L’Estat Espanyol davant una cruïlla

Miquel Rosselló*

President de l’Ateneu Pere Mascaró*

El règim polític sorgit de la Constitució del 1978 i definitivament consolidat a les eleccions de 1982, amb la victòria per majoria absoluta del PSOE, està definitivament en crisi. Alguns fa temps que ho diem i altres han hagut de veure el resultat de les darreres eleccions generals per constatar l’evidència. Fins i tot Rajoy apel·la a la gran coalició (PP - PSOE i Ciudadanos) per afrontar la ineludible crisi.

Els pilars d’aquest règim en crisi que foren la conseqüència d’una correlació de forces netament favorables a la dreta i al postfranquisme es poden resumir en: la monarquia com a model d’estat intocable, el bipartidisme com a garantia de continuïtat del règim, el Senat com a cambra de segona lectura, garantia última, per si al Congrés dels Diputats s’ escapava alguna cosa, un model territorial que sacralitzava la unitat indissoluble de la Pàtria i a més impedia una reforma federal (com demostra el prestigiós constitucionalista Javier Perez Royo) i una absència total de referències al medi ambient i l’ecologisme polític.

Doncs bé, a ulls d’avui en dia, la monarquia és qualsevol cosa menys intocable, el bipartidisme continua la seva caiguda inexorable, el Senat resulta una broma de mal gust, el procés sobiranista català s’encarrega de demostrar que la unitat d’Espanya és més que dubtosa, fins i tot el Papa és més ecologista que la Constitució i si a això afegim la corrupció generalitzada, que esquitxa a part de l’empresariat i a la majoria de partits polítics (PP, PSOE, CDC, PNB,...) ja tenim el diagnòstic fet, el règim està en crisi, cal canviar-lo.

Però com deia en el meu anterior article de l’Altra Mirada si és veritat que una etapa s’acaba, no ho és menys que a la nova li costa néixer. La cruïlla en què es troba l’Estat espanyol i ara ja el Parlament, no és si cal canviar les coses sinó quina direcció cal prendre.

Fa quaranta anys alguns, massa pocs, pensàvem que allò que necessitava l’Estat espanyol era una ruptura democràtica i no una reforma, lamentablement no fou possible. Ara també pensem que no se pot sortir d’aquesta crisi d’estat amb reformes sinó que cal una ruptura democràtica, però els riscs de què aquest camí no s’obri són grossos i cal ser-ne molt conscients.

Els poders fàctics (l’ibex 35, l’exèrcit i la gran majoria de la jerarquia de l’Església ), la monarquia i el PP i Ciudadanos, amb el suport de les forces conservadores internacionals, aposten per una reforma absolutament lampedusiana, és a dir, canviar el que calgui, el menys possible, perquè tot quedi igual. I si qualque canvi s’ha de produir que vagi en la direcció de més liberalisme econòmic i més centralisme.

Tots exerceixen una descomunal pressió al PSOE perquè accepti una gran coalició de defensa del sistema (PP, Ciudadanos, PSOE), que podria adoptar distintes formes. Per activa, participant tots o part dels tres partits en responsabilitats de Govern, o per passiva, és a dir, abstenir-se el PSOE i deixar governar al PP.

No són pocs dins el PSOE, especialment la vella guàrdia felipista, que ja els aniria bé. Encara que molts socialistes pensen que el cost polític seria elevadíssim. Per això apostem per un acord amb Podemos i el suport de de determinades forces nacionalistes o fins i tot sobiranistes.

Per fer possible aquesta proposta cal resoldre una greu incògnita. Què fer amb el referèndum català. El PSOE davant aquest fet està totalment dividit. Si accepta les seves organitzacions de les Castelles, Andalusia, Extremadura...se li rebel·len i per contra la seva perifèria sortiria molt tocada.

Podemos mantindrà la proposta de referèndum fins al final?. Si l’espanyolisme no pot ni tant sols assumir els grups parlamentaris de les convergències de Podemos, és creïble que surti el referèndum.

Si Podemos accepta finalment abandonar la reivindicació del referèndum, com respondrien els seus aliats perifèrics?. I en tot cas li bastaria per formar govern tant sols amb el suport del PNB ? .

I ara per ara, solament està sobre la taula l’acceptació d’un referèndum par Catalunya, però amb absolut la inclusió a una futura Constitució del dret a decidir de tots els pobles que ho desitgin, ni el qüestionament de la monarquia, ni cap dels canvis que els defensors de la ruptura democràtica considerem indispensables. A més amb l’actual composició del Parlament és impensable obrir un procés constituent i per si hi ha cap dubte, aquí està la composició del Senat per fer-ho impossible.

Però no tot és negatiu. El procés independentista català, sobre tot si aconsegueixen allò que consider com a prioritari en l’actual fase, ampliar la base independentista, se converteix amb un mur de contenció per qualsevol sortida reformista. De fet el procés català ara per ara, és el gran aliat de les forces rupturistes. Per això no puc entendre que des de Podemos no se vegi l’independentisme com un aliat i cerqui obrir ponts de col·laboració.

Per una altra banda és urgent treballar per una aliança estratègica de les forces sobiranistes amb l’objectiu de lluitar colze a colze per una sortida rupturista, sense obviar la necessitat d’establir aliances amb les forces de l’esquerra estatal.

Sense un gran bloc de forces que apostin per un canvi de model econòmic, ecològic i territorial, que accepti el dret a decidir de tots pobles, sense exclusions, serà molt difícil avançar cap un nou procés constituent fet de baix a dalt, on la veu dels pobles que componen l’Estat espanyol se senti.

Documents adjunts