L’emigració cap a Europa Vista per un Senegalés (4)

Mahécor Mbengue

Professor

Aquest itinerari nou, que va directament des de la costa de l’Àfrica Occidental a les Illes Canàries és, sens dubte, el més directe, però comporta molts de riscos. A diferència del viatge terrestre marcat per pauses de longitud variable, la migració clandestina en pasteres és lineal i els migrants estan més exposats a les patrulles costaneres. Després de la sortida, el lema és ’El Barça o Barsakh’. El mitj termini no existeix com en el context dels itineraris terrestres, on els migrants poden reajustar les seves estratègies en funció de les dificultats trobades en el camí.

Els principals itineraris migratoris no ofereixen cap seguretat als migrants. Els camins del desert són tan perillosos com les rutes marítimes. Tot i així, milers de migrants han aconseguit en els darrers anys arribar a les costes espanyoles i trobar feina a Espanya.

Les conseqüències de l’emigració clandestina

Les conseqüències de l’emigració estan degudament documentades. Queda per avaluar l’impacte econòmic, polític i social de la recent onada d’emigració clandestina. Aquesta emigració té la particularitat d’escapar de qualsevol forma de planificació, fins i tot si és organitzat per les xarxes criminals. Aquests intenten satisfer la demanda de viatges existent en el mercat. Tot aspirant a l’emigració, qualsevol que sigui la seva ocupació, el seu origen social o el seu gènere, pot utilitzar aquestes xarxes, mitjançant el pagament en efectiu del preu del viatge.

La sortida massiva dels joves pot obstaculitzar el procés de desenvolupament d’una regió o localitat. Això és així perque són els actius més emprenedors els que intenten l’aventura. El cas de Sant-Louis és il·lustratiu de les conseqüències econòmiques i socials de la recent onada d’emigració clandestina. Va ser l’origen de la despoblació d’algunes localitats, per la fuita de la seva població activa jove. En un moment donat, per falta de jugadors, alguns pobles no eren capaços d’organitzar la competició de futbol tradicional (navetanes) durant el període de les principals vacances escolars, coincidint amb el període d’hivern (estació plujosa). Es pot imaginar la manca de mà d’obra necessària pel treball agrícola. La mobilització de les pasteres per animar la migració i la sortida dels joves pescadors han accentuat l’escassetat de peix al mercat de Saint-Louis, que és un dels ports més importants de pesca artesanal.

La migració clandestina té una altra cara amagada. Moltes famílies pateixen de la pèrdua en condicions dramàtiques d’un o més dels seus al desert del Sàhara o dins l’oceà Atlàntic. En particular, les mares pateixen i segueixen patint de la desaparició dels seus fills. Algunes d’elles creuen que els seus fills es troben entre els que es varen suïcidar a la mar i varen ser menjats pels taurons. Per a la resta de les seves vides guarden aquest sentiment de culpa davant la seva incapacitat de retenir els seus fills que simplement desitjaven una vida millor. Aquest sentiment de culpa és encara més fort entre les mares que pensen que el seu fill les volia ajudar, especialment en les famílies polígames.

Molts d’emigrants clandestins repatriats des d’Espanya estan totalment desorientats. Pateixen del trauma del viatge per la mar i, a més, la seva expulsió sovint ha tingut lloc en condicions humiliants. També tenen un sentiment de vergonya per haver fracassat en el seu objectiu de quedar-se a Espanya com altres persones que viuen al seu barri. Aquesta categoria de repatriats d’Espanya, generalment no ha pogut readaptar-se a la vida social. Sempre estan preparant un nou intent de tornar a Espanya, malgrat els riscos reals als quals s’estan exposant, encara que l’opció de la pastera sembla ser rebutjada per la major part.

En l’opinió dels candidats a emigrants, de les famílies i de les autoritats, sovint hi ha una forta fixació en els emigrants que varen aconseguir arribar a Espanya i trobar feina. Aquest enfocament alimenta actituds ambigües per part de l’Estat i de les famílies en la gestió de la migració clandestina.

L’Estat percep l’emigració com un fenomen que pot contribuir a l’estabilitat política. Permet disminuir el nombre de desocupats afavorint així la pau social. Els enviaments monetaris constitueixen un mannà financer que pot assegurar la supervivència de les famílies i, en menor mesura, impulsar el desenvolupament local. Les famílies, per la seva banda, persisteixen en la seva actitud de donar suport als seus candidats migrants malgrat els riscos coneguts.

Només una petita fracció del repatriats d’Espanya aconsegueix fer el dol de l’emigració. Els sofriments suportats durant el viatge en pasteres i durant la seva repatriació per les autoritats espanyoles han facilitat una mena de desmitificació de l’emigració. La forta desil·lusió consecutiva al fracàs dins l’intent d’arribar a Espanya ha afavorit un tipus de presa de consciència enfront a la necessitat de lluitar per inserir-se socialment i econòmicament en la seva pròpia societat. Alguns d’aquests antics emigrants han creat associacions per informar els joves dels seus barris dels perills de la migració clandestina i del mite construït al voltant de l’emigració a Europa.

Conclusió: Alternatives Polítiques en qüestió

L’ambivalència dels actors de cara al fenomen de la migració clandestina, explica en part els límits de les polítiques alternatives. Hi ha iniciatives comunitàries per sensibilitzar els joves sobre els perills de la migració clandestina. No obstant això, són molt circumscrites, i per falta de mitjans, el missatge arriba poc. Els joves són sovint conscients dels perills que enfronten llançant-se a la migració clandestina, però enfront a l’esperança, feble com és, per aconseguir el seu objectiu, tots els riscos semblen permesos. Qualsevol sensibilització ha d’anar acompanyada d’accions concretes a favor de la joventut

L’Estat del Senegal intenta combinar diverses solucions alternatives, de seguretat i de desenvolupament. La primera consisteix amb l’ajuda del Nord, d’enfortir la vigilància costanera per impedir les sortides clandestines de pasteres a Espanya. Aquest dispositiu atura el flux, però ha contribuït a reduir-lo. Els joves potencials emigrants segueixen desembarcant a les Illes Canàries. Els contrabandistes aconsegueixen sempre eludir el dispositiu de seguretat, especialment amb l’ajuda de les autoritats administratives corruptes. Una economia real s’ha desenvolupat fins al punt de crear una nova categoria d’empresaris de la migració clandestina, les xarxes de la qual s’estenen fins al país d’acollida.

El Senegal ha creat el pla Retorn cap a l’Agricultura (Pla REVA) que els joves varen rebutjar, dient que ’el Pla REVA no ens fa somniar.’ L’agricultura mai no ha atret els joves, mai no ha estat valorada. Els joves que volen anar a Europa somien fer-se ric ràpidament, pertant el pla REVA no és per a ells una alternativa saludable a l’emigració. Molts de joves varen néixer i créixer a les ciutats i la seva relació amb el medi rural és molt llunyana. A més, el Pla REVA és vist com un instrument senzill de propaganda política de les autoritats. Els joves dubten molt que la voluntat del govern sigui l’interés pel seu futur.

Alguns actors del món rural, com el Consell Nacional per la Concertació i Cooperació dels Rurals (CNCR), principal organització pagesa del Senegal, també varen expressar serioses reserves sobre les possibilitats d’èxit del Pla REVA. Aquest pla es considera generalment com un esquer, que uneix els punts de vista dels joves que haurien de ser els principals beneficiaris. Per a aquests actors, si la voluntat de l’Estat fos real, haurien de començar per estabilitzar aquells que desitgen viure l’agricultura i que se senten obligats a abandonar les seves terres enfront de les crisis en el sector agrícola (sectors de cacauet, la pesca, la ramaderia ...).

De moment, la tercera alternativa apareix, com la més tranquil·litzadora. L’acord de col·laboració signat entre Espanya i Senegal, per contractar joves treballadors de manera estacional, pot arribar a regular la migració clandestina. Així, s’han convocat a Espanya diverses quotes reduïdes.

En general, en les seves negociacions amb els seus contraparts del Nord, els països del Sud demanen l’aixecament de les restriccions a la lliure circulació de la mà d’obra, com el que es fa en el camp de l’intercanvi de béns i serveis, així com en la comunicació. Les preocupacions dels pobles del Nord i del Sud són diferents, no utilitzen el mateix llenguatge de cara al que sembla ser un veritable drama amb rostre humà.

Al Nord, les autoritats inicialment han intentat la solució exclusiva de seguretat, abans d’adonar-se, davant la determinació dels clandestins i la mobilització de la societat civil, que la repressió no és l’única solució. Dins d’aquesta perspectiva, l’organització de l’emigració a través de les quotes de treballadors temporals, es presenta com una solució ’humana’ a la migració clandestina. L’única alternativa sostenible és reactivar el desenvolupament econòmic dels països emissors, inclòs el sector agrícola que,en general, podria ser un motor d’estímul: millor entorn de producció, la privatització de la terra, el desenvolupament d’activitats no agrícoles en el medi rural i la diversificació dels sectors productius amb alt ús de mà d’obra nacional, la reducció del desfasament entre les polítiques preconitzades i les pràctiques dels actors, tant urbanes com rurals. La satisfacció d’aquestes condicions donaria als joves l’opció de marxar o quedar-se, lluny de ser l’única opció que se’ls dóna avui per les polítiques de desenvolupament sectorial per un problema complex i multi-dimensional: marxar o morir.

Fi.

Documents adjunts

  • L’emigraci (OpenDocument Text – 24.7 kB)

    Version OOo Writer de cet article