Els últims tractats de lliure comerç i la globalització neoliberal

Miquel Vives Riera*

És a partir de l’1 de gener de 1994, amb l’entrada en vigor del Tractat del Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA en les seves sigles en anglès) entre els governs de Canadà, els EUA i Mèxic, quan podem començar a parlar d’una segona generació de TLC, on el comerç de serveis, la propietat intel·lectual i la protecció de les inversions, passen a ocupar el primer pla en detriment dels aspectes purament aranzelaris.

Un any després, l’1 de gener de 1995, es va crear l’Organització Mundial de Comerç (OMC), que compta actualment amb 161 membres.

L’Acord Multilateral sobre Inversions (MAI en les seves sigles en anglès), que pretenia dotar les empreses de més drets i menys deures quan invertiren en l’estranger, es va estar negociant des de 1995 fins a 1998. Quan l’esborrany del tractat es va fer públic en 1997, va desencadenar tal quantitat de crítiques i oposició, fonamentalment per part dels països en desenvolupament, que finalment França, el país amfitrió, va anunciar, l’octubre de 1998, que no donaria suport a l’acord i va impedir de facto la seva aprovació.

La tercera Conferència Ministerial de l’OMC, realitzada al novembre de 1999 a Seattle (EUA) i convocada a fi de llançar una nova ronda de negociacions comercials multilaterals -l’anomenada Ronda del Mil·lenni- es va saldar amb un rotund fracàs davant l’enorme mobilització ciutadana que es va produir en contra seva.

Un nou intent, també fracassat, de reactivar les converses sobre liberalització comercial a escala global es va produir a Doha (Qatar).

Davant aquesta realitat, han proliferat els acords bilaterals i mega-regionals propiciats fonamentalment pels EUA i la UE, amb una agenda “més centrada en el segle XXI” que inclou les finances, la propietat intel·lectual, les inversions i les des-regulacions i no tant “matèries antiquades”com l’agricultura, la indústria i la pesca. Exemples paradigmàtics d’aquests nous tractats són el Tractat Transpacífic (TPP), en procés de negociació entre els EUA i altres onze països de la conca del Pacífic i el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP), que s’està negociant entre els EUA i la UE.

El balanç dels tractats de lliure comerç i inversió en els països menys desenvolupats ha sigut molt negatiu. Si ens cenyim a l’àrea d’ Amèrica Llatina, l’entrada en vigor del NAFTA va suposar per a Mèxic la destrucció del seu teixit industrial, que va ser substituït per empreses maquiladoras* sense cap tipus de drets laborals que treballen en exclusiva per a les transnacionals nord-americanes a l’altre costat de la frontera.

L’agricultura tradicional va ser suplantada per una agricultura d’exportació, amb la consegüent pèrdua de sobirania alimentària. Avui el país importa deu milions de tones de dacsa, al mateix temps que subordina la nova producció agropecuària als gustos del mercat nord-americà, tot incloent-hi la marihuana i la rosella d’opi.

El brutal augment de la desocupació per aquests dos factors ha implicat que el fluix migratori cap als Estats Units, 10,6 milions dels 15,2 milions de mexicans expulsats de la indústria i el camp, sigui avui en dia el major del món.

D’altra banda, mentre que el nivell de pobresa extrema de Mèxic va pujar molt ràpidament, passant d’un 16% en 1994 a un 52% en l’actualitat, les rendes del capital van créixer enormement, i van portar a un petit nombre de persones a formar part del grup de super milionaris mundials, entre ells Carlos Eslim, la riquesa del qual va passar de 6.000 milions de dòlars el 1994 a 73.000 milions de dòlars el 2014.

Els EUA van intentar estendre els termes del NAFTA i altres acords neoliberals a tot el continent, des d’Alaska a Terra del Foc. El seu intent es va veure frustrat després de la pujada al poder de governs alternatius en diversos països.

Aquestes dades estretes d’un article d’Alberto Martínez Sánchez de l’organització Attac no ens poden deixar indiferents. Crida l’atenció: l’augment de desigualtat, l’augment d’atur i pobresa extrema, la destrucció del teixit industrial i creació de maquiladoras, l’augment de l’emigració de Mèxic als Estats Units que és la més gran del món, la pèrdua de la sobirania alimentària...

En canvi, és esperançador, constatar la influència de la mobilització de la societat civil, que ha estat capaç d’aturar, de moment, : l’Acord Multilateral sobre Inversions, la Conferència de l’OMC, l’intent de reactivar les converses sobre liberalització comercial a Doah... És igualment esperançador veure la capacitat dels votants conscienciats d’Amèrica Llatina, que aconseguiren canviar les polítiques dels seus països i evitar que els acords neoliberals s’estenguessin pel seu territori.

Particularment preocupants són les converses sobre el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió, que s’está negociant entre els EUA i la UE, de moment aturades perquè han topat amb la legislació i el poder judicial als països participants. Precisament les transnacionals el que pretenen ara és “la privatització de la justícia”, d’acord amb les polítiques neoliberals d’aquestes dues potències econòmiques. Unes polítiques que han estat molt criticades pel papa Francesc a l’encíclica Laudato Si.

Ara que els polítics de l’Estat espanyol, estan negociant per formar un nou govern, esperem que sigui per dur endavant polítiques socials a favor dels ciutadans, i no a favor de les empreses transnacionals.

*maquiladora: Una maquiladora és una empresa que importa materials sense pagar aranzels; el seu producte es comercialitza en el país d’origen de la matèria prima

Documents adjunts

  • Els (OpenDocument Text – 38.1 kB)

    Version OOo Writer de cet article