a ca seva un pic cada quinze dies. La rondalla ens permet entrar en una casa pagesa de baixa mà.

Això era una mare que tenia un fii i una fia: En Vit i Na Catalineta [...] / Un dilluns, abans de s’auba, se’n va sa mare a espigolar, i deixa dit a Na Catalineta: / —En tocar Ave-Maria, ja cridaràs En Vit, i que se’n vaja a escola. («Sa rondaia d’En Vit», XXI, 88)

El nin ha d’anar a escola i la nina, segurament, resta a casa per fer les feines domèstiques o, per ventura, ja té una altra ocupació pròpia de les nines d’un temps ençà.

A les possessions hi havia, adesiara, grups d’espigoleres, que treballaven de sol a sol, seguint els talls dels segadors. Les espigoleres de So’n Suau de Manacor demanaren al sen Tià de sa Real que les fes un divertiment el dia de «ses acabaies», la qual cosa féu amb el permís de l’amo:

«Com estava a So’n Suau, un any ses espigoleres li digueren: / —El sen Tià, es dia de ses acabaies mos heu de divertir. / —Si l’amo ho vol, diu ell» («En Tià de sa Real. § 12 De com va divertir ses espigoleres de So’n Suau», V, 54).

El divertiment, ordit pel sen Tià, era adequat per a la gent jove; féu que un brau, que va menar el boveret, fes córrer, saltar i botar aquelles jovençanes.

[...] se n’entra tot xalest es brau de sa guarda, i ja es partit a afuar-se a ses espigoleres; i aquestes, crits i bots i corregudes d’ací i d’allà per amagar-se. / I es brau un cop pegava a una i un cop a s’altra. / Aquella que era sa perseguida, no en tenia cap, de riaia, i cuidava a fer ui de crits i de corregudes; però ses altres, bones riaies! (pàg. 55)

Quan la situació arribà a ésser compromesa, en Tià mitjançant una cerra del brau, que el jovenet guardador de bous li havia arrabassat i lliurat, amansí l’animal; l’al·lotet el tornà a la boval.

La jovenívola rialla, la por a les envestides i el flux d’adrenalina foren una merescuda compensació per a les llargues jornades estiuenques, pellucant aquella munió d’espigues, que ja no alimentarien les aus del cel.

Andreu Ferrer Ginart recull un relat manacorí amb aparença de veritat. Parla d’una colla de lladres, que tenien el seu cau en «es castellot des Rafal»; un aplec d’espigoleres havia passat per aquest indret i una d’elles havia perdut el davantal.

Enviaren una al·loteta d’uns tretze anys a cercar-lo. El relat dóna entenent que aquesta espigolera, tan joveneta, fou maltractada i, segurament, violada.

Al llarg de la vida portà sobre les seqüeles físiques i psíquiques d’aquest desgraciat succés:

Aquells l’aplegaren, se l’endugueren al seu castellot i la hi tengueren set o vuit dies i després la tornaren al mateix punt a on l’havien agafada. Aquella al·loteta no va créixer pus. (Ferrer, A. (2009). Llegendes de les Balears. Barcelona: Institut d’Estudis Menorquins / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 309. «Fatxendes de bandolers»)

Parlant d’espigoleres, no podem oblidar Rut, la moabita, que espigolava en els camps de Booz, el qual s’enamorà d’ella i li va facilitar la seva feina en els seus camps d’ordi i de blat. Rut, el marit de la qual havia traspassat, tenia cura de la seva sogra. Sols vull aportar dos breus apunts sobre la tasca de l’espigolera Rut: la descripció del seu treball i la benvolença de l’enamorat Booz:

Booz va preguntar al mosso encarregat dels segadors: «De qui és aquesta noia?» El mosso li va contestar: És una noia moabita que ha vingut dels camps de Moab amb Noemí. Ha demanat si podia espigolar i recollir entre les garbes darrera els segadors, i d’ençà que ha vingut que és a la feina, des del matí fins ara, sense descansar un sol moment al camp. (Rut 2: 5-7.)

[...] Booz va donar aquestes ordres als mossos: «Que espigoli fins i tot entre les garbes. No l’escridasseu. Al contrari, féu caure expressament algunes espigues de les garbes i abandoneu-les perquè ella les reculli. No la renyeu». (Rut 2: 15s.)

Aquestes referències a una espigolera d’Israel d’uns cinc-cents anys abans de la nostra era i d’unes dones i al·lotes mallorquines de dos segles enrere, ens fan pensar que, també avui, molts no tenen altre aliment que les miques que cauen de les taules dels rics, i ens agullonen a treballar per a una més justa distribució dels béns de la nostra terra.

Documents adjunts

  • LES ESPIGOLERES (OpenDocument Text – 23.3 kB)

    Version OOo Writer de cet article