La glòria del vençuts de Guillem Morro

Pere Morey Servera*

Escriptor*

En Guillem Morro és un home del Renaixement: doctor en Història, com a tal ha publicat 10 llibres d’investigació; a més és llicenciat en Filosofia i en Belles Arts, de manera que fins i tot les il·lustracions del llibre són dibuixades per ell en un estil tan acurat que em fa pensar en les que afegí Francesc de Borja Moll a les Rondalles d’en Jordi des Racó.

I ara, es posa a fer de novel·lista! Mira, en certa manera li estic agraït perquè així no hauré d’escriure jo sobre aquest personatge admirable de Simó Ballester, el cabdill de la Revolta Forana de 1450, que era un dels projectes que tenia en cartera.

Es veu que en Guillem és un historiador per la prolixitat dels detalls o les cites literals de documents, i pel llenguatge dels personatges, sorprenentment elevat quan els qui parlen són pagesos. A més, ha recobrat moltes paraules contemporànies als fets, com armífer = home armat, afogar= calar foc, vectigal=tribut sobre el transport de mercaderies, cisa= impost que es carregava sobre el consum (una espècie d’IVA, per entendre’ns), peculat= robatori de fons públics; bòfia= mentida i moltes més; vos assegur que en acabar aquest llibre haureu enriquit molt el vostre vocabulari.

El problema de la novel·la històrica és que el lector ja sap com acaba, per això el que jo sol fer és afegir uns protagonistes imaginaris que testimonien els fets, per exemple a La darrera canonada, sobre la Guerra de Successió d’ara fa 300 anys, presentat en forma de la crònica redactada per un escrivent d’un protagonista real.

En Guillem fa servir la tècnica del narrador omniscient i quasi sempre segueix les petjades de Simó Ballester; així ens indignam juntament amb ell davant les injustícies que patia el nostre poble, i sobre tot l’actitud del rei Alfons, a qui la història oficial li diu “El Magnànim”, quan el qualificatiu que més li escauria seria, i perdonau el barbarisme, “El Mangante”. No, no vos diré perquè, ja ho llegireu al llibre.

Jo m’he hagut d’aturar de llegir diverses vegades, ofegat per la ràbia i és que la novel·la és una màquina de fabricar republicans; això és molt positiu perquè com dic sempre, “un poble que coneix la seva història es respecta i es fa respectar”, i la nostra història ens l’han amagada i substituïda per la castellana, i així, tots els que estudiàrem sota el franquisme vàrem sentir parlar dels Últimos de Filipinas, però mai de la gesta de Nicolau de Quint a l’Illot d’Alger, que vaig explicar al Llaüt de Vela Negra.

Churchill també digué que “com més coneix un poble el seu passat, millor sabrà veure el seu futur”. I afegesc que també sabrà actuar per fer-lo més habitable, i em deman fins quin punt hauran influït les novel·les sobre la Guerra de Successió –Victus, especialment- sobre el recobrament de la consciència del poble català.

Aquest és per tant un llibre necessari, com totes les novel·les històriques amb un alt percentatge de fets reals que no tan sols diverteixen –en el sentit de di-vertir, portar fora de la realitat present- sinó que adverteixen, que exposen les oportunitats i amenaces que se’ns presenten.

Fan pensar, a més, en les inquietants coincidències amb la situació actual, n’esmentaré unes quantes:

- Un dels motius de la crisi econòmica que va provocar l’aixecament forà va ser que els capitals varen abandonar el comerç, que fins llavors havia enriquit les illes pel seu efecte multiplicador, per invertir en els censals, és a dir el deute públic de la Universitat de les Balears, els interessos dels quals absorbien tots els recursos i no es podien comprar cereals a l’exterior per cobrir el dèficit de la producció local.

- L’ignominiós Contracte Sant o Universal Consignació, que donava prioritat al pagament dels interessos d’aquest mateix deute públic per damunt de l’atenció de les seves necessitats bàsiques.

Ben igual que la reforma de la immaculada, intocable i sacrosanta Constitució Espanyola, que es va esmenar quasi d’amagat en cinc dies d’agost de 2011, quan tothom era de vacances, i sense cap referèndum, tot això per modificar l’article 135 de la manera que ara diu literalment: Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en... sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta.” És a dir, que és més important pagar a la banca internacional que a la Seguretat Social. Què te pareix, secretari? Ves per on, ara resulta que la Constitució sí que es pot canviar.

- La desigualtat fiscal. D’ençà de l’inici de la darrera crisi ha augmentat dramàticament la desigualtat entre les grans fortunes i la majoria de la població, com més va, un percentatge decreixent de persones posseeix una proporció creixent de la riquesa. Una fiscalitat progressiva podria alleugerir aquesta diferència, però els poders fàctics, noblesa i Església en aquell temps, i el gran capital avui en dia, s’hi oposen fermament.

- La competència deslleial que suposava el fet que els grans propietaris tenien esclaus, i això els permetia reduir els costos de producció. Avui, el primer món segueix tenint esclaus, amb la diferència que han quedat als seus països d’origen, al Tercer món, i la competència de les seves fàbriques ha tret del mercat els teixits de Sóller, Sabadell o Terrassa, els sabaters d’Inca i tantes altres fàbriques, tallers i botigues d’arreu d’Occident.

Hi ha frases al llibre que encara avui són d’una total actualitat, com “la llibertat i la justícia mai no la concedeix, voluntàriament, l’opressor”, però d’aquí se’n deriva la lliçó més important del llibre: la violència mai no és el mitjà, perquè els poderosos sempre tenen més recursos per mantenir sotmès el poble: el capital, que pot llogar o acomiadar treballadors, les forces de l’ordre, que apallissen els mateixos que es manifesten per defensar també els seus drets com a treballadors, i l’Església, que fa acceptar les injustícies al poble, fent-li creure que la justícia divina redreçarà les malifetes... a l’altre món.

La Glòria dels vençuts és un llibre necessari i molt didàctic, que ens indigna, com demanà Stéfen Hassel al seu llibre de 2010: Indignez-vous, la llavor que donà lloc a les protestes a la Puerta del Sol i a tants altres llocs d’Europa, entre ells la nostra Plaça d’Espanya, i que ara està fruitant en els partits polítics emergents.

Segur que hi haurà persones –quasi podria dir noms- que criticaran aquest llibre dient que és un llibre polític, però això és una lloança, una confirmació de la vàlua personal d’en Guillem, que confirma així que és un ésser humà com cal, i és que segons va dir un perillós agitador radical, “els humans són animals polítics”. Així doncs si algú es declara apolític, en què es converteix? Exacte: en un pollastre de granja. Ah! qui va dir això era un tal Aristòtil, fa 24 segles.

Però la segona lliçó més important, repetesc, és que la violència MAI no és el mitjà. Hi ha altres maneres de lluitar: votar amb seny, difondre el nostre punt de vista en qualsevol avinentesa, prendre part en les manifestacions, empeltar als joves la consciència de classe...

“Els mites són la columna vertebral dels pobles”, escriu Terence White al seu llibre sobre el rei Artur. I si els mites són personatges reals, resulten encara molt més inspiradors, dic jo, com Simó Ballester, el cabdill de la revolta, un home molt més noble que els autodenominats “nobles” o “aristòcrates”, dues paraules que no m’agrada fer servir, perquè la noblesa no rau als llinatges, sinó al capteniment i això de què aristocràcia vulgui dir “el govern dels millors” s’ha de demostrar cada dia que efectivament és així. Aquests dies, per devers Son Rossinyol, tenim un exemple ben clar del que vull dir.

Aquest no és un llibre agradable de llegir, us ferirà i revoltarà però repetesc, és un llibre necessari, que vos farà apreciar més el nostre benestar de cada dia, però també us reforçarà en la vostra consciència de poble.

Gràcies, Guillem!

Documents adjunts

  • La gl (OpenDocument Text – 32.3 kB)

    Version OOo Writer de cet article