Crisi de l’Estat espanyol

Miquel Rosselló*

President de l’Ateneu Pere Mascaró*

El 20 de desembre se celebraren les eleccions generals i a finals de febrer, encara no tenim Govern. És un problema de personalismes, de bregues estèrils entre partits polítics...?. Per mi és el reflex de la greu crisi en què està immers l’Estat espanyol.

Vivim una època que podem qualificar de final del Règim nascut amb la constitució del 78. Podem dir que vivim un final d’època però que a la nova encara li costa néixer. Per sortir d’aquesta situació cal afrontar els greus problemes que conformen l’agenda de la pròpia crisi.

La monarquia que gaudí durant dècades d’un gran prestigi, està cada cop més deslegitimada i es converteix amb un fre a un canvi de règim i pesa fortament en els partits dinàstics (PP, PSOE, Ciudadanos).

La corrupció que podem dir sistèmica esquitxa la Monarquia, el PP, altres partits polítics (PSOE, CiU, PNB), determinats poders econòmics i la connivència entre aquests i alguns poders polítics (portes giratòries) ha deixat molt malmesa la salut democràtica.

La greu crisi econòmica i la subordinació alhora de cercar solucions a la mateixa als dictats neoliberals de la Unió Europea.

L’autisme davant el canvi climàtic i els reptes pel futur de la humanitat que suposen les polítiques insostenibles del neoliberalisme.

La incapacitat no solament de tancar el procés de pau al País Basc sinó ni tan sols de donar una petita passa en aquesta direcció des de que ETA abandona definitivament la lluita armada.

El procés independentista català que neix d’un dels més amplis moviments ciutadans d’Europa a les darreres dècades i que qüestiona la pròpia permanència de Catalunya a l’Estat.

Unes duríssimes polítiques de re-centralització que ofeguen políticament i econòmicament les autonomies, fent inviable el desenvolupament de les competències pròpies del estat del benestar (educació, sanitat i serveis públics i socials) per manca de finançament i qüestionen la pròpia existència de l’autogovern a bona part de les mateixes.

Una llei electoral nefasta que alimenta el bipartidisme, encara que cada cop està més afeblit.

Un Senat pensat com a darrera trinxera de defensa del règim, com se demostra a les últimes eleccions generals.

És clar que davant aquest desolador diagnòstic queden poques persones i/o entitats que pensin que el règim del 78 gaudeix de bona salut i no cal tocar ni una coma, però a l’hora de decidir que cal canviar , apareixen dues posicions nítidament diferenciades.

Aquells que aposten per una reforma cosmètica que defensen la monarquia, el model econòmic i medi ambiental neoliberal, una major re-centralització de l’Estat, i petits canvis per preservar l’encaix del País Basc i Catalunya dins Espanya. Aquí hi trobarem els poders econòmics de l’IBEX 35, la monarquia, bona part de la cúpula de l’exèrcit i de l’Església, el PP i Ciudadanos .

I uns altres que apostem per una canvi democràtic. Som republicans, volem el blindatge de l’estat del benestar i de la sostenibilitat, no veiem factible un model d’estat que no parteixi de l’acceptació del dret d’autodeterminació dels pobles que ho desitgin. I apostem per obrir un nou procés constituent que no pot ésser d’una altra manera que de baix a dalt, és a dir partint de la voluntat dels distints pobles. O dit d’una altra forma apostem per processos constituents que posteriorment poden confluir o no. Dins aquest grup podem situar Podemos, IU, Equo i altres col·lectius d’una determinada esquerra estatal que assumeix el dret a decidir, sobiranistes d’esquerres, independentistes i alguns sectors del nacionalisme de centre dreta.

Aquests són els blocs que divideixen Espanya alhora d’afrontar els canvis necessaris per aconseguir uns estabilitat política en el futur. La pregunta del milió és, i el PSOE on està?.

Si hem de contestar a aquesta pregunta basant-nos amb el pacte signat per PSOE i Ciudadanos, estan clarament en el primer bloc. Esperem i desitgem que l’ànima d’esquerres dels socialistes espanyols encara tingui força per redreçar els esdeveniments.

Per què si llevem el teatre que vivim aquests dies per la investidura solament hi ha tres possibilitats:

  • PSOE, Podemos i la resta d’opcions d’esquerres i nacionalistes.
  • PP, PSOE i Ciudadanos
  • Noves eleccions.
    Caldria que les forces polítiques que apostem per un canvi en profunditat, també dins la seva pluralitat entenguin que més enllà de fer un govern o afrontar noves eleccions ens cal una estratègia en profunditat i de llarga durada si volem assolir els objectius que ens plantegem.

Documents adjunts