Els reptes de l’agricultura balear

Mateu Morro i Marcé


Les dades són contundents, demolidores, parlen totes soles, un any darrere l’altre: desaparició de superfície de terra conrada, disminució de la renda agrària total i per ocupat, disminució de les superfícies irrigades, reducció del nombre de pagesos, invasió d’aliments transportats des de llargues distàncies, urbanització del camp... El 1968 comptàvem amb 276.123 hectàrees conrades a les Balears i ara ens en queden unes 120.000. Els reptes que hi ha al davant no són de bromes si és que volem agafar el bou per les banyes i capgirar tendències. Per poc que ens acostem a la problemàtica agroalimentària balear veurem que hi ha un conjunt de problemes transversals que l’afecten: agricultura i alimentació, però també territori, energia, recursos hídrics, paisatge, residus, comerç, indústria, turisme, cultura, polítiques socials, patrimoni... Sols intervenint des d’aquest conjunt d’espais interrelacionats, amb els recursos econòmics suficients i la capacitat decisòria necessària, es pot fer retrocedir el model de monocultiu turístic i depredació territorial, corregir els efectes de la insularitat negada per les instàncies espanyoles i europees i refer la nostra economia sobre unes altres bases de solidaritat, equilibri territorial i riquesa compartida.

A dia d’avui poques esperances els deuen quedar als pagesos de les Balears. Després d’anys de promeses, declaracions i, en el millor dels casos, provatures sense possibilitat real d’aconseguir gran cosa, es té la impressió que no estam preparats, ni disposats, ni tenim una consciència clara de la realitat agrària, com per a fer front a una problemàtica que és molt greu. És més fàcil administrar la desfeta que no intentar convertir la desfeta en recuperació econòmica, agrícola i territorial, camí de la sobirania alimentària.

Els censos agraris són una eina estadística que es du a terme cada 10 anys a tot l’Estat espanyol. Els podem emprar com una eina relativament fiable per aproximar-nos al que està passant. Els dos darrers censos són els de 1999 i 2009 (aquest darrer més deficient degut a les retallades pressupostàries). No són enquestes ni estimacions, són censos exhaustius que recullen dades de la totalitats d’unitats agràries existents. Idò bé, entre el 1999 i el 2009 varen desaparèixer 9.000 explotacions agràries balears (el 45,68 %). En deu anys se n’anaren la meitat dels pagesos! En el cas de la ramaderia l’escampada va ser major encara: de 10.574 explotacions se n’anaren 5.378 (el 49,52 %). I del 2009 cap aquí la cosa no ha mancabat gens ni mica, més aviat s’ha accelerat molt.

La raó d’aquesta desfeta no és cap misteri que romangui tancat per una porta amb set panys. Els pagesos se’n van perquè no poden viure de la seva feina, perquè a les Balears costa més de produir, hi ha més poques ajudes i els preus cobrats pels agricultors són més baixos, moltes vegades per davall dels costos de producció. Els pagesos supervivents, amb l’excepció d’aquells sectors més intensius i que aprofiten determinades avantatges a la comercialització (les vaqueries de Menorca, les patates de sa Pobla, l’horticultura, la viticultura...), fan front a la minva dels ingressos acurçant la despesa (en perjudici de la productivitat) o cercant ocupacions complementàries. La renda agrària és en caiguda lliure i se situa per davall l’estatal, amb un fort descens en els darrers anys. De 2000 a 2010 el PIB agrari va davallar a l’estat un 2,8 %, però a les Balears un 17,7 %. La renda agrària per ocupat va pujar a l’estat un 16 % i, per contra, davallà un 30,22 % a les Balears. Això té com a resultat la desaparició, inevitable, de l’agricultura i dels agricultors.

Canviar aquesta situació depressiva no és fàcil en les condicions d’una comunitat autònoma sense un finançament just i sense el pes polític suficient, ara per ara, com per a fer que l’estat, o bé directament o bé a través de Brussel·les, corregeixi les enormes desigualtats generades per la insularitat. Mentrestant el Govern Balear i els Consells Insulars hauran d’administrar bé els seus escassos recursos per a fer polítiques pròpies i, sobretot, hauran de gestionar molt bé els recursos provinents de les polítiques europees (tant pel que fa als pagaments directes de la PAC com pel que fa al Pla de Desenvolupament Rural). Però aquests recursos s’apliquen d’acord amb els rígids reglaments de la UE i no permeten, o si ho fan és sols en una mesura molt escassa, tractar de manera adequada els problemes específics de les illes. A més, l’aplicació de la PAC a les Balears, pel que fa a les possibilitats de redreçar el nostre sector primari, fins ara ha estat un complet fracàs. Les xifres abans esmentades ho proven de manera sobrada. La PAC sols ha representat un pobre tractament pal·liatiu que per res ha fet front als mals que estan collant la nostra pagesia.

Esbossar uns eixos de política agrària que no sigui repetir les generalitats usuals depassa les possibilitats d’aquest text. El que és clar, però, és que si l’aplicació de les polítiques comunitàries, sense reconeixement de la insularitat, ens ha posat en pocs anys en una situació límit, sols amb la justa compensació de la insularitat i, alhora, amb una estratègia agrària balear pròpia, planificada, transversal i dotada dels recursos econòmics i normatius suficients, es podrà capgirar el procés marcat per la desaparició de cada cop més accelerada dels pagesos, de les terres de conró i de les possibilitats de producció local d’aliments.

Documents adjunts