«D’alegre»

RAMON LLULL: D’ALEGRE

Josep Amengual i Batle

M.SS.CC.

Quan tot just entram en l’any en què s’acompleix el VII centenari de la mort de Ramon Llull, se’ns obre un ventall de possibilitats per a commemorar-lo. Esdevé quelcom semblant al que es va descabdellar passat l’any 1316. Els lul·listes aparegueren per a tot arreu, provocant l’alarma en l’inquisidor Eimeric, quan l’herència del Mestre li fugia del seu control, perquè eren ferrers, sabaters, fusters, blanquers, comerciants, i tota casta de menestralia laica, la que, sense saber llatí, ni pertànyer a la clerecia, accedia a la teologia, i adoptaven un capteniment reformador d’inspiració evangèlica, tot inspirats en el missioner laic, no universitari, Ramon Llull, el qual veneraven com a sant.

El polièdric lul·lisme d’avui passa per una universalització semblant. Les escoles lul·lístiques dels segles XV al XVIII, tan admirables com ja periclitades, no existeixen, i Llull ha esdevingut patrimoni cultural, espiritual, literari, científic ecumènic. Tot i que ho entenem en tota la seva universalitat, paga la pena remarcar que el lul·lisme científic, i el més a l’abast d’una cultura general, avui és obra de tots els que en volen, siguin cristians o no, siguin dones o homes. En realitat Llull ens ha fugit de les mans, i aquí hi veiem una mostra de la seva grandesa i de la seva actualitat.

És actual, perquè l’obertura de la seva colossal obra toca una primera simfonia de la felicitat en el seu llibre programàtic, primerenc, i el més voluminós de la literatura catalana medieval, que és el Libre de Contemplació.

Lull, com a deixeble nicodèmic d’Agustí, és a dir, com el rabí jueu, Nicodem, que es trobava d’amagat amb Jesús de Natzaret. Llull clares vegades declara les seves fonts, que hom pot destriar. En efecte, Agustí era ben segur que tota persona vol ser feliç. Omnes enim beati esse volunt. (Confessions, X,21,31).

Doncs bé, l’obra cabdal de Ramon Llull, és d’una grandiositat admirable. És cert que en molts passatges és artificiós, [1] però tot condueix a expressar un gran projecte missioner, que es descrit punt per punt. D’aquí que aquesta obra sigui una vera enciclopèdia.

Tanmateix Llull degué acumular moltes notes preses durant els 8 o 9 anys d’estudi i de meditació. Tot això feu que els seus llibres, els seus plans, les seves visites a reis, prínceps i papes, i la seva assistència al concili de Viena del Delfinat, (16 d’octubre del 1311 i el 6 de maig del 1312), quedassin ben integrats en el seu projecte missioner.

Ara bé, tot i que sembli que ens hem desviat del nostre objectiu, ens sembla que no ens n’hem escapat. Direm que aquesta obra programàtica i, per tant, primerenca, s’obre amb un panorama universal que té per horitzó la felicitat. En paraules seves, parla de la pedra preciosa, trobada per ell i per tota persona, joiell que és l’alegria, per a obtenir la qual hom és capaç de deixar qualsevol altra bé. Atansem-nos al discurs del Mestre.

Tancat el pròleg del Libre de Contemplació, comença el volum primer, el llibre primer, la primera distinció i el capítol primer. Ja aquesta organització és el llindar d’una obra grandiosa, fruit d’una ment privilegiada. Ara bé, la sorpresa ens aclapara tot d’una, quan esperaríem que Llull ens col·locaria davant unes disquisicions abstractes i elevades per a accedir a Déu, i, en canvi, ens parla de la felicitat humana, històrica, és a dir, per a avui. Llull no talla radicalment entre el que és transcendent i la nostra història. El transcendent es reflecteix en el nostre avui, s’hi fa solidari, i l’avui queda il·luminat pel transcendent.

D’aquí que, exposats els 30 punts del pròleg, la distinció primera té com a títol: «D’alegre», és a dir, “De l’alegria”.

Posat davant Déu, Llull sent l’alegria de que Déu és. A nosaltres ens sorprèn aquesta afirmació, que donam per sabuda i que assevera una obvietat. A més, solament quan neix un infant, o quan som curats d’una greu malaltia, solem alegrar-nos per tenir vida. Però, generalment les nostres alegries, a vegades grans, són parcials, com reeixir en una feina, tenir un fill o un persona amiga que supera unes proves, trobar treball, etc. tot és molt important, són èxits limitats, perquè res no és com esser persona humana.

Si, però, ens aturam una mica, copsam com Llull ha arribat al més fons de la persona, que pren consciència del que és, i perquè existeix. Aquesta explicitació del que ell pensava solament és útil per a nosaltres, per a poder besllumar la profunditat de la seva alegria, que hauria de ser la nostra.

Llull havia passat per una experiència que té certes analogies amb la d’Abraham. És cert que Llull era cristià, i per això no descobria per primer cop Déu; però en prenia consciència, i se sentia convidat a la contemplació de la realitat de que Déu és, i, per això, en feia festa. L’haver trobat el tresor de la vida, no un tresor finit, sinó infinit. La troballa també te valor infinit, i que condiciona totes les altres, per això escrivia:

8. [...] Sènyer, per honor d’aquest festa la qual havem per l’atrobament de vostre ésser, direm als nostres membres que ells colguen e en als no sien sinó en contemplació vostra. [2]

9 Aquesta festa, Sènyer, que nós devem fer del vostre atrobament, no deu ésser aital com les altres; car les altres en un temps són e no en altre; mas la festa que hom deu fer de vós, tota hora deuria durar e temps lo la deuria comprendre. [3]

Llull no es trobava davant el no res, davant el buit, davant el silenci, sinó que era en el Déu que és. Per a ell, haver-se convertit significava haver entrat en un procés que omple, que condueix a satisfer l’anhel humà més profund, que és el de la insaciable plenitud.

En aquesta experiència de fe hi descobreix la font de l’alegria. Déu és molt més que les coses finites. És l’infinit. Contemplant les coses finites de la creació, anirà remuntant-se vers l’infinit, i ho trobarà tan bell i esplendorós, que es sentirà convidat a enriquir i a aprofundir la seva contemplació, de manera que, admirant com tota cosa reflecteix la bondat, la grandesa, la noblesa, la infinitud de Déu, en aquesta convergència hi veurà com a una demostració de Déu i, fins i tot, de la mateixa Trinitat. No ho oblidem, Llull parlava per a persones creients, en el Déu del llibre, és a dir, per a jueus, cristians i musulmans. Aquestes projeccions de la bondat de les creatures, de les persones humanes, etc. vers l’infinit, són les que ell anomenarà maldestrament les raons necessàries que mostren la fe. Són raons que mai no podem equiparar amb els sil·logismes aristotèlics o tomistes. Pertanyen a un altre sistema de pensament, com és el platònic, revestit d’augustinisme. Les raons són, sovint, de conveniència, que funcionen en les tres religions del llibre.

Tornant a l’alegria, Llull troba nombrosos motius profunds que van a l’arrel de les coses. Avança tot descobrint el goig que dóna veure com Déu, que és, és font de tot esser, de tota vida, i exclusió de tota malaltia.

Déu és font de tot el que existeix, [4] d’aquí que nosaltres, que per Déu som trets del no res, ens alegram perquè en Déu trobam el Pare i el creador. [5]

Llull accentua en què consisteix la seva, diguem-ne, metafísica del ser. Abans de tot és quelcom en positiu, per tant, en negatiu, direm que l’esser no és el buit, la carència, el no res. Amb altres paraules, l’esser no és compatible amb la destrucció, l’anorreament, l’espoltriment.

Allargant el discurs lul·lià podrem dir que el Déu en el qual creu, que, en el fons, és el comú amb les tres religions del Llibre, és el més contrari i oposat a la guerra, perquè anorrea, a la fam, a la marginació, perquè són privacions de béns essencials a l’esser humà.

Des de l’horitzó de l’espiritualitat, el Déu que és no es troba en el buit, ans és el que dóna plenitud. No és un Déu merament religiós i voluntarista. No és un tancat en el silenci i en la impassivitat.

És un Déu que misteriosament travessa el silenci per a l’encontre interpersonal, que toca el més profund de la persona, que és el cor, i com a espiritual que és hi fa estada. Aquest Déu té molts noms. Les tres religions n’hi donen diversos, i els gentils segueixen essent-ne imatges. La diversitat de noms que donen les religions a Déu no el dilueixen. L’enamorament que engendren en el creient no és compatible amb la indiferència davant aquesta diversitat. Solament hom l’estima, si el té per l’únic i vertader. Aquesta passió per Déu únic i vertader no pot anorrear mai la persona que veu i estima Déu amb un altre nom. Déu únic no pot autodestruir-se.

Encara Llull concreta més com és el Déu de la felicitat. És el Déu font de la vida. Escrigué Ramon: «vós sou en ésser e donats vida e vedats malautia».

El Déu viu és fon de vida. N’és l’única font, d’aquí que ningú, cap poder, cap instància humana pot usurpar a Déu el poder sobre la vida, si no vol ser idòlatra, que substitueix Déu, i es posa part damunt ell.

El discurs de Llull sobre l’arrel de la felicitat avança més enllà del que pugui ser merament aguantar la vida. Llull en Déu no hi pot veure malaltia. Tampoc Déu és l’autor de la malaltia, sinó que convida tota persona a combatre-la. El que Déu no pot fer és llevar la finitud de la vida que ell ha escampat per tot arreu. Però demana que tots els que són imatges vives seves acabin amb tota malaltia.

Documents adjunts