“El Govern central veu inconstitucional la Llei de Normalització Lingüística de 1986”

{}Nel Martí*

Diputat portaveu de MÉS per Menorca*

El passat 26 de gener, el Parlament de les Illes Balears va aprovar la modificació de diverses lleis, entre d’elles la Llei de Normalització Lingüística (LNL) i la Llei de Funció Pública (LFP), per a recuperar el requisit de coneixement de la llengua catalana per a accedir a l’Administració pública, i així retornar al català els efectes derivats de ser llengua oficial i pròpia a les Illes Balears. Què pot passar, emperò, a partir d’ara? Una de les coses que podria passar és la que dóna el títol indesitjable a aquest article, i que podria ser portada de premsa els propers mesos.

La lògica d’un estat-nació centralitzador i colonitzador com l’espanyol és bastant previsible. I amb la modificació de la Llei de Normalització Lingüística per a recuperar el text consensuat de l’any 1986 no recuperarem la normalitat. El Tribunal Constitucional (TC) de l’any 1986 no és el TC de 2016. L’Estat central i el TC posaran en marxa, de ben segur, la seva maquinària (Comissió bilateral Estat-CAIB, recurs d’inconstitucionalitat i suspensió de part de l’articulat) per alterar i liquidar allò que els ciutadans de les Illes, a través del Parlament i de la unanimitat de totes les forces polítiques, van pactar.

La LNL va ser un gran pacte social per a recuperar la llengua catalana, menystinguda, perseguida i prohibida durant molts anys. Aleshores la pregunta és: què farà el Parlament i què faran els partits i la societat civil davant els advertiments d’inconstitucionalitat que plantegi l’Estat?Acotarem el cap i ajustarem la Llei del 86 a la nova interpretació del TC, que no té en compte la realitat sociolingüística ni valora ni protegeix els efectes de la llengua pròpia, com a llengua territorial i històrica del país? Farem política de maquillatge i pactarem quatre coses per fer veure que no ha passat res? Què farem?

Ningú pot oblidar que el criteri d’igualtat del TC no té en compte la realitat sociolingüística, ni tampoc que la llengua territorial i històrica –a Catalunya o a les Illes- actua com a “ànima del poble”.No té en compte la realitat sociolingüística, i per tant la “igualtat” del TC és en realitat desigualtat sociolingüística, és diglòssia, i és substitució lingüística. És, en definitiva, colonització. Tampoc -el TC- reconeix la llengua catalana –que a les Illes és llengua territorial i històrica-, com a “ànima del poble”, perquè per al colonitzador només hi pot haver una ànima, i aquesta és la seva, és l’ànima de la nació Espanya.

Per tant, per al TC la llengua pròpia –històrica i territorial- només pot ser la llengua “peculiar” de les Illes Balears, però mai una llengua amb “consideracions positives” que la facin preferent. La paraula “preferent” està prohibida en el nou llenguatge i en la nova interpretació del TC, que l’entén com un privilegi inconstitucional.

Per al TC les dues llengües oficials han de ser llengües d’ús normal a l’Administració. Però què vol dir normal? Normal no pot voler dir d’ús contant i simultani, entre d’altres coses perquè seria impossible. Normal s’ha d’entendre, per tant, com a no excloent. Pots dur sabates o botines, però no pots dur les dues coses alhora. Ni tampoc té sentit, ni és bo, portar-ne una de cada. El TC diu “Toda lengua oficial és por tanto lengua de uso normal”. Bé, idò, perquè el català sigui llengua oficial i normal és necessari que tots els treballadors siguin competents en el coneixement i ús de la llengua catalana.

Però encara caldria dir una cosa més. Com què no és possible ni bo anar amb una sabata de cada, el que cal és tenir una llengua com a vehicular, sense menyspreu de poder i haver d’usar l’altra oficial sempre que sigui necessari, per a respectar els drets lingüístics de tothom. Això vol dir que en un expedient hi pot haver documents en català i documents en castellà, tot i que la llengua per defecte ha de ser una, i la llengua de resposta al ciutadà ha de respectar els drets lingüístics del sol·licitant. I quina creiem alguns que ha de ser la llengua vehicular i per defecte de l’Administració? La catalana. Per raons de normalització i per raons d’ànima. No podem deixar que matin l’ànima d’aquest poble.

Què pot passar ara? Torn a demanar. Pot passar –amb moltes probabilitats-, que l’Estat faci advertiments d’inconstitucionalitat i plantegi la negociació en el si d’una Comissió bilateral Estat-CAIB. I si és així, alguns pensem que el camí paral·lel, polític i social, que caldrà reiniciar és el que ja es va plantejar en la redacció de l’actual text d’Estatut d’Autonomia, el 2007, i que Bartomeu Colom Pastor, professor titular de Dret administratiu de la Universitat de les Illes Balears, va resumir en cinc mesures.

1. Que l’Estatut estableixi el deure de conèixer la llengua catalana a totes les persones a les Illes Balears, entès com a presumpció iuris tantum de coneixement.

2. Que l’Estatut estableixi el deure de conèixer la llengua catalana al personal al servei de les administracions públiques i als jutges, magistrats, secretaris, fiscals i a la resta del personal al servei de l’Administració de justícia, notaris i registradors.

3. Que el català sigui la llengua de l’ensenyament i, per tant, que dins aquest àmbit tengui una presència efectiva com a llengua vehicular.

4. Que els mitjans de comunicació de titularitat pública utilitzin normalment la llengua catalana.

5. Que la comunitat assumeixi la competència exclusiva per determinar l’abast, els usos i els efectes de la doble oficialitat, així com la normalització lingüística del català.

Cinc mesures que haurien d’esdevenir “irrenunciables” com a comunitat lingüística i comunitat d’interessos que és les Illes Balears.

Documents adjunts