La immigració vista des de Àfrica (3)

La família i la comunitat, actors de la migració clandestina

Mahécor Mbengue

Professor


La família, la comunitat, els religiosos (marabouts), intervenen dins tot el procés de migració. Son actors que poden obtenir beneficis econòmics i simbòlics d’aquest fenomen.

Finançar el viatge dels seus fills és una inversió a Europa per a molts pares. Emigrar pot portar diners, èxit i felicitat. Per a això, els pares estan disposats a endeutar-se, a vendre el seu bestiar o les seves joies per fer realitzar el projecte. Així, sumes importants s’aboquen al candidat a la migració dels membres de la família. La tendència a fer el mateix entre veïns amplifica el fenomen. Els nostres veïns han tingut èxit, per què no nosaltres? és el discurs que s’entén comunament en algunes llars.

El que té el suport de la família per anar a l’aventura és conscient del que hi ha en joc. S’ha de triomfar a qualsevol preu Anar a Europa o morir. Per a alguns immigrants, és una qüestió d’honor, és una lluita contra l’adversitat. Qui fracassa es converteix en la ’vergonya de la família.’ Per tant, la major part dels rebutjats o expulsats no desitgen tornar a les seves famílies. Prefereixen quedar-se als centres urbans per no haver de viure la vergonya: La mort millor que la vergonya.

Abans d’anar a l’aventura, els religiosos (marabouts) són sol·licitats per predir el resultat del viatge. Molts de migrants duen amulets (gris-gris) que se suposa asseguren l’èxit del viatge.

Les famílies i les comunitats també juguen un paper actiu en l’augment dels fluxos de migració clandestina. El paper de la família, especialment la mare, es pot trobar en diversos nivells. L’assetjament diari, que exerceix sobre el jove aturat o el treballador amb ingressos modestos per que intenti emigrar com els altres, pot tenir alguna eficàcia. El discurs de la mare es basa en la necessitat d’ajudar a la supervivència de la família. En les entrevistes, molts d’emigrants han admès que varen ser sotmesos a una pressió familiar molt forta. No tenien més remei que intentar l’aventura, per ser com aquell que vivia en el barri i que va aconseguir arribar a Espanya. Hi ha mares que arriben fins i tot a animar expressament al seus fills a anar-se’n.

La mare, germà gran o l’oncle sovint proporcionen el finançament del viatge. Així com alguns candidats, que tenen petits oficis en el comerç o a l’artesania, han estalviat per pagar el seu viatge, també hi ha molts de joves desocupats que no tenen més remei que confiar en la solidaritat familiar. En la majoria dels casos, la mare assegura tota la preparació mística del viatge. Amb la benedicció, molt apreciada, de la seva mare, el jove candidat a la migració pot enfrontar-se a tots els perills, convençut que res podrà succeir-li. Aquesta implicació de la mare explica en part perquè molts de joves han acceptat agafar les pasteres, sabent tots els perills. No obstant això, alguns joves han anat a l’aventura sense informar els seus pares. Però són una minoria.

Per a moltes famílies pobres, la migració dels nens continua sent l’única solució per superar la seva misèria. L’exemple dels migrants que han tingut èxit i que han fet la felicitat dels seus pares juga un paper catalitzador en les comunitats. En la majoria dels països amb alta migració, es gairebé impossible trobar una noia per casar-se si el pretendent no té els recursos materials. Així podem entendre millor per què la família i la comunitat contribueixen significativament al fenomen migratori.

Per tant la comunitat empresarial, les xarxes de contraban, les famílies i les comunitats ’guanyen’ en el seguiment de la migració clandestina. A les hores quan ganya l’emigrant?. Pot guanyar a condició de passar el triple desafiament: creuar el desert i/o la mar, arribar a la costa espanyola, i fer-se acceptar per les autoritats d’aquest país, el que és molt lluny de ser fàcil. Naturalment, cada emigrant pensa que està llest per enfrontar aquestes proves.


Itineraris migratoris


L’emigració clandestina dels africans de l’Oest cap a Espanya, generalment, ha agafat dos principals itineraris: l’itinerari mixt terrestre/marítim i l’itinerari marítim.

Els primers immigrants clandestins varen intentar creuar la frontera hispana-marroquina després d’una llarga travessia del desert. Altres embarcaven des de Mauritània.

Aquests punts de partida del Nord privilegiats pels candidats a l’emigració clandestina varen ser pràcticament neutralitzats pel mecanisme de vigilància posat en marxa per les autoritats espanyoles en cooperació amb les autoritats marroquines i mauritanes.

Després de l’ introducció de les patrulles costaneres, els emigrants es varen arreplegar a les platges menys vigilades, com les de Senegal, Gàmbia, Guinea Conakry i Guinea Bissau. La costa oest africana i la costa del Senegal, en particular, s’han convertit en els punts de partida per a molts candidats a l’emigració clandestina cap a Europa. Així, s’embarquen a bord de grans pasteres en destinació a les Illes Canàries, situades a uns 1.500 quilòmetres de la costa sud del Senegal.

Existeixen diversos itineraris terrestres per arribar a Europa. Es caracteritzen per la seva complexitat i la seva falta de linealitat. Duen a Itàlia (Lampedusa) o a Espanya (Illes Canàries). L’eix central condueix cap a Agadez (Níger), Sebha (Libia) i Tamanrasset (Algèria) i generalment surt a Líbia per intentar arribar a Itàlia o tornar a Algèria abans d’entrar al Marroc. L’eix perifèric passa a través de Mauritània i creua el Sàhara per retornar al Marroc per els que volen arribar a Espanya.

L’emigració clandestina es basa en una àmplia xarxa de tràfic humà amb llocs de sortida, trànsit i d’arribada. Les vies terrestres, marítimes i aèries són utilitzades pels emigrants clandestins i molt sovint es troba una combinació de dos o fins i tot tres d’aquests mitjans, implicant el ferrocarril. Els itineraris no són fixos i varien constantment segons les circumstàncies. De l ’eix central es pot anar sobre l’eix perifèric, o viceversa, arran de les oportunitats de pas que sorgeixen durant les trobades i itineraris.

Per accident de la geografia, Mauritània va esdevenir a final dels anys 90 un dels principals centres de trànsit dels immigrants clandestins de l’Àfrica Occidental cap a l’arxipèlag de les Illes Canàries, que es troben a 800 km de distància de la seva costa. A partir de 2006, Mauritània va dur a terme, amb l’assistència de la Unió Europea, l’enfortiment del control de les seves costes. Un cop més, altres alternatives varen ser trobades pels contrabandistes amb l’explotació de les costes del Senegal, de Gàmbia i de Cap Verd més lluny d’Espanya.

El viatge és llarg i perillós de St. Louis (7-10 dies al mar), d’aquí la gran freqüència dels naufragis de fràgils embarcacions, equipades únicament amb GPS i desproveïdes de qualsevol sistema de seguretat. El viatge és fa a bord de pasteres comunament anomenades “Samba laakhara” en pulaar vol dir ’Samba que va al més enllà’ o “Locco” en wòlof, a causa de la seva fragilitat i els riscos que s’enfronten aquells que utilitzen aquesta manera de transport.

Documents adjunts

  • La fam (OpenDocument Text – 26.1 kB)

    Version OOo Writer de cet article