Què ens diu Ramon als cristians del segle XXI

Teodor Suau i Puig*

Biblista i professor*

Ramon Llull fou un home del seu temps. Molt lluny de les nostres preocupacions i problemes nostres d’avui. Certament. Però, també sens dubte, ell i nosaltres compartim una cosa molt important: som persones i som creients en el mateix Déu que es fa present en Jesucrist i ens convida a donar testimoni d’una determinada manera de ser feliços en el món. Els fets de Ramon foren els que foren; les seves actituds, que donaren significat universal a aquests fets, són les mateixes que poden ser les nostres. És allò que compartim amb ell.

Intentaré en aquest breu escrit sintetitzar allò que em sembla podria ser la lliçó de Ramon per a l’Església i a la societat nostres.

Ramon Llull ens diu que per ser sant, no cal ser perfecte.

Perfecte: haver assolit allò que cada generació considera l’ideal de persona, normalment sense tara ni error. D’entrada, un impossible. Ser perfectes no es troba al nostra abast. És cosa de Déu i sols de Déu. La santedat, en canvi, és haver decididament volgut fer de l’amor tendre, intens i gratuït, el nord i el contingut de la pròpia vida. I haver-ho fet a la mesura humana: en el límit i des del límit. És cert que l’amor supera molts límits. Però mai tots: la naturalesa nostra és limitada; feim allò que podem, no allò que volem. I la grandesa del nostre Déu és que ens estima Ell així i que no ens demana que deixem de ser persones per arribar a ser déus. És la gran lliçó.

Ramon fou un gran home i a la vegada un home que cometé molts d’errors. Avui ens resulta molt difícil entendre el seu abandó de la dona, de la família; la seva opinió de la creuada com a mediació de conversió... però malgrat tot això i probablement més, no deixa de ser el gran home de l’Amor, que cerca i torna cercar estimar i estimar sense cap mena de mesura ni clivell... que fa de la vida un do constant. Aquí podem romandre amb ell i és la seva primera crida a la nostra forma de viure la vida i la fe: ser capaços de donar i donar-nos sense mesura, al menys en el desig. I fer-ho amb l’alegria de saber que, com ell, mai arribarem a la perfecció, sinó a la santedat...

La confiança absoluta en l’Amor de Déu

A l’hora de la conversió Ramon que és tan realista com imaginatiu, se n’adona de la dificultat que suposa seguir de prop Jesucrist crucificat i ressuscitat. Lúcidament pren consciència de la seva poquedat. Coneix per primera vegada el desconhort que sovint es farà present com a resultat de la resistència de la realitat a la transformació. Aleshores la gràcia el porta a una experiència clara de la bondat i la misericòrdia de Déu. I neix en el seu cor la confiança.

’Però remirant en si mateix la gran mansuetud, paciència i misericòrdia que té nostre Senyor envers els pecadors, es confortà i tengué vertadera confiança en nostre Senyor que, no obstant la vida que fins aquell jorn havia tenguda, era voluntat divina que ell s’entregàs totalment al seu servei(VC).

La confiança en la fidelitat de Déu esdevé l’actitud de fons, primordial de Ramon davant del programa de vida que vol assumir a partir de la trobada amb el crucificat. Quan la vida es torni costa amunt i neixi el desencís i vengui la por, quan sembli que tothom li gira l’esquena i no els interessin gens els seus programes de reforma, quan no resti cap motivació sòlida per mantenir-se en la decisió dels orígens, llavors la confiança serà la porta que el reconduirà a l’Amat. I res serà capaç d’interposar-se entre Ell i Ramon. I recuperà el camí i tornarà a la tasca, fins al martiri si calgués.

La confiança en la capacitat de canvi de l’altre

La primera cosa que es proposarà Llull una vegada aclarit què és el que vol fer de la seva vida, després de la peregrinació a Sant Jaume i Rocamadur, és dedicar tot el temps que sigui necessari al coneixement de la llengua, cultura, estils de vida i mode de pensar, fer i ser dels destinataris de la seva acció missionera. Anys sencers dedicarà a formar-se en aquest sentit. I la primera mediació que projectarà i portarà a terme amb l’ajut del rei Jaume II serà també la creació del monestir de Miramar, un lloc pensat i programat per tal que la coneixença del món musulmà i jueu sigui la preparació objectiva per aconseguir la seva conversió.

Conèixer és la primera forma d’estimar. Ja ho deien els mestres escolàstics medievals: ’res es pot estimar si no és conegut’. I així ho feu Ramon Llull, el qual no deixà mai d’incorporar les dades que la realitat li aportava cada vegada que de la teoria passava a l’acció. I així fer possible que la propera activitat missionera tingués més èxit i assolís els objectius proposats. Era prou conscient que de res serveix un projecte perfectament construït al laboratori si no es capaç d’incidir en la realitat i transformar-la en la direcció de la bona nova.

La Vida Coetània, escrita entorn del 1311 i revisada si no dictada pel mateix Ramon, pot ser llegida com la història dels esforços de Llull per arribar a aquest coneixement de l’altre que vol acostar a l’Amat.

Avui tenim nosaltres el mateix repte. Amb un afegit, que ens distingeix de Ramon Llull: el món ha tornar molt més complex, molt més complicat, molt més obert i plural. Les ofertes de sentit, entre elles les religioses, omplen un mercat ja globalitzat, cosa que fa molt més difícil la comunicació d’ànima a ànima i interessar pel missatge cristià. Conèixer la realitat per poder-la estimar esdevé la primera passa de la nova evangelització a la que estam cridats i a la que ens crida la memòria de Ramon Llull.

{{}}La confiança en la capacitat de la veritat per acabar imposant-se.

Llull és un convençut de la bondat, la bellesa i la veritat del missatge cristià. Per aquest motiu, elabora un pensament metafísic, l’objectiu del qual és mostrar i demostrar que la realitat sols mostra la seva última estructura des dels ulls de la fe. Hi ha en la base del pensament lul·lià una convicció incommovible en la possibilitat de connectar amb la veritat, entesa com l’epifania del ser, que es mostra al contemplador quan aquest sap trobar el camí correcte. La veritat, per Llull té una font i un origen: Déu, i es confon amb una persona: Jesucrist, que en la seva doctrina i les seves obres proporciona els referents per a assolir la veritat del món i de la història. La voluntat de Llull d’escriure llibres per tal de posar a l’abast de tothom la veritat és un dels pilars que sostenen l’edifici de la seva personalitat. L’Ars elaborada a Randa, refeta, resumida, tornada a fer, presentada al món acadèmic i als missioners, és el reflex d’aquesta confiança en la veritat que acaba per imposar-se sobre l’error i la mala voluntat. Cada una de les obres de Ramon és un moment en el desig de compartir la veritat descoberta i viscuda amb tots aquells que estiguin disposats a deixar-se prendre per la veritat com ho reu ell mateix a partir de la conversió.

També per a nosaltres és aquest un crit d’atenció que ens convé no deixar passar per alt. Sovint els cristians d’avui semblam vergonyants a l’hora de donar testimoni de la nostra veritat. Tal vegada perquè és contestada des de molts indrets i la pols de la història l’ha amagada als ulls crítics dels nostres contemporanis. Ens cal recuperar l’alegria de sentir-nos en la veritat des del moment en que ens hem inserit en la tradició que comença en la resurrecció de Jesús i travessa els segles fins a arribar avui. Ens cal recuperar la certesa que el Déu de Jesús no ens ha abandonat i que continua mostrant-se com a Déu Vivent i Vertader per il·luminar el nostre món, tan necessitat de llum.

La confiança en la raó humana com a mediació de la veritat, la bondat i la bellesa.

És aquest un altre dels trets definitoris del pensament lul·lià. Considera Ramon que el punt de contacte entre el Creador i la criatura és precisament el do de la racionalitat, que ens separa dels animals i de les pedres, i ens fa semblants als àngels i a Déu mateix. La raó és el tret més preuat de la humanitat perquè per mitjà d’ella pot atènyer el fonament de la realitat, Déu.

Llull dedica la major part dels seu esforç intel·lectual a concretar la seva confiança en la raó per mitjà de l’elaboració d’una lògica capaç de conduir la persona humana a la veritat, de la que ja hem parlat. Basta llegir els títols d’una gran part de la seva producció filosòfica i teològica per prendre consciència del que acabam de dir.

Llull està convençut que amb la metodologia apropiada, la raó funcionarà de tal manera que serà impossible negar-se a veure amb claredat els continguts de la veritat. Parla de raons necessàries a l’hora d’exposar el contingut del seu pensament sobre Déu, sobre l’home i sobre la societat. És l’expressió d’aquesta confiança.

En un món en que les ideologies han entrat en crisi i que corre el perill de caure en el relativisme que esmicola la veritat i dóna per bo qualsevol cosa, el retorn a la confiança en la raó i en la importància de la objectivitat a l’hora de programar l’acció ens és una crida d’atenció. Especialment a l’hora d’elaborar els programes i projectes pastorals que ens serveixin per evangelitzar.

La confiança en el diàleg com a instrument per assolir el canvi i la transformació.

No és de bades que un dels primers llibres que escriu Ramon sigui un diàleg entre tres savis, un jueu, un musulmà i un cristià, amb un pagà, avui diríem un agnòstic, que intenten cada un convèncer de la bondat i de la veritat de la pròpia proposta.

El llibre és llarg perquè la matèria així ho demana. Alguns el critiquen per excessivament tolerant i atribueixen aquest excés al fet que és tracta d’una de les obres més primerenques.

Però hi ha una cosa que crida enormement l’atenció: al final, no es produeix cap conversió ni el reconeixement de la veritat absoluta de cap de les tres religions, tot i que coneixem prou la opinió de Ramon sobre el tema: l’agnòstic i els tres savis s’acomiaden i cada un se’n va per allà on ha vingut.

Vet aquí la genialitat de l’obra: és el testimoni de la confiança en que el diàleg, pel sol fet de produir-se, prescindint fins i tot dels resultats prevists, és una bona forma de relació entre persones que no pensen ni viuen de la mateixa manera.

Hi ha però un requisit i una exigència: l’amor i el respecte per l’interlocutor, considerat en la seva unicitat de persona i subjecte, dotat per tant del do sagrat de la llibertat. Que el fa semblant a Déu i, en conseqüència, mereixedor del mateix respecte.

Avui entre nosaltres el diàleg ha estat substituït per la juxtaposició de les opinions, que segons Plató, representen el grau ínfim del coneixement, el més exposat a l’error i a la parcialitat. El diàleg és avui una urgència més enllà de la voluntat de concòrdia, solidaritat i comunió. Per l’evangelitzador esdevé no sols una estratègia o un mètode apte per als objectius que es volen, sinó una forma de testimoni de la veritat que es vol compartir, perquè reposa sobre el respecte, l’amor i la llibertat, altres tants atributs del Déu cristià, del qual ha de ser reflex tota acció evangelitzadora. No hi podrà tampoc haver evangelització sense diàleg. I la voluntat de diàleg en contra de la imposició esdevindrà el criteri de veritat del projecte evangelitzador que volem posar en funcionament al servici del món actual.

Documents adjunts

  • Qu (OpenDocument Text – 28.2 kB)

    Version OOo Writer de cet article