Paris i el terror

París i el terror

David Abril

Portaveu parlamentari de MÉS per Mallorca

La matança que hi va haver a París va ser això i només això, una matança. Es poden invocar déus, dogmes o dèries, però el resultat de la voluntat de matar és la mort, i de la manera amb què es va fer, el terror. Tots lamentam i condemnam profundament el succeït, i a tots ens sacseja per inexplicable.

Però com tot, i òbviament amb una forta sobredosi d’irracionalitat i d’inhumanitat, els atemptats de París tenen també una explicació. Què fa que joves nascuts i criats a la capital francesa acabin amb desenes de vides humanes i arrisquin també la seva, que sembla no tenir tampoc valor per ells mateixos, més enllà de la missió que algú els havia encomanat? Què fa a un ésser humà perdre la humanitat? És aquest l’únic cas en què algú abandona la condició humana i es converteix en el pitjor dels depredadors, en aquell que només mata per matar?

Al meu parer, el problema de fons rau en la lògica de la inclusió i l’exclusió social, i en les relacions de poder desiguals. No sols en termes de classe, sinó en un sentit més ample. ¿Fins a quin punt les grans urbs on hi cap tot són inclusives, o separen classes i ètnies en funció d’interessos superiors, que res no tenen a veure ni amb banderes, ni amb religions? A lògiques especulatives, que fins i tot són capaces de vendre la imatge de ciutats obertes, però que només t’inclouen en tant siguis una peça útil de l’entramat productiu o de consum. Hem perdut el sentit de pertinença a la comunitat que ens envolta, la que hauria de ser la nostra referència. Hem perdut els referents, i malgrat tot, seguirem essent éssers socials: tots miram de trobar el sentit a les nostres vides, i n’hi ha que es troben amb el fonamentalisme, i hi cauen com qui cau a una secta, i aquest esdevé el seu sentit, sense sentit.

I més enllà de l’esfera local, on es cou l’odi irracional (sectari i no sectari), no podem perdre de vista l’escala global, i la deriva fonamentalista creada durant la guerra freda i multiplicada d’ençà de la gran mentida ideada pel trio de les Açores. Les conseqüències les paguen avui milions de persones desplaçades de l’Iraq, Síria i altres països víctimes de la barbàrie subvencionada i aprofitada pels amos d’occident. I des de fa un parell de dies, més d’un centenar de morts a París, i la por de tot un vell continent que un dia va acollir revolucions humanitzadores i avui camina sense rumb incapaç de pair ni el drama dels refugiats a les seves fronteres, ni els atemptats de l’altre dia.

Com bé recorda la inscripció al peu de l’estàtua de Ramon Llull al passeig Sagrera, extreta del Llibre dels Proverbis: «la justícia procura la pau, i la injúria la guerra. Les paraules humils són nuncis de pau i les superbes, de guerra». Que aquesta Europa de dol no faci cas dels crits de venjança ni de les croades invocades pels fanboys dels responsables de tota aquesta merda. Que aquesta Europa nostra es retrobi amb la seva humanitat i treballi pel món més just dins i fora de les seves fronteres: aquest és el millor homenatge que podem oferir a les víctimes de París.

Documents adjunts