MARX IN SOHO (1849-1859) I

Recordant Berta Cáceres, lluitadora hondurenya, defensora dels camperols i dels drets dels pobles indígenes, assassinada el passat 3 de març.

Pep Traverso

“Me alegro de que hayáis venido.

No habéis hecho caso de esos idiotas que han dicho:

¡Marx está muerto!

Bueno, lo estoy…y no lo estoy.

Eso es dialéctica para vosotros.

Se preguntarán cómo he llegado aquí…

En transporte público.

No esperaba volver aquí…Quería volver al Soho. Allí es donde viví en Londres.

Pero…una confusión burocrática…

y aquí estoy , en el Soho de Nueva York…”

Howard Zinn, Marx en el Soho [obra de teatre].

“Shakespeare era la Biblia de nuestra casa, siempre en boca de alguien y en manos de todos”

Eleanor Marx.

L’any 1849 l’onada revolucionària que sacsejava Europa anava a la baixa. A França s’imposava la reacció; la insurrecció obrera a Paris de juny del 48 s’havia saldat amb tres mil insurrectes assassinats i uns quinze mil deportats sense judici. Marx l’havia definit com “l’esdeveniment més gegantí a la història de les guerres civils europees”, però com ell també conclourà, “amb aquesta derrota, el proletariat passa[va] al fons de l’escena revolucionària”.

Dotze mesos més tard, també a Alemanya les forces démocratiques havien estat derrotades per l’absolutisme alemany. La Neue Reinische Zeitung, dirigida per Marx, havia estat clausurada. Marx hi havia publicat alguns articles sobre l’economia capitalista, articles que molt més tard composarien el llibre Treball Assalariat i Capital.

A l’estiu d’aquest any la familia Marx es troba instal·lada a París; Jenny acaba d’arribar amb els seus fills i la inseparable Helene Demuth (Lenchen), ho fa amb l’esperança de romandre a la capital francesa per molt de temps, li agrada aquesta ciutat, s’hi troba còmoda; però a l’agost el panorama canviarà de forma radical, la police dóna vint-i-quatre hores perquè Marx et sa femme abandonin el país en direcció a Anglaterra, Marx creuarà el Canal el vint-i-sis d’agost i Jenny amb la resta de la familia unes setmanes més tard.

La família Marx s’incorpora així a la riuada de milers de refugiats europeus que arriben escapant de la repressió, els hi espera una ciutat inhòspita, difícil, on la solidaritat entre ells serà indispensable per trobar menjar i un refugi on sobreviure;

…los Marx llegaron a Londres al comienzo de la estación en la que la niebla de la ciudad era tan impenetrable que el sol parecía no salir. Incluso de día era casi imposible que un extraño pudiera orientarse por unas calles iluminadas por el resplandor amarillento de los chorros de gas o por las bamboleantes farolas sostenidas por unos chicos contratados para iluminar a los peatones. Un extranjero comentó que la niebla era tan densa que uno podía estrechar la mano a alguien sin verle la cara en el momento de hacerlo. Añadiendo a esta opresiva atmósfera el hedor que lo impregnaba todo, la impresión general era de asfixia. […] En 1849 Londres estaba saliendo de una de sus periódicas epidemias de cólera. El Soho y el área circundante a Leicester Square se habían visto particularmente afectadas por el brote, en parte debido a que los pobres se introducían como sabandijas en todas las grietas disponibles.” (AYC, 252/3)

Els Marx, vivint en la pobresa més absoluta, s’han instal·lat a un apartament de dues peces (una d’elles no era molt més gran que un armari gran) al Soho, al número 64 de Dean Street, les seves portes romandran obertes als revolucionaris recentment arribats del continent, entre ells les disputes, els debats d’idees aniran de la mà amb la solidaritat i l’ajuda mútua. A més a més de La Lliga dels Comunistes, Marx participa a diferents organitzacions, prepara conferències per a la Societat Pedagògica dels Treballadors Alemanys e ingressa, junt amb Engels, a la Societat Universal dels Comunistes Revolucionaris, una organització dominada pels seguidors de A. Blanqui. Marx no va militar mai en cap partit, si entenem per partit alguna cosa semblant a les maquinàries electorals dels nostres dies. Ell parla sovint del “partit” però res a veure amb allò que entenem per partit actualment, F. Fernández Buey ha fet sobre aquest tema unes interessants reflexions al seu llibre Marx sin Ismos,

“Y es que en esos años Marx no siempre ha distinguido bien entre el partido como clase organizada, partido como sector más resuelto del proletariado y partido en el sentido más restringido de organización propia y separada del conjunto de la clase a la que dice representar. Uno tiene la impresión de que en esa época Marx habla a veces del partido un tanto vagamente, como se habla de “los nuestros”, de los amigos políticos en un sentido amplio, en una acepción parecida a la que daba Einstein a la palabra “tribu” cuando se refería a sus próximos, a los solitarios buscadores de la verdad o a los judíos sufrientes.” (MSI, 176/7)

{}La família Marx està formada en aquest moment pel matrimoni, Lenchen i tres fills, Jennischen (1843), la filla major; Laura (1845) i Edgard “Musch” (1847). Al novembre naixerà Heinrich Guido, anomenat Fawsky o Fawkesden en honor de l’heroi catòlic anglès Guy Fawkes; Henry morirà al novembre de l’any següent i Jenny es referirà a ell com “el meu pobre fillet del dolor”. Ningú millor que ella per saber la situació material i emocional de la família, val la pena llegir la carta dirigida al camarada i amic Joseph Weydemeyer (Weywey) de vint de maig de 1850 sol·licitant-li ajut econòmic, com diu Fernández Buey, aquesta carta posa els pels de punta…

“ Tuvimos que abandonar la casa al día siguiente. Hacía frío, llovía y estaba oscuro. Mi marido, nos buscaba acomodo. Cuando mencionaba a los cuatro niños nadie nos aceptaba. Por fin un amigo nos ayudó, pagamos la renta y rápidamente vendí todas las camas para pagar al farmacéutico, al panadero, al carnicero y al lechero que, alarmados ante el embargo, de repente me asediaron con sus cuentas. Las camas que habíamos vendido fueron sacadas y colocadas en una carretilla. ¿Qué sucedía? Ya se había puesto el sol. Estábamos contraviniendo las leyes inglesas. El dueño de la casa nos alcanzó con dos guardias, sosteniendo que podía haber algunas de sus pertenencias entre nuestras cosas y que queríamos marcharnos al extranjero. En menos de cinco minutos había dos o trescientas personas reunidas frente a nuestra puerta: toda la gente de Chelsea. Las camas fueron traídas de nuevo, no pudieron ser entregadas al comprador sino después de salir el sol, al día siguiente. Cuando vendimos todas nuestras pertenencias me fui con mis pequeños a las dos pequeñas habitaciones que ahora ocupamos en el German Hotel, 1, Leicester St., Leicester Square. Allí, por 5 libras a la semana se nos dio una acogida humana…” (CEKM, 24)

Pels començaments de 1850 Marx aconsegueix posar en peu i editar una nova Rheinische Zeitung, en aquest cas la Neue Rheinische Zeitung. Politisch-ökonomische Revue on apareixeran una sèrie d’articles sobre la Revolució del 48 a França, Les Lluites de Classes a França, aquests texts conformen un dels escrits fonamentals de Marx per aquest periode. Els articles apareixeran publicats en forma de llibre al 1895 a l’òrgan central de la socialdemocràcia alemanya Vorwaerts amb un pròleg del vell Engels i amb una bona polèmica sobre la manipulació per part dels alemanys del pròleg en qüestió. La vida de la NRZ serà ben curta, n’apareixeran tan sols sis números.

Marx ha fet seva la idea de què l’onada revolucionària a Europa s’ha aturat i un nou període històric s’ha obert; s’imposava l’estudi i la reflexió a l’espera d’un nou esclat revolucionari, d’una crisi en el capitalisme; aquesta posició política marcarà el seu distanciament de les organitzacions dels refugiats, es troba al darrera de la proposta de dur l’Autoritat Central de la Lliga dels Comunistes a Colònia i de la ruptura del grup de Londres en dos; Marx expressa així la raó d’aquesta escissió, “ mientras nosotros les decimos a los trabajadores que tendrán quince o veinte años de guerra civil para poder cambiar la situación y prepararse para el ejercicio del poder, [l’altra fracció de Londres els diu] que hemos de tomar el poder inmediatamente o que más vale que nos vayamos a la cama.” (AYC, 277) Engels parlarà, anys més tard, dels problemes que els va ocasionar aquesta posició política,

desde el otoño de 1850, declarábamos que la primera etapa, al menos, del periodo revolucionario estaba cerrada, y que no había que esperar nada hasta la explosión de una nueva crisis económica mundial. Por esto se nos puso en la picota como a traidores de la revolución, y lo hicieron las mismas personas que inmediatamente, y casi sin excepción, pactaron con Bismarck…” (LCF, 13)

L’estiu d’aquest mateix any, 1850, Marx obtindrà un abonament per a la sala de lectura del British Museum, lloc que es convertira en la seva segona casa, en refugi personal quan la situació familiar sigui insostenible i on anirà teixint any rere any la seva Economia (El Capital), l’obra de la seva vida.

Aquest i els quatre o cinc anys que vindran seran els més difícils per a la parella Marx, insostenibles a nivell econòmic i personal. A l’estiu, Jenny, que torna a estar embarassada, partirà cap a Holanda a la recerca de diners, ho intentarà, sense èxit amb el tio de Marx, Lion Philips; de lluny estant, desesperada, li escriurà al seu home, Lo que he sufrido aquí desde ayer en términos de dolor interior y de ira no es posible expresarlo en unas cuantas lineas…creo Karl, que volveré a casa y a tu lado sin resultados, totalmente decepcionada, herida, torturada por un miedo mortal…”(AYC, 272) Mentre ella és fora, “el seu Karl” fa l’amor amb Lenchen, la dona de confiança que ha dedicat la seva vida a la família. Lenchen està embarassada.

Al gener del 51, els Marx es traslladen al número 28 del mateix carrer de Dean Street, Wilhelm Liebknecht “Library”, amic íntim de la familia, descriu la que serà la casa del Moro durant els següents cinc anys,

El apartamento de la buhardilla distaba mucho de ser espacioso. La habitación de la parte frontal, con tres ventanas que daban a la calle, medía como mucho 3 por 5 metros; servía de recibidor, comedor, sala de estar y estudio. La de la parte trasera, que tenía un hogar en un rincón y un techo inclinado, era incluso menor, pero era allí donde la familia y Lenchen cocinaban, dormían y se bañaban. El agua corriente sólo llegaba a unos tres metros por encima del nivel de la calle, de modo que los Marx tenían que ir a buscarla a la planta baja. Tampoco había ningún retrete conectado a la red de suministro de agua; las alternativas eran el retrete común o un orinal en el apartamento…un palomar en el que un montón de bohemios, fugitivos y refugiados entraban y salían…”(AYC, 285)

Anys de capitalisme triomfant, el primer de maig de 1851 s’inaugura a Londres la Gran Exposició Internacional que recull amb orgull els invents, els èxits d’aquesta nova època. Pels Marx la situació familiar no pot ser pitjor, el vint-i-vuit de març Jenny donarà a llum Franzisca que morirà un any més tard. El vint-i-tres de juny naixerà Henry Frederick, el fill de Lenchen i Marx; a l’agost el deixaran a càrrec d’una família pobre que vivia a l’East londinenc, suposadament, prèvia ajuda econòmica d’Engels. Francisco Fernández Buey s’ha referit a l’enorme quantitat de lectures fetes per Marx al British durant aquests mesos i a les seves memòries, Jenny, discretament, comentarà que “A comienzos del verano de 1851 ocurrió algo que no deseo explicar en detalle, aunque contribuyó en gran medida a incrementar nuestras preocupaciones, tanto personales como de otro tipo…” (AYC, 292)

Coincidint amb aquest complicada situació familiar, des d’Alemanya arriben notícies ben dolentes, la policia ha començat a detenir diversos membres de la Lliga, les autoritats organitzaven un gran judici exemplar; des de principis de 1852 Marx empezó a trabajar casi veinticuatro horas al día para organizar una campaña de propaganda pensada para mantener viva en los periódicos la suerte de sus compañeros de la Liga”. (AYC, 301) El judici conclourà amb dures condemnes al novembre de 1852; aquella tardor “el poco espacioso apartamento de Marx se había convertido en un centro de mando de exiliados activamente ocupados buscando espías y tratando de exonerar a sus colegas de Colònia”. Dues setmanes més tard de l’acabament del judici, Marx va dissoldre oficialment la Lliga dels Comunistes.

El dos de desembre de 1851 es produeix a França el cop d’estat de Louis Napoleón, immediatament Marx es posa a treballar en un dels seus llibres més lluminosos, El 18 de Brumari de Louis Bonaparte, el va editar el seu amic i camarada Joseph Weydemeyer a Nova York al mes de maig de 1852 a la revista Die Revolution,

Resulta difícil imaginar que el autor del Dieciocho Brumario fuese un caballo de tiro enjaezado a una silla (un dels jocs que sovint compartia amb les fills) mientras lo escribía, o que sus ojos estuviesen tan inflados que apenas pudiese leer. En realidad, el libro sorprende por su preciosa claridad. Es un libro sucinto y elocuente, superior en sus análisis así como en su estilo”. (AYC, 303)

Es tracta d’un excel·lent text d’història, un lloc que s’ha de revisitar quan es vol discutir sobre la concepció marxista de la història, especialment si es vol fugir de dogmes i frases fetes.

A la correspondència gairebé diària, mantinguda durant molts d’anys, entre Marx i Engels (Manchester), hi ha proves de la pobresa dels Marx en aquests anys: “Hace una semana que llegué al punto en que ya no puedo salir de casa porque tengo todas las levitas en la casa de empeños…Durante los últimos ocho o diez días he estado alimentando a mi familia exclusivamente con pan y patatas…¿Qué puedo hacer?”.

En aquest panorama, a més de les lliures que El Coronel envia des de Manchester i que són rebudes com aigua del cel, una possible sortida ha aparegut a l’horitzó, la New York Daily Tribune demana a Marx si vol ser el seu corresponsal a Europa, començarà aquí una llarga col·laboració remunerada que s’allargarà fins l’any 1862. Seran centenars d’articles, els primers escrits per Engels mentres Marx millora el seu anglès escrit. Aquesta feina obligarà a Marx a estudiar temes molt diversos com l’absolutisme zarista, “Los pronunciamientos” a Espanya, la dominació colonial britànica a l’India, la història de Turquia o la Xina; a la vegada, prepara la Contribució a la Crítica de l’Economia Política que apareixerà al 1859. El resultat de tots aquests treballs ho sintetitza F. Fernández Buey de la següent manera, “Lo verdaderamente nuevo en este período [el Marx de la dècada de 1850] es la gestación de una perspectiva mundialista”. (MSI, 181)

S’ha anat teixint aquest relat a partir dels següents texts:

- Mary Gabriel, Amor y Capital. Karl y Jenny Marx y el nacimiento de una Revolución, El Viejo Topo, Barcelona, 2014. (AYC)

- Francisco Fernández Buey, Marx sin ismos, El Viejo Topo, Barcelona, 1998. (MSI)

  • - Cómo era Karl Marx. Visto por quienes lo conocieron. Es tracta d’un recull de texts de familiars, coneguts… sobre el Moro. www.omegalfa.es. Biblioteca Libre. (CEKM)
  • Karl Marx, Las Luchas de Clases en Francia, Editorial Claridad, Buenos Aires, segona edició, 1968. (LCF)

Documents adjunts