UN PLA B PER EUROPA: DIEM 25 ( DEMOCRÀCIA EN EUROPA 2025)

Maties Bennàssar. *

El 10 de febrer en el teatre Volksbühne de Berlín, Yanis Varoufakis presentà el projecte que encapçala el titular d’aquest article. “O Europa serà democratitzada o Europa serà desintegrada” aquest és el títol del manifest que és llançà i que resta obert a les persones i col·lectius que vulguin sumar-s’hi. http://republicadelosiguales.blogspot.com.es/2016/02/manifiesto-varoufakis-diem-25.html

Pretén crear una plataforma de cohesió de les esquerres europees per lluitar contra les forces centrífugues de la UE. No pretén ser un partit, sinó un moviment per democratitzar Europa de baix a dalt.

L’origen del problema per Varoufakis és la despolitització de les decisions europees, aparentment tecnocràtiques i al marge dels processos democràtics. Crea una forma tòxica de fer política i genera un mal plantejament econòmic. Vol fer creure que l’economia funciona per unes regles que pertanyen a variables i equacions naturals, i que la resta no és important, ni pertinent. Una concepció gens neutral, i que encobreix una justificació d’interessos dels més poderosos.

En una interessant entrevista publicada al Público el 18 de gener de 2016, Varoufakis explica l’evolució de la UE des de el naixement de la CECA com a càrtel per estabilitzar els preus i limitar la competència de les empreses de l’acer i el carbó, el paper de Brussel·les en l’administració del càrtel i com la ruptura del sistema de canvis fixos de Bretton Woods a l’any 1971, creà un desgavell en el tipus de cotització de les monedes europees, que obligà a adoptar mesures progressives de convergència monetària, fins acabar amb la posada en circulació física de l’euro. Amb la creació del Banc Central Europeu, la UE acceptà delegar en ell tota la política monetària. El que suposà un acte d’abdicació de la democràcia.

L’idea de recuperar la democràcia a la UE no és gens senzilla. Fins i tot admet que té poques possibilitats d’èxit. Però per una banda pensa que val la pena intentar-ho. I per altra si no hi ha democratització, hi haurà una desintegració i un futur gens agradable. Cal fer una aposta per la creació d’un “demos” europeu, que no quedi separat de la “cràcia” europea existent.

El seu primer objectiu es aconseguir transparència a totes les institucions de la UE. Demanar que les reunions del Consell de la UE, Ecofin i Eurogrup es retransmetin en directe per la web, que les actes del Banc Central Europeu es facin públiques i que documents relacionats amb negociacions comercials com el TTIP es puguin consultar online.

A curt i mig termini defensen la reestructuració de les institucions existents a la UE, dintre el marc dels tractats vigents (per terribles que siguin), amb vistes a estabilitzar les crisis que ens afecten en l’àmbit del deute públic, la falta d’inversió, la banca i la creixent pobresa, amb altra tipus de polítiques.

Per últim a mig i llarg termini, instaran als pobles d’Europa per convocar una Assemblea Constitucional, amb facultats per decidir sobre una futura constitució democràtica europea que reemplaci tots els tractats europeus existents.

Un projecte nou i interessant i que respon a un intent de donar resposta a una experiència frustrant: La imposició a la Grècia de Syriza dels dictats de la Troika. Per Varoufakis és l’exemple paradigmàtic del fracàs del model actual de l’estat nació per poder canviar realment les coses en l’actual marc de la UE. Pronostica el mateix pel govern de majoria d’esquerres de Portugal, o a Espanya amb un govern amb l’eventual participació de PODEMOS. “La idea de què devem tornar a l’estat-nació per crear una societat millor, me resulta especialment absurda i poc plausible” i ho argumenta amb claredat. “Tan de bo que no haguéssim creat l’euro i no deixar la seva gestió a una tecnocràcia antidemocràtica. Però dit això, és distint dir que no hauríem d’haver creat l’euro que dir que ara hauríem de sortir d’ell. En matemàtiques és diu histèresis. Sortir de l’euro no ens farà tornar on érem abans d’entrar-hi, ni a on estaríem de no haver-hi entrar. Crear una moneda nova ens duria al manco un any, per després tenir que devaluar-la. Una devaluació anunciada a dotze mesos vista, és una catàstrofe anunciada que duria a la descapitalització del estat que ho intentés”.

Comenta com analitzen alguns dels seus amics tories la situació del Regne Unit “ Es clar que existeix una nació escocesa, gal·lesa i anglesa, i no una nació britànica, però contam amb una identitat comuna forjada durant guerres, la participació en el Imperi, i altres” I fa el paral·lelisme respecte a Europa dient que “diferents nacionalitats es poden agrupar en torn a una identitat comuna que es va transformant. Així és com m’agradaria veure-ho. Mai tindrem una nació europea, però podem tenir una identitat europea que es correspongui amb un poble europeu sobirà”

Una reflexió prou interessant per analitzar si des de les Illes, i al marge de les adhesions individuals, ens convindria participar als diferents col·lectius en la gestació i creació d’aquest moviment paneuropeu. Ja ens aniria bé que des de Espanya és pogués fer un anàlisi semblant i oblidessin l’espanyolisme ranci entestat en imposar una nació espanyola única i indivisible. Aquesta obsessió els impedeix entendre com donar una sortida política a la realitat plurinacional de l’estat.

Participar directament com a Illes en aquest moviment paneuropeu, apart de poder ser un bye-pass saludable respecte a l’inevitable marc espanyol, també ajudaria a donar un contingut més proper al drets dels pobles, al propi moviment paneuropeu que és vol crear. Fins i tot per recordar-lis que Europa no és tan sols un continent, sinó una comunitat que també té territoris insulars.

En definitiva aquest projecte és una idea estratègica de calat. Segon Varoufakis “la única manera de canviar Europa es amb una onada que sorgeixi des de la pròpia Europa. Pel contrari, el vot de protesta que s’ha manifestat a Grècia, Espanya, El Regne Unit i Portugal, si no es sincronitza en tots els països, acabara esvaint-se, deixant al darrera tan sols amargura i la inseguretat generada per la imparable fragmentació d’Europa”.

Unes reflexions que cal tenir en compta en els debats sobre el futur del mallorquinisme polític, l’estructuració política de les Illes, la construcció dels Països Catalans o les possibles alternatives a l’actual model d’estat espanyol. Tal volta mentre els dits de la realitat ens apunten cap a Europa, igual ens quedam amb la mirada a la punta del dit, que es a on s’instal·la la política de curta volada espanyola.

Documents adjunts