EL PAISATGE COM A VALOR A L’ENCÍCLICA LAUDATO SI


EL PAISATGE COM A VALOR A L’ENCÍCLICA LAUDATO SI

Maria Lluïsa Dubon Petrus

Geògrafa

Arran del 5è aniversari de l’Ateneu Pere Mascaró va tenir lloc una tertúlia -on hi varen participar Pere Sampol, Pere Fullana i jo mateixa, moderats per Maria Salleras -, per a parlar, des de diverses òptiques, de l’encíclica Laudato si , però amb un marc comú: una lectura des de la laïcitat. 

La convidada a participar en aquest encontre, que des d’aquí vull agrair, me va suposar aprofundir en la lectura del document, que, se’ns dubte, presenta interès des de moltes perspectives. Jo solament n’he destacades algunes. 

En primer lloc, consider que és una encíclica molt oportuna. En unes poques pàgines -tot i ser relativament llarga- es fa ressò dels principals problemes que afecten avui al planeta i a la humanitat sencera. Demostra que el Papa Francesc no viu d’esquena a la realitat, tancat dins el dens espai del Vaticà, sinó que manifesta noves idees i noves formes i, a més, mostra coherència entre els dits i els fets, que expressa amb gestos significatius, que va deixant anar per tot allà on passa. No és així d’estranyar la forta reacció que aquesta encíclica genera en persones allunyades de l’Església.

Una de les qüestions a destacar és que, diu expressament el text, que va adreçada a totes i cada una de les persones del planeta. Recordem que Joan XXIII havia dit a l’encíclica “Pacem in terris” que l’adreçava a tot el món catòlic i a tots els homes de bona voluntat. Hi ha una diferència subtil , però important, de plantejament.

La universalitat d’aquesta encíclica és molt evident i es fa palesa al llarg de tot el document i això pot estar estretament relacionat amb el fet que Francesc és el primer Papa no europeu, la qual cosa propicia aquesta cosmovisió, tant necessària.

La motivació d’aquest document és que prenguem consciencia - la humanitat sencera - sobre la nostra responsabilitat davant la gravíssima situació que viu el planeta i la humanitat, amb una sobreexplotació dels recursos, que genera problemes ambientals creixents, que afecten a les poblacions i, especialment, als més vulnerables. El text fa referència expressa als greus problemes migratoris – també dels refugiats - derivats de tot el procés d’aplicació, a escala planetària, de les polítiques neoliberals i fins i tot parla de la necessitat d’ampliar el concepte de refugiat, tot considerant que hauria de ser més ampli del que és, afegint-hi la població marginada, com a conseqüència l’espoliació de recursos que les economies occidentals han realitzat en els seus territoris d’origen.

Ens empeny el Papa en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral i afegeix una qüestió primordial: sabem que les coses poden canviar (13).

Vol propiciar un diàleg universal, que impliqui tant als científics com als polítics, sobre la manera que estem construint el futur del planeta. L’error del sistema actual és la submissió de la política a la tecnologia i a les finances, per a les quals l’interès econòmic preval sobre l’interès comú. També afegeix el text que des de la política no se podrà avançar mentre la societat continuí aliena al problema. El conformisme social és un problema fonamental i això ho destaca en una frase molt explícita: no hi ha espai per a la globalització de la indiferència. (52)

Des de la meva lectura, com a geògrafa, podria parlar de multitud de temes que toca l’encíclica, però l’espai no permet entrar-hi en profunditat i just puc apuntar algunes reflexions.

Fent un canvi d’escala i passant a una lectura que ens condueixi la mirada cap a l’escala local, com és el nostre territori insular, també hi trobem referències a l’encíclica que ens fan pensar constantment en la realitat més immediata. En posaré un exemple:

Fa falta incorporar la història, la cultura, l’arquitectura d’un lloc, mantenint-ne la identitat original. Per això l’ecologia també suposa la cura de les riqueses culturals de la humanitat en el seu sentit més ampli (...). És la cultura, no sols en el sentit dels monuments del passat, sinó especialment en el seu sentit viu, dinàmic i participatiu, que no pot excloure’s a l’hora de repensar la relació de l’ésser humà amb l’ambient.(143)

Aquesta afirmació ens aproxima enormement a l’essència del que hauria de suposar la declaració de la Serra de Tramuntana Patrimoni de la Humanitat – és l’esperit amb el qual la UNESCO va fer la declaració - i que hem de ser capaços de fer realitat, defugint del mercantilisme que fins ara ha imperat.

Documents adjunts