Les presons de Joan Rodríguez Niebla

David Ginard i Féron *

Historiador*

Quan a les illes Balears s’al·ludeix a les dimensions penitenciàries de la repressió franquista, hom tendeix a considerar únicament l’empresonament de milers de mallorquins, menorquins i pitiüsos als diversos centres de reclusió –la majoria, improvisats– que s’establiren a l’arxipèlag durant la guerra i la immediata postguerra: des del magatzem de fustes de Can Mir fins a la colònia de Formentera, passant pel castell de Bellver, la presó de dones de Can Sales o els camps de concentració del litoral mallorquí. I tanmateix, cal no oblidar que dotzenes d’illencs patiren també al llarg dels anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta un càstig afegit per causa del seu compromís amb les llibertats democràtiques: el trasllat arbitrari a presons de la Península Ibèrica, de les illes Canàries i del protectorat espanyol del Marroc.

No cal dir que aquest “turisme penitenciari” agreujava força les penalitats dels reclusos antifranquistes i les seves famílies, en una època de comunicacions i mitjans de transport summament precaris. L’escriptor, professor i filòleg Joan Francesc López Casasnovas (Ciutadella 1952) ha tengut recentment l’encert de publicar la biografia d’un d’aquests activistes republicans i demòcrates oblidats per la història: Un malson. Viatge de Juan Rodríguez Niebla per les presons de Franco (Ses Voltes 2015).

Juan (o Xoán o Joan) Rodríguez Niebla va néixer a Doniños (Galícia) el 1918. S’allistà de molt jove com a artiller de l’exèrcit i el gener de 1936 fou destinat a Menorca, on li sorprengué el cop d’Estat contra el govern del Front Popular. Féu la guerra, per tant, a la zona republicana i exercí com a caporal de les bateries que defensaven l’illa més septentrional de l’arxipèlag. Amb la victòria franquista fou enviat, com molts d’altres soldats menorquins, a una unitat disciplinària ubicada a Saragossa. Denunciat per les seves simpaties esquerranes, el 1942 fou processat i condemnat a trenta anys de presó. Passà llavors per les presons de Palma, Madrid, Guadalajara, Formentera, València, Alcoi i Alacant. Alliberat el març de 1944, tornà a Menorca i es casà amb una jove de Sant Lluís.

Durant un breu període col·laborà amb les organitzacions clandestines del PCE i del Socors Roig en la distribució de propaganda antifranquista i en la recaptació de doblers per als presos. Precisament a causa d’aquesta darrera activitat, el maig de 1945 fou detengut en el curs d’una agafada que desarticulà l’antifranquisme a Menorca. Arran d’aquest episodi, Rodríguez Niebla fou condemnat, el febrer de 1947, a dotze anys de presó. S’inicià, doncs, el segon tram d’un tràgic trajecte penitenciari que inclogué una nova estada a Guadalajara i, sobretot, al cèlebre penal de Burgos, on era habitual que fossin traslladats els presos de filiació comunista. No debades, molts de reclusos –com el mateix Niebla– refermaren la seva cultura militant arran de la intensa formació que reberen dins l’estructura interna del PCE a la presó castellana.

El 1951 fou excarcerat i s’establí definitivament a la seva illa d’adopció; vuit anys més tard nasqué la seva filla. En els darrers temps del franquisme, Rodríguez Niebla participà en la reconstrucció del PCE a Menorca. El 1979 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Sant Lluís com a cap de llista de l’Agrupació Progressista. Aquesta elecció és un bon exemple d’un fenomen que hauria de ser objecte d’estudi: la presència d’antics presos antifranquistes en els consistoris illencs del període 1979-83. Morí a Sant Lluís el 1993.

Per a la redacció del seu treball, Joan López Casasnovas ha reunit una documentació variada, que inclou el testimoni d’amics del biografiat i la correspondència que Rodríguez Niebla remeté a la seva família des de la presó. Aquest darrer material, enriquit amb les informacions proporcionades als llibres de memòries d’altres cèlebres presos comunistes –com Marcos Ana o Miquel Núñez– permet copsar les terribles condicions de vida que hagué d’afrontar l’antic artiller gallec: la infra-alimentació, el control ideològic, la manca d’higiene, la separació familiar, la lluita quotidiana per la dignitat personal…

López Casasnovas ha sabut combinar la solidesa documental amb el compromís de reivindicació de la memòria d’un lluitador democràtic i una àgil escriptura farcida de referents literaris i reflexions sobre la historia recent.

Tot plegat, Un malson contribueix a què l’experiència vital de Rodríguez Niebla, més enllà del seu interès humà o local, pugui ser entesa com a un episodi representatiu de la vida quotidiana en els més boirosos decennis de l’Europa contemporània.

Documents adjunts