La gran crisi del model territorial de l’Estat

Josep Valero

Anam a unes eleccions generals del 20 de desembre, amb una crisi manifesta del model territorial de l’Estat espanyol. Catalunya és la seva expressió més explosiva. El desconcert sobre com combatre la “secessió”, és la manifestació més aclaparadora, de què la crisi del model d’estat és molt més seriosa del que sembla.

Si Catalunya és la febre, l’actual Espanya és la malaltia. Els partits d’estructura estatal encara no han arribat a aquest diagnòstic. Per ells Catalunya és la malaltia. Per tant cerquen les receptes que puguin pal·liar el mal, que calmin el dolor, mal identificant l’origen del focus infecciós català.

El PP i Ciudadanos pretenen aplicar un combinat múltiple d’antibiòtics repressius per a combatre el virus català. Una vegada superat el moment crític de la malaltia, esperen donar un tractament reconstituent a base de vitamines recentralitzadores a gran escala.

El PSOE és més intel·ligent i sap que els antibiòtics no serveixen per a combatre els virus. Saben que és el propi cos el qui ha de generar els mecanismes d’autodefensa. Estan d’acord en aplicar alguns antitèrmics repressius per a baixar la febre de la malalta Catalunya, però confien que un tractament de federalitat curarà tots els mals catalans. Un federalisme que no posi en qüestió la sagrada unitat de la pàtria, ni la sobirania única del conjunt del poble espanyol. Amb aquesta recepta pensen que Catalunya posarà sordina a les seves vel·leïtats independentistes.

Podemos diagnostica una malaltia catalana en forma de corrupció, retallades i de figura de Mas. Pensa que el virus es combat amb repòs del malalt, bones atencions i apostant pels mecanismes d’autodefensa del pacient català. Considera que també hi ha un problema de contaminació mediambiental estatal que afavoreix el creixement del virus independentista. Si s’aïlla aquest condicionant extern, acceptant el dret a decidir del poble català, aquest reaccionarà cap el seny i s’integrarà de bon grau en el projecte de canvi espanyol, que és l’únic possible i el millor desitjable.

Cap dels quatre s’atreveix a dir que el malalt és l’actual projecte i model d’Espanya. Segueixen pensant amb Espanya com un cos únic i saludable, on ha sortit el “bony” català. No veuen el seu sistema nerviós centralista que hipertròfia l’harmonia del conjunt del cos. El seu esquelet autonòmic totalment calcificat. La seva desequilibrada musculatura fiscal. Les varius d’aguantar tan de pes, de les extremitats autonòmiques perifèriques. El seu cervell imperial afectat de senilitat no diagnosticada. El colesterol de la seva economia especulativa. La hemofília que genera la consanguinitat malaltissa d’interessos de les seves classes dirigents.

Una Espanya uniforme políticament en el 47% del seu cens electoral corresponent a 7 comunitats autònomes, front a unes altres realitats polítiques més plurals i heterogènies corresponents al 53% del resta de cens electoral i a 10 comunitats autònomes. Una Espanya que és incapaç de veure’s a ella mateixa com una realitat plural i complexa. Una Espanya que s’emmiralla en la seva meitat més uniforme, i la projecta com si fos la realitat de la totalitat de l’Estat. Una Espanya que té una por enorme de pensar-se d’altra manera. Una Espanya tan hipocondríaca de por a perdre la seva unitat, que acaba emmalaltint de separatisme a unes comunitats fartes dels seus recels, les seves desconfiances, la seva falsa sobreprotecció i els seus abusos controladors.

Aquest és el diagnòstic de MÉS per a les Illes i les esquerres sobiranistes sobre l’actual crisi del model territorial de l’Estat. La recepta i el tractament és prou senzill i clar. D’entrada, deixin a cada poble la capacitat de decidir lliurament i per sí mateixos, la seva vinculació o no, a l’Estat espanyol. Després escoltin i respectin els camins de futur que cadascun d’ells vulgui establir. I si dels resultats de tot l’anterior, surt un projecte en comú en torn a l’Estat espanyol, enhorabona!

En qualsevol cas, hi hagi o no acord entre tots els pobles que composen l’actual Estat espanyol, amb aquest tipus de solució que es proposa, s’establirien els canals de comunicació, diàleg, respecte i cooperació, que haurien de ser sempre les bases de la lliure convivència entre els pobles. Perquè d’això és el que realment es tracta i que caldria perseguir.

Espanya no pot ser mai un projecte democràtic, si per justificar-se a ella mateixa, ha de maltractar i negar la realitat política dels diferents pobles que la composen. Pels dogmàtics i fonamentalistes espanyols, Espanya és una realitat evident, inqüestionable i intocable. Pels demòcrates, Espanya com estat, és un projecte temporal que existirà o no, en funció del que decidiran els seus ciutadans i els seus pobles.

És clar que el que realment molesta és afirmar que hi ha altres pobles o nacions a l’Estat espanyol. No es tracta d’un debat nominalista. La suposada ciutadania única espanyola, es fonamenta en què sols existeix la nació espanyola. Reconèixer la existència d’altres nacions a l’Estat, posa sobre la taula la necessitat de reconèixer també els seu dret a la seva sobirania. Per això davant el que passa actualment a Catalunya, hi ha tant de crits, espants, fariseismes, exabruptes, insults...No abunden les anàlisis i els diagnòstics acurats, ni per descomptat les valoracions autocrítiques des de l’Estat central.

Mentre es pensi que el malalt és Catalunya i no és Espanya, mala solució té la cosa. No ho resoldrà el pensament cafre que pensa acabar amb el el tema català amb repressió tipus “ Muerto el perro se acabó la rabia”. Ni el pensament cínic lampedusià que creu que cal cedir qualque cosa per no moure´s en allò fonamental. Ni el progressisme centralista que pensa que basta canviar el vestit de maltractador repressor pel d’autodeterminista seductor, per acabar amb les “malalties ” independentistes, que per definició són sempre anti-progressistes.

Esperem que la presència de MÉS al Congrés de Diputats, la coordinació de les esquerres sobiranistes, les forces estatals d’esquerres sensates, les forces nacionalistes demòcrates, tinguin prou influència perquè es pugui abordar de la millor manera possible, la greu crisi territorial actual de l’Estat espanyol. Perquè amb el panorama mundial i europeu actual, hi ha un seriós risc d’anar com els crancs, cap endarrere. Que sol esser cap on sempre orienten el futur, els fonamentalistes i falsos regenacionistes espanyols.

Documents adjunts