Artà. Llarg camí cap al desastre

Maties Garcias*

El professor i primer batle democràtic d’Artà (1979-1987), Jaume Morey Sureda, acaba de publicar dos llargs i densos volums que contenen les seves investigacions sobre l’esclat de la guerra civil a la vila artanenca i la repressió consegüent contra els sindicalistes, socialistes i republicans més significats d’aquelles terres del Llevant. Aquestes recerques són el fruit exhaustiu d’un treball de recopilació de testimonis orals, de consulta de bibliografia i de buidatge d’hemeroteques, d’exploració d’arxius i transcripció i contextualització de memòries escrites pels protagonistes o observadors dels fets.

Jaume Morey, amb les quasi 900 pàgines dels dos volums, traça l’evolució de la política i la societat artanenca des de començament del segle XX fins a la més immediata postguerra, i dibuixa la realitat d’un poble secularment dominat pels senyors que posseïen les grans propietats del terme enfront d’uns treballadors empobrits i dependents de la feina que rebien dels terratinents i cacics de la vila. Artà era, en paraules del mestre, periodista i folklorista catòlic Andreu Ferrer Ginard, un poble “pacífic, quiet i conformat”, on hi va haver moments en què 9 propietaris eren amos del 60 % d’una terra estructurada en grans latifundis. Era un “poble de senyors” i de cacics, encapçalats per Pere Morell i Olesa, senyor dels Olors, que comptaven amb el suport moral d’una Església –la parròquia i el convent dels franciscans– que impulsava iniciatives com la Caixa Rural (1907-1931, l’empresa més duradora), el Sindicat Catòlic, la revista Llevant (1916-1931, bressol del mallorquinisme literari) o la Joventut Seràfica (futur cau falangista), entre d’altres.

Enfront d’aquest domini dretà, els sectors artanencs més pobres intenten organitzar-se al voltant d’un moviment obrer incipient que ha de vèncer el domini caciquil. Ho fa així com pot per afrontar els assots socials que pateixen els treballadors i les seves famílies: manca de feina, emigració, dificultat per aconseguir subsistències de bona qualitat (el 1919 les dones es manifesten setrill en mà per exigir oli bo), falta d’aigua per a tothom i no només per a les cases privilegiades, ensenyament no controlat pel catolicisme. En aquest context, la lluita obrera per arribar a la gestió municipal de manera lliure i democràtica va ser un objectiu que només assoliren tres regidors progressistes el 1910 durant 8 mesos.

La monarquia alfonsina i la Dictadura de Primo de Rivera seran impediments per assolir de manera satisfactòria els objectius populars, i només amb l’adveniment de la República, i amb el concurs de nous dirigents i noves organitzacions, l’obrerisme i el republicanisme aconseguiran impulsar un ajuntament capaç d’afrontar els problemes seculars dels artanencs amb una mentalitat progressista. Les resistències de la dreta caciquil, però, són fortes. La reacció dretana després de l’octubre del 34 no va ser més que un assaig del que passaria el juliol de1936, ara amb la participació armada de la Falange i la Guàrdia Civil: empresonaments que se succeïren en un constant degoteig, assassinats en venjança per fets passats, fuita dels “escondits”, que s’amagaren i malvisqueren per les muntanyes del voltant –l’actual Parc de Llevant– o en amagatalls domèstics i casetes de fora vila. Patiment, por i clima de terror varen ser moneda corrent durant aquelles dates. La sacsejada encara fou major arran del desembarcament de Bayo a la costa de Son Servera i Manacor, i amb l’establiment del front de guerra just a tocar d’Artà, que per més afronta va patir un cruel bombardeig, per error, de l’aviació italiana “amiga”, amb resultat d’11 morts.

El panorama analitzat per Morey es completa amb el relat dels judicis sumaríssims, les condemnes a mort i a presó i els expedients de depuració i de confiscació que se’n seguiren. També s’hi refereix que a Albarca s’hi establí un campament de presos i que un dels dirigents de la Menorca republicana va ser un militar artanenc, Jaume Palou, que moriria executat pels franquistes.

D’entre els textos consultats i profusament reproduïts per Jaume Morey, cal destacar les memòries de Mateu Sancho, (a) Papa, secretari del batle Gabriel Garau, (a) Boira. Són un document dictat anys després dels fets, però transmissor d’un relat molt detallat. També és de destacar el dietari que escrivia el P. Rafel Ginard, superior del convent franciscà i futur col·lector del Cançoner popular de Mallorca. El pare Ginard, segons deixa reflectit en el dietari contemporani als fets, sempre s’havia mostrat disgustat per l’actitud prepotent dels senyors i per això inicialment va veure amb bons ulls les iniciatives socials dels republicans; tot i això, les actuacions contràries a l’Església d’aquests, el fan justificar l’alçament franquista i fins i tot la guerra, malgrat el patiment que li provocava la repressió. És el reflex de la incomoditat d’uns sectors que van trobar-se entre dos focs.

El segon volum de l’obra conté la transcripció de les vivències personals dels represaliats i diversos documents útils per a bastir una visió tan complet dels fets com la que ens ofereix aquest doble llibre sobre la història de la guerra civil a Artà.

Jaume Morey. La guerra civil aArtà. Llarg camí cap al desastre.Palma:Edicions Documenta Balear, 2016. 2 vol.