El 20D ens deixa al descobert el trencaclosques espanyol.

Miquel Rosselló

President de l’Ateneu Pere Mascaró

Ens trobem davant unes eleccions que demostren a les clares l’esgotament definitiu del model d’estat que neix amb la Constitució del 78 però que mostra les dificultats que té un nou model per sortir a la llum.

El PP perd 63 escons però se manté com la primera força política i el PSOE treu els pitjors resultats de tota l’etapa democràtica però continua com a primer partit de l’oposició.

Podemos aconsegueix una gran victòria, 69 escons, gràcies a les coalicions al País Valencià amb Compromís, a Catalunya amb Iniciativa per Catalunya Verds i a Galicia amb Anova.

Ciudadanos queda molt enfora de les seves aspiracions amb 40 escons, però si tenim present que aquest partit és la “Falange española del segle XXI” o l’equivalent del Front Nacional Francés, deu n’hi do 40 diputats i diputades. Fins ara l’extrema dreta s’amagava dins les àmplies ales de la gavina popular. Molt en compte amb el nou “Primo” de Rivera.

El nacionalisme de dretes ha tret un bon resultat al País Basc i Canàries, on han mantingut els 6 escons el PNB i un Coalición Canaria. A Catalunya la divisió d’Unió i Convergència li ha fet perdre escons, encara que en manté 8.

El sobiranisme d’esquerres treu molt bon resultat dins les coalicions amb Podemos, però molt dolent allà on es presenta sol, amb l’excepció d’ERC que amb 9 escons treu el millor resultat fins ara al Parlament espanyol. És el cas d’ EHBildu que amb dos escons en perd cinc i Bloque Nacionalista Galego que queda fora del parlament, perdent els dos que tenia. Així mateix la Chunta Aragonesista, a pesar d’haver anat en coalició amb IU, també queda fora.

El resultat és un Parlament amb moltes dificultats per donar llum a un nou Govern, que a més haurà de resoldre dues cruïlles que pesen com una llosa damunt la realitat política estatal. Per una part, cal donar sortida a la crisi econòmica seguint les receptes neoliberals de la Unió Europea o cercant altres formes més favorables a les persones, com està intentant el nou govern portuguès.

O per una altra què fer amb Catalunya, deixar que els catalans decideixin lliurement el seu futur o seguir impedint un referèndum que ja és un clamor en aquell indret.

Per aplicar la primera recepta hi ha tres opcions. Una gran coalició entre el PP i el PSOE, que reclamen els poders fàctics estatals i europeus. Un pacte PP, PSOE i Ciudadanos, com proposa Rivera. O un Govern en minoria del PP que requereix de l’abstenció del PSOE.

Per treure endavant qualsevol d’aquestes tres fórmules cal el suport del PSOE. O dit d’una altra manera, per anomenar un govern que continuí aplicant polítiques econòmiques neoliberals en contra dels interessos de la majoria de la ciutadania i que negui el dret a decidir dels catalans i en conseqüència aprofundeixi en la crisi del model territorial, se necessita el suport del PSOE i aquest és un preu polític que si està disposat a satisfer li suposarà un nou cost electoral que el portarà a continuar perdent força.

Si per contra se vol començar un altre camí que obri pas a noves polítiques econòmiques, que permeti una sortida democràtica a la situació de Catalunya, és a dir un referèndum, i que possibiliti iniciar un procés constituent solament hi ha un govern possible, que surti de l’acord entre PSOE, Podemos i sobiranistes.

Però per si havia cap dubte de les dificultats d’aquesta opció ja han aixecat la veu els líders socialistes de Castella la Manxa, Extremadura i Andalusia alertant del perill “d’aventures polítiques” i deixant alt i clar que amb la unitat d’Espanya no s’hi juga.

Aquest procés electoral ha deixat palès les conseqüències de les receptes neoliberals per la sortida d’una gravíssima crisi econòmica i medi ambiental que estem patint, receptes aplicades per la dreta sense l’oposició, quan no connivència, de la socialdemocràcia i l’esgotament definitiu del model territorial que va donar llum a l’estat de les autonomies.

Ningú pot continuar dient, com fins ara feia Rajoy, que aquí no passa res que tot pot continuar igual. Però tampoc queda clar com sortir d’aquesta cruïlla en què es troba Espanya, convertida en un vertader trencaclosques.

Mentre l’any 1982 se vivia, com ara, un esgotament de la situació política aleshores del post-franquisme, el PSOE encapçalà la bandera del canvi i la ciutadania li va donar majoria absoluta, 202 escons, per dur endavant les seves polítiques. Ara Podemos i les forces sobiranistes que portaven la bandera del canvi i de la ruptura democràtica no han aconseguit la força necessària per dur endavant aquestes polítiques, no arriben ni a cent escons, dels 350 que té el Congrés.

El PSOE continua essent necessari per decidir si la política econòmica pot girar a l’esquerra i la territorial caminar cap a la plurinacionalitat i el respecte a la voluntat dels pobles. I la meva modesta opinió és que no tant sols no té decidit quina postura prendre davant aquests interrogants sinó que no la pot prendre sense risc de ruptura interna.

El camí és clar, per dur que sembli. Cal continuar enfortint les opcions de l’esquerra verda no tant sols des de l’òptica partidista sinó també social i si volem acabar amb el centralisme espanyolista serà necessari caminar en una triple direcció: que forces polítiques d’àmbit estatal defensin sense embuts el dret a decidir dels pobles, que les forces polítiques sobiranistes s’enforteixin el més possible i que els pobles que composen la pell de brau prenguin consciència de la seva condició de poble sobirà i s’organitzin per lluitar per la seva dignitat i sobirania, com ho està fent el poble català.

Documents adjunts