JORDI GAYÀ ESTELRICH

Teòleg expert coneixedor de Ramon Llull

Biel Pérez i Pep Valero*

Estam celebrant els set-cents anys de la mort de Ramon Llull (1232-1316), potser el personatge més il·lustre nascut mai a les nostres Illes. Venturosament també tenim entre nosaltres una de les persones que més l’han estudiat i millor el coneixen. Ha estat suficient una cridada de telèfon perquè en Jordi Gayà ens donàs l’oportunitat de fer una llarga, agradable i erudita xerrada amb ell.

Què ens pots dir de tu mateix?

Vaig néixer el 1948 a Sant Joan. Vaig estudiar dotze anys al Seminari, des dels 10 anys. El 70 me’n vaig anar a estudiar a Alemanya, a Freiburg. El meu propòsit era estudiar-hi Teologia Fonamental i per diverses circumstàncies vaig desembocar a l’estudi d’en Ramon Llull. A Freiburg hi ha l’Institut Ramon Llull, a on tradicionalment hi havien estat estudiants mallorquins, entre d’altres, Manuel Bauzà. Aquest institut s’havia format en connexió amb l’Escola Lul·lística de Mallorca. L’alemany F. Stegmüller va esser el fundador i el canonge Sebastià Garcías Palou era l’enllaç d’aquí. Havien fet un conveni pel qual a Alemanya es prepararien els texts crítics de les obres en llatí de Ramon Llull i els publicarien a Mallorca. I això es va fer amb els cinc primers toms (gràcies a Fundació March, la Diputació i altres entitats). Després, en els anys 70, coincidint amb el canvi democràtic i els canvis en les institucions, es va trobar una altra editorial, de Bèlgica, amb una difusió molt més extensa; es diu “Corpus Christianorum” i fins ara han publicat uns 35 volums. Jo vaig fer feina a Freiburg i vaig estar-hi cinc anys estudiant. El 75 vaig tornar i vaig començar a donar classes (Seminari, CETEM, ISUCIR...). Em varen ordenar de capellà el 76 .

Una etapa a l’Institut d’Estudis Baleàrics...

Uns anys per a mi importants varen esser els que vaig passar treballant a l’Institut d’Estudis Baleàrics com a Secretari General, eren els anys 80. L’Institut venia de la Diputació i va esser l’ocasió per posar-lo un poc al dia. Anys més tard se fundà l’Institut Ramon Llull i l’Institut d’Estudis Baleàrics s’hi incorporà, al manco a temporades. El vàrem reestructurar amb una bona colla de professors, joves i no tan joves, de la Universitat. Era el moment en què la UIB començava, era un moment molt creatiu: jornades d’estudis locals, una revista, publicacions, beques d’estudis... Per a mi va esser molt interessant. Des de l’Institut iniciàrem el Patronat Ramon Llull, amb l’objectiu de publicar les obres de Ramon Llull en català. A hores d’ara el Patronat segueix publicant a bon ritme.

Altra etapa, Roma i el turisme...

Després ve una altra època, que varen esser vuit anys a Roma. També per un parell de coincidències. Jo, endemés de fer classes, sempre he estat a una parròquia. Vaig estar a tres parròquies de Sa Vileta (dues d’elles ja no existeixen) i llavors me’n vaig anar a Sant Ferran Las Maravillas, a la Platja de Palma. Jo, com tots els mallorquins, sabia que hi havia turistes a Mallorca, però no els havia vist mai de prop. I a Sant Ferran sí que els vaig conèixer de prop; va esser una immersió profunda. Vaig descobrir el turisme com a problema, perquè el turisme té dues cares ben diferents. I crec que, en aquests llocs, com les parròquies, s’hi acosta més sovint la cara dolenta. Me vaig trobar amb gent que se’t presenta i diu: he vingut a Mallorca sols amb bitllet d’anada; per suïcidar-me! Direu: això és un cas excepcional. Certament no passava cada dia, però coses paregudes ... També hi havia l’altra cara, si voleu més amable: en aquell temps (ara no ho sé) l’afluència a les funcions religioses era massiva! Cantaven, participaven... I tu deies: a aquesta gent se’ls ha de dir qualque cosa més, l’has d’atendre. A partir d’aquesta experiència el Bisbe Teodor, veient el meu interès pel turisme, em va proposar com a Director Nacional de Pastoral del Turisme a Madrid i, des d’aquí, a Roma. També va esser una temporada molt important, molt interessant l’experiència de Roma.

A Roma, els coneixien als turistes?

Sí... El meu antecessor havia estat un francès i ell tenia l’experiència francesa del turisme social i va fer molta feina en aquest sentit. Era la línia que vàrem continuar. El Consell Pontifici on feia feina, se dedica al seguiment de tot el que es mou en els col·lectius humans. Entre altres ja llavors era tema molt important l’emigració. En aquells moments sense les connotacions tan tràgiques com ara, però també doloroses. Dins el Consell hi havia diferents departaments que s’especialitzaven en el seguiment d’un tema i aleshores tots plegats ens fèiem costat uns als altres i coneixíem aquestes problemàtiques. Ens ocupàvem dels emigrants, refugiats, pelegrins, gent de la mar, gitanos i nòmades, firaires. En l’àmbit del turisme en aquell moment preocupava molt la qüestió del turisme sexual, amb una incidència molt greu en països del tercer món. L’altre problema greu era la incidència del turisme damunt l’ecologia i més que l’ecologia, damunt la identitat del poble. Se donaven casos molt dolorosos. Record un episodi de Tailàndia. Una cadena decidí: “hem de fer un hotel per a golf just su-aquí”, idò molt bé, hi duen les màquines per aplanar, i el cementeri del poble, amb els pares i mares enterrats, desapareix! Molts èxits de la industria turística se construïen sobre la destrucció.

Et va eixamplar l’horitzó

Sí. Tot això et fa pensar, t’implica. A finals dels 90 i canvi de segle, en els països del Tercer Món, el turisme se veia com el pa caigut del cel: “Si aconseguim tenir turisme (Cancún, Turquia, l’Índia, etc.)... El turisme és una cosa ràpida, no ens costa res el que tenim aquí; vénen quatre constructores i ens ho fan tot, i ja està!”. Mallorca va començar de manera semblant... És cert també que aquells anys va esser un moment en què sorgí un turisme més social, de sindicats, de gestió indígena, etc. Això també hi era, s’havia d’afavorir i s’hi havia de col·laborar. Varen esser anys interessants!

Ara anirem al bessó de la nostra trobada d’avui: sabem que tu ets de les persones que millor coneixen En Ramon Llull...

(Rialla fresca d’en Jordi)

En què t’ha afectat a tu el contacte amb en Ramon Llull?

Jo diria que m’ha acompanyat des de sempre. En el Seminari, a més dels estudis, teníem altres aficions, i jo ja m’havia aficionat a Llull . Després, quasi per carambola, se convertí en objecte dels estudis a Alemanya. Per tant, és una cosa que ha estat sempre dins la meva vida d’una manera més o manco intencionada. Llavors, en acostar-me a Ramon Llull, hi ha dos aspectes que no se confonen, encara que estan relacionats. Per a mi una cosa és en Ramon Llull objecte d’estudi. S’ha de comprendre dins l’Edat Mitjana, s’ha d’anar a les fonts, etc. Per tant, no és tant cosa d’afecte, de “pàtria”. Com si estudiàs qualsevol altre autor. Ara, evidentment, hi ha també l’altre aspecte. El de la proximitat de llengua, d’identitat, també en el camp de la vivència religiosa. Ramon et diu qualque cosa amb la teva pròpia llengua, en la teva pròpia geografia; et fa cavil·lar, et fa participar en la seva dèria.

Què creus que té vigència avui d’en Ramon Lull? Què ens pot ensenyar avui, l’any 2016?

Una bona pregunta per començar. Què ens pot ensenyar avui? En el meu parer la resposta neix precisament de l’estudi rigorós sobre Ramon Llull i el seu temps. I el resultat ens mostra una gran originalitat de part seva que el fa un món a part. Ell mateix ho insinuava, quan deia que era Déu que l’havia “il·lustrat”. També era conseqüència de la pròpia experiència, de la ruptura pròpia de tot convertit, com ell se confessava ser.

Què el diferencia del context?

Jo diria que en un context d’imposició, de creuada, es diferencia per la capacitat de dialogar, la capacitat d’acostar-se als altres (a aquells que no parlen o pensen com ell) i organitzar, suggerir un model, unes vies per anar construint comunitat. Em direu: Ramon Llull no vol convertir? Sí que vol convertir, però convertir és per a ell un resultat a esperar; no és una immediatesa a provocar, a imposar. Quan un s’acosta a l’altre, pot prendre dos camins: “has de dir el mateix que jo”, o “parlem a veure si...” El que Llull ve a dir és: “No et convenceré jo, sinó que tu mateix t’has de convèncer.” Això implica unes passes que poques vegades se tenen en compte.

Jo crec que Llull les tenia ben clares i mai se cansà de repetir-ho. I no sé si dir que la passa més important és la primera. Perquè sempre se pensa haver de començar per una afirmació rotunda: “jo crec això”. I Llull diu: I quines raons tens per a creure-hi? Abans de sortir de ca teva, abans de començar a conversar, tu primer has de fer la feina de trobar arguments ben raonats i objectius per creure allò que creus. En tenir-ho clar, després pots dirigir-te a l’altre. I segueix el procés, una segona passa: Comprens el llenguatge dels altres? Començant per l’idioma: L’entens? Saps de què parlen? Saps quina opinió tenen ells de tu? Hi ha una frase de Ramon Llull molt curiosa al respecte, diu: “Creuen que nosaltres creim el que no creim!”. Tot una tasca d’aclarir malentesos, de trobar un llenguatge comú, també unes regles comunes de comportament, d’ètica. Aquestes són condicions imprescindibles per a un diàleg constructor de pau, amb el que Llull pensava poder acabar amb la violència sorgida ben sovint de les diferències religioses.

No sabem si això podria fer pensar en el tema de “l’aliança de civilitzacions”...

No sé si aquest concepte suposa una distància un poc exagerada entre els grups humans o religiosos, al manco tal com ho veia Ramon Llull. Ell té com a base una filosofia de la Història, o, millor dit, una Teologia de la Història vàlida per a tots. Divideix la història en tres èpoques. Primer de tot els homes creien i per això varen sorgir els Profetes i varen dir: “heu de creure això i això...” I s’acceptava per la seva autoritat. Després, més envant, va minvar la fe, ja no es fiaven d’autoritats... Aleshores varen venir els Apòstols. Aquests feien miracles, per provar el que deien, però, sobre tot, donaven testimoni. I això convencia la gent. Ara, a la tercera etapa, ha arribat un temps que ni una cosa ni l’altra, sinó que els homes han estudiat, saben, com diu ell, lògica, saben ciències, i necessiten que els ho demostrem. Per tant, hem de partir d’aquí, d’aquesta situació d’humanitat, de civilització, on les persones ja no creuen el que els diuen, sinó allò que poden raonar. Aleshores, posem-nos a aquest nivell! Comencem pel que ja hem dit abans: Creus realment el que creus? Ho pots demostrar? Ho pots dir als altres amb raonaments comprensibles?

Això també és una gran lliçó per a l’Església d’avui...

I tant! En Ramon no pensa només en els musulmans; ho pensa per a l’Església, per a una Església necessitada de molts de canvis, com era també la del seu temps. Una de les coses que es comenta de Ramon Llull és que no cita la Bíblia. I és ver, la cita poc. Hi ha una paraula que Ramon Llull s’estima més no sentir: autoritat. No accepta que se citin simplement paraules de la Bíblia com argument per fer callar l’altre. Exigeix arguments de raó, encara que, estrictament parlant poden esser de conveniència, d’analogia, amb exemples. L’important és això, que mai se digui “jo crec això perquè està escrit”.

Podria esser un avançat de la Il·lustració?

No ho veuria així. És ver, que s’ha dit que en Ramon Llull ha estat el precursor de moltes coses: des del descobriment d’Amèrica fins als ordenadors... De tot li donen la culpa. Darrerament, una cosa curiosa i molt estudiada és un sistema electoral, que ell va inventar i que després reinventaren en el segle denou. Ara, pel que fa a precursor de la Il·lustració, ho podríem dir en el sentit que la Il·lustració és el resultat de l’evolució del pensament escolàstic, o llatí, europeu. Ramon escriu en el mateix moment que Duns Scot i Ockham. I, en aquest sentit, forma part d’un corrent que diu: basta d’autoritats, anem a la raó. Jo diria, per no confondre el terme “raó”, anem a la capacitat humana. El curiós és que Llull ho argumenta teològicament: l’home ha d’esser capaç d’entendre la fe i de demostrar-la, provar-la. Per què? Perquè Déu li ha donat el precepte d’estimar i entendre a Déu. Per tant, si li ha donat el precepte d’entendre, li ha donat també la capacitat. S’han de posar en un mateix pla estimar i entendre; si estimar és possible i necessari, entendre també és possible i necessari.

Va tenir ressonància Ramon Llull en el seu temps?

No. Ni una. Aquest és el drama d’en Ramon Llull. Per culpa de què? Segons ell mateix diu, la raó principal fou la complicació de l’Art, del seu sistema. La primera vegada que anà a Paris i hi presentà l’Art, no li feren cas, no entengueren res. Per això al llarg de la vida feu diverses versions de l’Art. Però també se queixa sovint del poc coratge i de la mala voluntat de la gent, principalment dels responsables de prendre la iniciativa.

Devia anar avalat per qualque rei o per qualcú, perquè un no se’n pot anar així com així...

Això és el que resulta mal d’aclarir. Personalment me l’imagín més com un franc tirador, que anava i venia... Amb recursos propis suficients. En el sentit, per exemple, que ell escrivia molt, feia copiar els seus llibres, i això no sols s’havia de pagar, sinó que era molt car, tant el material com la feina dels escrivans. De totes maneres, i encara que manquen testimonis clars, podem sospitar una xarxa d’amistats i de relacions que li va obrir portes i facilità els viatges, encara que sense proporcionar-li massa èxits en les seves gestions.

Dius que surt escaldat de París...

Sí, i de retorn a Montpeller, començà a fer canvis. Això és una cosa que li va durar tota la vida: re-pastar l’Art”. Més ben dit, la representació de l’Art amb figures geomètriques i símbols. De fet, a la segona estada a Paris, sembla que va tenir més èxit, però eren persones contades; no va fer una escola. Freqüentà la Cartoixa de París, a la que feu donació d’un volum del Llibre de contemplació. Llavors hi ha un tal Pere de Limoges, que guardava a la seva biblioteca obres de Llull. I el més destacat, Tomàs Le Myesier, metge relacionat amb la cort francesa, que és el qui encarregà aquelles il·lustracions tan conegudes i tan belles, on se narra, a tot color, la vida de Ramon Llull. N’hi havia d’altres, no tan relacionats amb el món cultural, com Spinola, un gran comerciant de Gènova. Precisament en el seu testament, Llull mana que se reuneixin còpies dels seus llibres i se dipositin a La Real de Palma, a la Cartoixa de París i a casa de Perceval Spinola a Gènova. S’ha de dir, de totes maneres, que poc després de la seva mort a Mallorca, València i Barcelona sorgiren centres on se començà a ensenyar la doctrina de Ramon Llull.

Parla’ns de l’Art.

L’Art és un tema complex. S’ha estudiat molt des del punt de vista lògic. Se pot dir que l’Art és un mètode d’argumentació, un mètode per trobar raons. I això amb un procés mecanitzat, diríem ara, a través d’unes figures geomètriques i d’uns símbols. Però l’Art és també un contingut. És a dir, un conjunt d’axiomes, de principis, que s’han de seguir per fer funcionar la mecànica. En principi aquests axiomes pertanyen a la teologia, a una concepció de Déu comuna a cristians, jueus i musulmans. Però, ben prest Ramon Llull pensà que era possible que aquells axiomes fossin entesos en un sentit més universal i així el mecanisme de l’Art se podria aplicar absolutament a qualsevol ciència. Aquest intent, que per Llull era ja una cosa feta, fa que el seu sistema se conegui en la història com a ciència universal. Com podeu suposar totes aquestes passes, des de la formulació de l’Art en general fins a la seva aplicació a les ciències, donen per escriure molts de llibres. I és comprensible que avui en dia la part més interessant sia l’aspecte universal de l’Art, que no la seva aplicació a coses concretes com la medicina, per exemple.

Entrar dins el món d’en Ramon Llull és entrar dins un món com a fantàstic...

Exactament això. Llull mateix s’aplica aquesta paraula. Se troba en un llibret on presenta un capellà del seu temps a la recerca de prebendes que diu a Ramon: ”M’han dit que ets un phantasticus, un fantasiós”. I Llull li respon resumint la seva vida dedicada a promocionar la missió i la reforma. És la contraposició entre la realitat del capellà, que no respon a allò que seria correcte, i la realitat de fracàs de Ramon treballant per allò que és el correcte. El contertulià li diu al final: “Ara veig que no fantasiós, sinó que ets fantasiosíssim.” Un utòpic, diríem. No un que viu de quimeres, sinó aquell que veu la realitat i proclama que aquesta realitat no se correspon amb allò que tocaria fer-se realment.

Fantàstic també, podríem dir, perquè seguir les passes de Llull ens menen a molts de racons i a molts de fets de l’Edat Mitjana que en sa major part ens són desconeguts i estranys.



No està acabat l’estudi de Ramon Llull?

Ni prop fer-s’hi. Si ho miram des del punt de l’historiador, és ver que disposam d’un itinerari prou exacte i complert, però queden per aclarir els motius, les circumstàncies de cada etapa. Des del punt de vista de la doctrina, s’han d’analitzar més les seves obres, precisar les seves opinions, comparar-les amb el que se pensava en el seu temps. I això en matèries tan diverses com la teologia, la medicina, el dret etc.

Va esser exemplar en Ramon Llull?

Per a mi sí. És exemplar perquè crec que és dels autors que ens ensenya una actitud vàlida per a la nostra actuació aquí i ara. Jo faig la comparació, per exemple, amb el que ens pot ensenyar Tomàs d’Aquino, també d’aquell temps. Una de les actituds que podem aprendre de Tomàs és la passió per la veritat, aquella que se troba en les lectures que ell fa d’Aristòtil, per exemple. Tomàs ho llegeix a partir del text, no a partir del que ell creu. I aquesta és una actitud molt nova en el seu temps. Ramon Llull ens ensenya com parlar amb l’altre, com discutir per ajudar a raonar, per raonar plegats, per fonamentar en comú una comunitat de pau a pesar de les diferències. Certament, ell estava convençut que se tractava de diferències que podien desaparèixer a curt termini. Possiblement nosaltres hem de viure les diferències de forma més permanent.

Llull és franciscà?

Si la pregunta se refereix a l’orde franciscà, és clar que s’ha de respondre que Llull no era franciscà. Ni tampoc era això que se sol definir com terciari franciscà. Ara bé, si se refereix als valors o preferències que en la història s’entenen com franciscanisme, aleshores s’ha d’afirmar que Llull compartia bona part d’aquests valors. Se podrien citar molts de punts de la seva teologia o filosofia. A mi me resulta molt il·lustratiu relacionar aspectes de l’ètica professional de Llull amb les idees franciscanes. Perquè a finals del segle XIII s’havia fet una aplicació dels valors franciscans al camp de l’economia, tan la personal com la de les ciutats, la col·lectiva. S’havia establert un criteri econòmic, el de l’ús, que venia a limitar el dret d’acumulació de béns. D’acord amb això Llull defensa l’enriquiment, per exemple amb la professió de mercader, però amb l’exigència que aquesta riquesa està subjecte al bé comú, com pot ser a través del manteniment de serveis, com un hospital, o de l’almoina. Això és una clara conseqüència de principis establerts per la Regla dels franciscans.

A quin ideal apunta?

Sobre tot al final de la seva vida, jo diria que el seu ideal és una comunitat final de pau. En aquells anys, se parlava molt de l’Anticrist, fins i tot persones com Arnau de Vilanova feien càbales per fixar l’any de la seva vinguda. Hi havia dues postures. Una pensava que les coses empitjorarien molt i la catàstrofe final, el judici final, ho arreglaria tot. Altres pensaven que les coses anaven malament, seguirien anant malament, i que se tractava de preparar el final, en el sentit que en aquell moment se donaria la victòria als bons. Ramon Llull pensava fins i tot que el final s’endarreriria el que fos necessari per tal de donar temps a la formació d’una comunitat de pau que seria el llevat de la conclusió positiva de la història. És la comunitat del diàleg. Fins i tot integrada, al manco provisionalment, per gent de diferents religions.

És optimista...

Diria que sí. Especialment per les conseqüències que se’n poden treure. Alguns del seu temps, per exemple, pensaven que per accelerar la victòria dels bons, el millor era ja fer neteja i cremar els jueus. Altres no arribaven a tant i s’acontentaven a dir que si no s’aconseguia convertir-los no s’arribaria a la victòria final. Llull pensava que era possible, que era un deure, construir un món de pau encara que no s’haguera aconseguit la conversió.

Ell no va a la imposició de la fe...

Això mai. L’important és el procés de convicció. Per exemple, parlant dels jueus, té un llibre que es diu “De adventu Messiae”, on posa una narració per a introduir i acabar el llibre. L’introdueix contant que hi havia un jueu i un cristià que vivien a una ciutat, eren veïnats de casa, el d’un era de l’altre, les famílies anaven sempre plegades, eren molt amics i hi havia una gran convivència. Però un era jueu i l’altre cristià, i, és l’estil de Llull, se desfan en plors i llàgrimes perquè no són de la mateixa fe. Proposen començar a parlar-ne. Cadascú exposa simplement la seva doctrina, sense discussió. Al final del llibre no hi ha acord sobre el tema, però sí sobre el futur: continuem parlant. Aquesta és la comunitat de pau. Aquesta comunitat no sorgeix sols quan ja no hi ha altres religions. En el “Llibre del Gentil” se repeteix una història semblant. Al final els tres savis, cristià, musulmà i jueu, s’acomiaden del gentil sense esperar que ell els comuniqui quina de les tres religions elegeix. Saber-ho, diuen, obstaculitzaria continuar el diàleg.

Què creus que s’hauria de fer a les Illes per a estudiar i conèixer bé en Ramon Llull? Crear una cosa nova? Aprofitar el que hi ha?

Jo diré que mai és suficient el que es fa, perquè crec que es mereix molt més. Ara, crec que l’Any Llull ha començat bé. En el sentit de què hi ha activitats, unes petites, altres més amples, de caire religiós, de caire civil, exposicions, creació de material didàctic, documentals a la televisió... Pens que aquesta dinàmica posarà més encara de manifest la necessitat de dedicar alguna institució acadèmica, o potenciar l’actual Càtedra de la UIB, per aprofundir en l’obra de Ramon Llull i en la seva presència en la història cultural d’Europa. Llull és un peoner en escriure teologia, filosofia o ciència en llengua vernacle. Llull és una de les tres opcions que se debaten en Europa durant el segle XVI-XVII a la recerca d’un mètode apte per a la ciència nova, allò que cercava Descartes, per exemple. Són dues mostres de les línies d’investigació que s’haurien de conrar. Això, junt als aspectes de difusió esmentats abans, donarien més solidesa a la imatge de Llull que se té generalment, i aportarien unes senyes d’identitat ben profitoses a la nostra societat.

Creus que valdria la pena alguna iniciativa de centralitzar aquí la investigació sobre Ramon Llull, o coordinar el que ja hi ha?

Som més bé conservador... Vull dir, a Mallorca hi ha una molt bona tradició lul·lística, hi ha entitats que el tenen entre els seus temes constants... Potenciar i coordinar, crec que aquest és el camí. I fer-ho interactuant, com se diu ara, amb tots els centres d’arreu del món, que són molts, que també s’interessen per Ramon Llull.

Hi ha relleu generacional a Mallorca? N’hi ha que t’estalonen?

Rotundament sí. El que passa és que ens enfrontam a alguns reptes importants, com en tants altres camps del coneixement. Donada la magnitud del personatge, fa anys que passàrem de la figura de l’estudiós que coneixia tot Llull, a l’estudi per aspectes més parcials, més especialitzats. Ara la passa a donar ve un poc condicionada pel mode de la comunicació en xarxa. En aquest model el flux comunicatiu se distribueix per centres d’agregació. En el cas de lul·lisme aquests darrers anys s’han pogut observar alguns moviments d’aquests. Uns no han reeixit, d’altres ho han fet i s’han consolidat, i vull citar expressament la “Base de dades Ramon Llull”, iniciada per Antoni Bonner i actualment mantinguda per la Universitat de Barcelona. Seria el moment d’estudiar una estratègia per fer sorgir o crear altres centres d’agregació amb camps específics. I és gairebé imprescindible que això se faci des d’un centre o institució. Millor si fos de Mallorca.

Tu ens has parlat molt de la convivència. Més tard Castella va conquerir Amèrica, potser hi va mancar l’esperit de Ramon Llull; també amb la imposició de la fe?

Es tracta d’un tema amplíssim. Ja hi ha molts d’articles sobre això i està bastant clar ja que la presència del lul·lisme dins la colonització d’Amèrica va tenir la seva importància. Principalment a través d’alguns franciscans que sabem de forma clara que coneixien Llull. I en general se percep la seva influència en aquells que, moltes vegades amb oposició dels seus superiors, s’interessaren i escrigueren sobre els costums i la religió dels indígenes. No se tractava d’una actitud etnològica a l’estil del segle XIX, era el respecte i l’intent de comprendre l’altre. I amb això eren “lul·listes”. Evidentment, molts d’altres se comportaren ben al contrari del que hauria dit Llull.

Amb en Jordi podríem seguir conversant durant hores. Amb l’excusa de Ramon Llull, surten com d’un covo de cireres temes de l’Edat Mitjana, de Renaixement, de filosofia, de teologia, d’anàlisi de la realitat que resulten especialment engrescadors en boca de la paraula fàcil i la saviesa d’en Jordi. Gràcies i amb ganes de tornar-hi.

Documents adjunts

  • JORDI GAY (OpenDocument Text – 255.9 kB)

    Version OOo Writer de cet article