MONTSERRAT FUSTER CABRER

Presidenta de la Fundació AMADIP-ESMENT*

Biel Pérez i Pep Valero*

Fidels a la cita, nosaltres hem acudit al lloc que ens semblava més formal: la recepció, les oficines. Però na Montserrat havia triat un lloc molt més entranyable i significatiu: el restaurant del Pes de Sa Palla, un miracle segons na Montserrat. Sols passar una estona en aquest lloc fa innecessàries moltes preguntes. L’estructura de la Fundació és admirable, però això suposa el treball constant de molta gent. Na Montserrat n’és un exemple ben significatiu i per això hem volgut compartir amb ella aquesta conversa.

De fet, Montserrat, el que veim és admirable, però això ens parla de què aquí darrere hi ha hagut gent amb molta empenta, amb motivació, amb esperit.

Bé, jo don la cara com a Presidenta de la Fundació i de la Tutelar, però aquí hi ha molta gent que estira al carro: el gerent és el número u, tots els professionals, tots els treballadors, tots els voluntaris... I, sobre tot, les persones que són l’objectiu de la nostra atenció i que necessiten el nostre suport per dur endavant el seu projecte de vida.


Quin temps fa que hi ets?

Fa 28 anys! Hi vaig entrar per un. Vaig entrar-hi per atzar.


Tens estudis?

Vaig estudiar Filologia Anglesa. He fet feina en el Col·legi Madre Alberta i Sant Gaietà 38 anys com a professora, i ara fa tres anys que m’he jubilat. Vaig passar molt de gust amb la meva feina de professora. Alternava la meva feina per guanyar-me la vida amb la dedicació a la Fundació. Ara, jubilada, m’he quedat amb AMADIP-ESMENT, amb ca meva, amb la meva filla Lourdes, amb mumare que té 92 anys... Tenim situacions molt divertides.


El treball a la Fundació ha estat voluntari?

Totalment!


(El cambrer es desfà en atencions a la nostra taula)

Tens més fills?

Ella és la tercera. Tenc una filla, un fill i una filla.

Com t’impliques en l’Associació?

Tot està en l’atzar. El naixement de na Lourdes va canviar la meva vida totalment. Em varen dir que tenia la síndrome de Down el mateix moment de néixer i es va produir un abans i un després. Una girada de plans. Tenir discapacitat o no tenir-ne, no té res a veure amb la felicitat. No implica ni esser més feliç ni esser-ho manco, implica un projecte de vida distint. I també familiar; és una altra història. Jo vaig entrar a l’Associació per atzar. Varen oferir el càrrec al meu espòs. I, com que estava molt ocupat, va dir: jo no, si pel cas la mare de na Lourdes. I, quan varen venir a dir-m’ho, encara estava molt baixa per una sèrie de circumstàncies; entre les quals el naixement de na Lourdes, perquè em va deixar una mica tocada... Em varen dir: proveu, entra per un any i ja ho veurem. Hi vaig entrar per un any... Han passat vint-i-vuit anys i encara som aquí! Això enganxa!

Fa vint-i-vuit anys no era com ara...

Això és un miracle. Jo trob que AMADIP ESMENT és un miracle, un miracle!

Però aquest miracle no és per obra de l’Esperit...

Hi ha hagut una sèrie de circumstàncies: tenir una gerència estupenda (amb una visió de futur i una serietat enormes); un grup de treballadors professionals fora de sèrie; un grup de voluntaris extraordinaris; la Junta que feim un acompanyament, sabem el nostre paper, que és vetlar per la qualitat d’atenció. La gestió la duen els professionals; això està absolutament professionalitzat (i crec que és el secret de l’èxit). I després, francament, les persones que atenem són els vertaders artistes d’aquesta història.

Ells us ensenyen?

Totalment! Totalment, són els nostres mestres! Ells ens fan connectar amb una realitat que no la coneixem fins que la tocam amb les mans i fins que està dins ca nostra; crec jo. La veritat és que a mi el món de la discapacitat em queia molt enfora. Molt lluny de la meva vida, molt. És més, sempre donava gràcies perquè no tenia cap fill amb discapacitat. Quan naixien els altres: “Ay, Déu meu, gràcies, gràcies!”. Era un món al que jo li guardava molt de respecte perquè no el coneixia.

Quantes persones hi ha en aquest moment a Mallorca amb discapacitat intel·lectual?

Jo no gos donar-vos una xifra exacta.Crec que no hi ha un cens oficial. Potser estiguin en torn als 10.000. A la nostra Federació, FEAPS, atenem 3.000 persones.

Quants n’han passat per AMADIP ESMENT?

Quants n’han passat no ho sé, però ara mateix n’atenem a mil.

Són molts...

Molta gent, molta. Aquestes són les persones ateses. El teixit social és una altra cosa, tenim socis. Aquestes persones ateses estan a qualque servei nostre: taller, vivendes, residència de majors, residència d’alteració de comportament, oci, vivenda tutelada. O en formació; ara l’estrella és la formació dual.


Què és la “formació dual”?

És l’aprenentatge dels joves adaptat a ls eseves capacitats i característiques i al que demanen les empreses; a la vegada que aprenen, tenen un sou. Dura tres anys. El percentatge de classes teòriques i pràctiques varia segons l’any. Aprenen distints oficis. Bàsicament nosaltres tenim: tècnics de sala, restauració, pastissers... Hi ha 115 persones amb discapacitat i més de 60 que no tenen discapacitat. Tenim aquest restaurant (Es Pes de Sa Palla), el de Palma Nova i Esment Escola Professional, que és el centre de formació nou que està al Passeig de Cala Figuera. A la nostra pàgina Web podeu trobar-hi una informació detallada.

El que hi hagi gent amb discapacitat i gent sense, que també s’està formant, això és un valor immens. Les persones que es formen amb nosaltres es formen en valors. Aquestes persones estaran dins la societat amb una altra actitud, sobre tot de cara a les persones amb diferències.

Hi ha diversos graus de discapacitat intel·lectual...

Hi ha molts de graus. Des de persones que tenen un 33%, que gairebé estan en el límit, i n’hi ha d’altres que tenen un grau molt alt. De fet, a Son Tugores i a Son Llebre hi ha persones amb molta necessitat de suports. Hi ha persones que, a més de tenir un alt nivell de dependència, necessiten suports especials des de diferents disciplines. Els qui pateixen discapacitat molt profunda tenen molts de problemes, estan a centres de dia. Per fer de foravilers (en els nostres horts) han de ser gent jove, forta i un poc feinera; han de tenir bones condicions físiques. Però bé, d’una manera o de l’altra tothom està ocupat.

Podeu atendre tota la demanada que vos arriba?

Aquest és un tema que l’hem parlat moltes vegades: Creixem, si o no? La nostra política no és de créixer, però la nostra política és donar solucions a les persones que ho necessiten. Per tant, creixes perquè les necessitats t’empenyen. I, arran de les necessitats, nosaltres cream els serveis. Les necessitats creixen i les respostes han de créixer. Això és Amadip Esment procurar no dir que no.

Durant aquests 28 anys has viscut moments crítics?

Hi ha hagut moments de molta lluita i incertesa. Ens ha ajudat tenir una gerència molt conservadora i que va pensar en la possibilitat de “les vacas flacas”. Hem fet un gran esforç i hem pogut mantenir la plantilla i no hem tancat cap servei. Que hagi passat això és una cosa fantàstica. I hi ha hagut moments de cansament, sobre tot quan l’Administració Pública no entenia que la responsabilitat era seva i ens tractava com si ens fessin un favor. Això és molt feixuc.

Passar de la gestió voluntària d’un grup de pares i la gestió d’un equip perfectament professionalitzat no va provocar problemes?

No, perquè ha estat com un procés natural. A Amadip-Esment es respira una harmonia molt especial.

Tu tampoc no has passat cap crisi?

No, respecte d’Amadip Esment mai. Estic enamorada d’Amadip-Esment És un tema que t’enganxa, perquè... és una passada!

No heu tengut dificultats amb professionals que no entenien el vostre esperit?

Si...però ells mateixos se’n van moltes vegades. Hi ha hagut gent que no ho ha entès i l’hem hagut d’acomiadar. Quan hi ha una manca de respecte a les persones amb discapacitat... Només faltaria!

D’on arriba la gent d’Amadip Esment?

Bàsicament de Palma, Calvià i Marratxí. Però també de la resta de Mallorca.

Heu hagut de lluitar perquè l’Administració Pública ho assumís?

Clar! Fa anys et donaven les miques que queien de la taula. L’Administració es portava com si ens fessin un favor! Una obra de caritat; com quan existien aquells sopars de caritat i tot això. I la nostra gent no en vol de caritat, vol justícia, justícia social. No volen paternalisme ni volen històries. Són més vius que centelles. Res de sensibleries i “pobrets, pobrets”; de cap manera!

Vosaltres necessitau l’ajuda de l’Administració Pública?

És clar; la necessitam com el pa. Encara que en aquest moment tenim un cinquanta per cent d’autofinançament, que és un objectiu estupend. Com més serveis tenim, més independents som. Perquè els temps que vénen no sabem com vindran; francament. I, per tant, com més autonomia tenguem, millor.

Com contemples el futur?

El veig bé al futur. Perquè, si hem millorat tant durant tots aquests anys tan difícils, jo em conformaria que això quedàs així. La il·lusió és que cap persona amb discapacitat de la nostra Comunitat quedi sense les seves necessitats cobertes. La il·lusió és que tothom qui té necessitat d’ajudes especials tengui aquestes necessitats cobertes. Estan en el seu dret. I la nostra obligació és donar-los-ho.

Hi ha un límit d’edat per estar dins l’Associació?

No. Fins que es moren estan amb nosaltres,al llarg de tota la vida; si volen. En quedar orfes els tutelam,si volen. Fins que parteixen estan amb nosaltres. Si queden orfes els tutelam . Nosaltres acompanyam les persones des dels 16 anys fins a la resta de la seva vida. Ja en tenim de vells, de més de seixanta. Per a ells tenim una residència de tercera edat preciosa en Es Pla de Na Tesa, a una finca que vàrem comprar a una família que tenia un fill amb discapacitat.

Heu rebut molta solidaritat de famílies afectades per aquest problema?

No sé què dir-vos. També hi ha hagut donacions de persones que no tenen fills amb discapacitat. Però no és molt freqüent la donació de propietats, no ho és. El que sí tenim són moltes famílies que volen que els seus fills, quan elles no hi siguin, estiguin atesos a ca seva; que a mi això em sembla fantàstic. Que na Lourdes estàs a ca nostra, amb uns ajuts d’AMADIP-ESMENT adaptades a les seves necessitats. En aquest cas, potser es pot muntar una vivenda amb dues o tres amigues més... Cada persona és un món. El futur dels fills és la preocupació més gran dels pares.

Teniu una part comercial i heu de competir en un mercat lliure. És possible competir amb el personal que teniu?

Mirau aquest bar-restaurant; sembla una imatge de cine. La relació qualitat preu és número u. Ja ho veis!

Si en aquest moment moltes empreses han de rebaixar salaris i han d’incrementar les hores de feina dels treballadors, amb un personal que treballa amb discapacitats intel·lectuals sembla que encara ha de resultar més difícil.

Hem de fer molta feina per a seguir endavant. Ara hem fet un vi molt bo, que es ven a un preu bastant alt (perquè són devers 16 euros) i són productes que ajuden molt. Ara aquí, com que hi ha tant de personal que necessita ajuda, també hi ha les ajudes necessàries. Perquè aquí hi ve una gentada, tenim clients motivats i molt fidels. Endemés jo trob que la gent s’acosta a Amadip Esment per gust.

Feis un seguiment de la gent que heu format?

I tant! Això està dins el programa de Treball amb Suport es deia “Palma segle XXI”. Des del començament la persona comença a fer feina a l’empresa amb un monitor, amb una persona que l’ajuda i li fa conèixer tots els mecanismes. Aquesta ajuda es va retirant a mesura que la persona adquireix més autonomia. I acaba tenint un seguiment cada ics temps per comprovar si tot funciona així com toca. Tenim més de cent contractats que treballen amb suport; si no es romp el contracte vol dir que funciona. Després tenim el Centre Especial d’Ocupació, que són empreses on la majoria de persones tenen algun tipus de discapacitat. Tenim restauració, restaurant, tenim la impremta, jardineria, ... Això són centres especials d’ocupació. Després hi ha l’ocupacional, que abans li deien Centre d’Aprenentatge i Benestar, que és gent que té pensió, no té contracte laboral, però fa distintes activitats al llarg del dia. Poden fer d’ajudants dels que fan feina o poden treballar hàbits d’autonomia, o activitats dins la comunitat. Aquests són pensionistes i estan subvencionats. També tenim Oci, a partir de les cinc. I quan queden orfes o sense família tenim la Tutelar que els tutela.

Quins reptes teniu per endavant?

Ens agradaria donar resposta a totes les persones que ens arriben i impulsar la part laboral.

Estau coordinats amb altres institucions?

Sí, estam dins la Federació - FEAPS Balears. I funciona, tant a nivell nacional com balear.

Creus que la nostra societat té assumida aquesta línia d’inserció dels discapacitats intel·lectuals?

Cada vegada més. La gent que els coneix, sí; però si no els coneixen... És que els han de conèixer. El problema és el desconeixement. Encara duen un estigma; encara se’ls miren pel carrer... jo ho veig.

Encara hi ha famílies que els amaguen?

Jo crec que molt poques . En això hem millorat moltíssim. Les entitats han fet molta feina per normalitzar la seva vida, per fer-los visibles. Les han de conèixer, han de xerrar amb ells! Les han de tractar amb normalitat; m’oblid de què tenen discapacitat. A vegades no sé qui en té i qui no en té... he d’escoltar una estona i he de mirar. He après moltes coses; i una d’elles és posar en dubte qui té l’autoritat per posar el llistó de la normalitat. Jo no gosaria. La meva filla en moltes coses és molt més sàvia que jo, més sentit comú, més tranquil·la, molt més... Té 32 anys.

Quins tràmits hi ha per a arribar a l’Associació?

Per a obtenir una plaça hi ha una llista única a l’Administració Pública. Fan una valoració i deriven cap a una entitat o l’altra. Després nosaltres també feim una valoració per a saber on ha d’anar. Els pares poden triar una mica així mateix.


Què paguen?

Això depèn del servei, de la concertació de places. Hi ha beques pels qui no poden pagar;, fins i tot per menjador. Mai queda ningú defora per manca de doblers, mai, només faltaria! Per exemple, en els centres ocupacionals tenen el sou mínim interprofessional. La meitat el paga el Govern central, l’altra el paga l’empresa, en aquest cas AMADIP ESMENT. Una altra via és l’ajuda a dependències, depenent del grau de discapacitat i les circumstàncies personals i familiars.

Mentre assaborim una excel·lent coca amb verdura ecològica, una prova més de la qualitat del centre, na Montserrat afegeix:

Els pares han de saber que afortunadament avui no ens hem d’enfonsar, perquè hi ha moltes solucions. Que fins i tot quan nosaltres no hi siguem estaran coberts per la Fundació Tutelar , en aquest moment en tenim 87 tutelats que no tenen família. Que estiguin tranquils, que avui en dia hi ha molt de recolzament. Que l’Administració sàpiga que la necessitam, però els voluntaris que no es cansin.

L’associació dóna pautes de convivència als pares i germans?

Donam formació.

Quan ja estam a les acaballes de l’entrevista, rebem un regal inesperat: s’acosta, tota afectuosa, na Maria Zabay. Demana disculpes per interrompre, molt educada, però vol convidar na Monserrat i a la seva filla Lourdes a la festa que farà el proper vint de febrer perquè compleix trenta anys. Mentre na Montserrat ens diu que na Maria és de les més feineres de la casa, li demanam permís a na Maria per fer-li una foto i publicar-la. Ens comenta que ja va sortir per televisió en una obra de teatre. Avui hem pres un bany de dedicació i tendresa. Un plaer. Moltes gràcies, Montserrat!

{{}} Dades sobre AMADIP ESMENThttp://www.amadipesment.org/

Neix l’any 1962 com una Associació de Pares amb fills discapacitats intel·lectualment. L’any 1986 es crea la Fundació Tutelar per a persones amb discapacitat intel·lectual. Deu anys més tard, el 1996 es crea el consorci APROP. El 2012 l’Associació declarada d’utilitat pública es converteix amb Fundació.

El Patronat d’aquesta està compost per 25 persones. La presidenta és Montserrat Fuster Cabrer i el secretari Rafael Company Corró. La fundació té un Consell Executiu format per 8 persones. El Comitè de direcció que assegura el funcionament i la gestió del conjunt de les activitats té com a gerent Fernando Rey-Maquiera i 10 persones més.

A l’àrea social hi treballen 150 persones en temes de formació, ocupació i treball. Asseguren els drets dels usuaris amb habitatge, salut i drets laborals.

A l’àrea comercial hi treballen 280 persones en l’impremta, restauració, jardineria, neteja i agricultura ecològica.

A l’àrea de recursos hi treballen 34 persones. Garanteixen el correcte funcionament integral del conjunt dels serveis.

A l’àrea de projectes, sensibilització i relacions amb el conjunt de la societat hi treballen 3 persones.

180 persones amb discapacitat intel·lectual treballen directament a la institució. Atenen més d’un milenar de persones amb discapacitat intel·lectual als diferents serveis.

La seva MISSIÓ: que les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies gaudeixin i millorin la seva qualitat de vida i puguin tenir les mateixes oportunitats que el conjunts dels ciutadans.

Té un comitè d’ètica, creat el 1999, que es reuneix periòdicament per vetlar pel compliments dels valors i per resoldre les qüestions ètiques . Els seus membres representen a diferents grups: òrgans de govern, familiars, tècnics i experts en legislació, administració i salut pública.

AMADIP ESMENT té nombrosos reconeixements oficials a l’excel·lència i bones pràctiques de les seves activitats.

Documents adjunts