Canvi de model i realitats insulars. Com establir una estratègia inteinsular comuna?

Josep Valero González*

En els darrers moments del post-franquisme, les forces polítiques democràtiques de les Illes assumiren el compromís de lluitar per un Estatut d’autonomia, a través d’allò conegut com el Pacte Autonòmic. Aquest compromís l’assumiren totes les forces que es presentaren per primera vegada a les eleccions. Es demanava un Estatut d’autonomia per a les Illes, però que partís del reconeixement del principi de subsidiarietat de cadascuna d’elles. És a dir, que el component interinsular de l’Estatut, fos el resultant del que cada illa cregués que no podia exercir per ella mateixa.

El debat constituent i les tensions de la primera legislatura de la UCD, amb l’intent de cop de Tejero i la posterior LOHPA ( Llei Orgànica d’Harmonització dels Processos Autonòmics) i LOFCA ( Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autonòmes), feren entrar els processos autonòmics en una vessant encara més centralista i controladora. Els partits majoritaris a les Illes seguien la dinàmica imposada per les seves direccions centrals. L’únic element trencador de debò, per a les Illes en el canvi democràtic i aquí si cal reconèixer el paper de les direccions illenques d’aquests partits, fou la creació dels Consells insulars dintre de l’estructura constitucional de l’Estat, suprimint la Diputació Provincial, fins aleshores existent.

Els Consells insulars naixeren com ens locals amb les mateixes competències de les antigues diputacions. També en el Senat la circumscripció «provincial» balear, quedava abolida en la Constitució, amb la creació de les circumscripcions de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera. Les anomenades «illes menors» ja existien com a realitat política. Sens dubte aquests petits avenços, molt sentits per aquells habitants que passaven del zero polític absolut, a tenir visibilitat en el món institucional varen facilitar la seva conformitat amb els primers processos autonòmics, aparcant les primigènies reivindicacions del Pacte Autonòmic.

L’existència dels Consells insulars va poder permetre crear el primer bastiment de l’Estatut d’Autonomia. A la vegada foren el permanent nucli de debat sobre com desenvolupar el concepte específic de l’autonomia de les Illes Balears. Com les altres, les Illes Balears reclamaven i lluitaven per tenir més competències, poder institucional i finançament de l’estat central. Però internament, els Consells insulars cada vegada reclamaven més pes dintre l’estructura autonòmica.

La duresa de les posicions centralistes i el menyspreu en moltes ocasions dels negociadors estatals, sens dubte pogueren afavorir algunes de les postures d’empatia i de comprensió dels negociadors del Govern de les Illes vers els representants dels Consells insulars. Tampoc cal amagar que malauradament, molts de pics s’aprenien les males maneres i l’afany possessiu de creure’s que sols l’administració interinsular estava capacitada i legitimada per administrar com cal les competències.

Afortunadament la història de l’autonomia de les Illes Balears és la història de la modificació i reforma del seu Estatut. De primer aprovat per la Llei Orgànica 2/1983 de 25 de febrer, modificat per la Llei Orgànica 9/1994 de 24 de març i tornat a reformar per la Llei Orgànica 1/2007 de 28 de febrer, cada pic ha crescut i augmentat el protagonisme dels Consells Insulars, considerats ara ja de ple dret institucions autonòmiques. A la vegada Formentera és constitueix també com a Consell Insular a l’any 2007, dotant de competències estatutàries a l’Ajuntament ja existent i permetent la seva regulació interna per la Llei de Consells.

Aquesta llei de Consells s’aprovà inicialment el 13 d’abril de de 1989 i fou substituida per la Llei 8/2000 de 27 d’octubre. Respecte al finançament d’aquests es promulgà la Llei 2/2002 de 3 d’abril sobre el sistema de finançament definitiu dels Consells insulars, que és corregeix amb la Llei 3/2014, de 17 de juny del sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars.

Si com afirmava Javier Pérez Royo en una recent conferència a Palma, la salut d’una Constitució és demostra en la seva capacitat per adaptar-se i reformar-se a les demandes dels nous temps, és prou significativa la capacitat d’adaptació i negociació dels illencs per reformar el seu Estatut d’Autonomia. Contrasta amb l’immobilisme, estancament i dificultat per propiciar reformes de l’actual Constitució espanyola. Considerada com un dogma sacrosant per la dreta, que no cerca ni pretén trobar portes de sortida legals als conflictes, aguditza l’exhauriment del règim sorgit de la transició i l’enquistament de la confrontació política i territorial dintre de l’Estat. Tal vegada haurem de començar a pensar que això és el que realment desitgen i que el seu model d’estat de les autonomies, era tan sols el maquillatge estètic que varen haver d’admetre en la transició, per seguir pensant en mantenir un concepte d’estat autoritari, centralista i d’assimilació cultural espanyolista.

És en aquest context estatal desfavorable, que és podrà suavitzar o no en les probables noves eleccions generals, on cal situar el debat sobre el necessari canvi de model econòmic, social i ecològic a les nostres illes. Aquest gran repte s’haurà d’encarar intentant esgotar al màxim les possibilitats legals del nostre Estatut d’Autonomia, a la vegada que lluitant políticament per eixamplar el marc legal i financer que el constreny constantment.

També tenim un marc europeu econòmicament desfavorable. Les polítiques d’austeritat i retallades, l’obsessió pel control dels dèficits públics i dels deutes públics, la delegació en les institucions financeres privades per impulsar les polítiques d’inversió, estan incrementant la pobresa, l’estancament econòmic i el deteriorament de la capacitat de maniobra de les institucions públiques. Altres polítiques europees més expansives, tal com reclamen els economistes europeus signats de la Declaració de Pavía, ens ajudarien a tenir millors instruments per iniciar el canvi de model que necessitem.

Però dintre del marc de les nostres possibilitats estatutàries, també cal que abordem com s’implementa un canvi de model econòmic d’una manera democràtica, en una comunitat constituïda territorialment per quatre illes.

Les progressives reformes estatutàries no han resolt el tema de fons. Alguns partits com MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca i Gent per Formentera, parteixen del fet de considerar que cada illa és l’àmbit polític a on cal reconèixer la sobirania dels diferents pobles que composen la nostra comunitat autònoma. Per tan el dret a decidir hauria de correspondre al poble de cadascuna d’elles. A la vegada entenen que sobre aquesta base, cal construir les bases polítiques federatives interinsulars adients, i a partir d’aquestes, les altres instàncies superiors federatives que calguin o és vulguin assumir.

Quan es parlava del dret de subsidiarietat de cadascuna de les Illes a principis de 1977, en el fons és parlava d’aquest concepte polític. Els altres partits segueixen parlant encara de sobirania única espanyola, sobirania única corregida «de federalisme», sobirania compartida, dret a decidir en abstracte i sense definir quin és el subjecte polític que s’ha de pronunciar...i també hi ha opcions més minoritàries que parlen d’una sobirania única i decisòria de Països Catalans.

El complexe debat teòric sobre la nacionalitat històrica que reconeix l’actual Estatut, el model polític que convindria tenir a les Illes Balears, els àmbits on caldria situar les decisions d’expressió de la sobirania, la consciència col·lectiva o sentiment de poble que té cada illa, l’existència o no de una consciencia balear, els canvis sociològics produïts per la forta immigració de les darreres dècades, totes aquestes problemàtiques també planegen en el rerefons del debat sobre el canvi de model econòmic.

No estam parlant d’una qüestió tècnica, administrativa o de simple teoria econòmica. Un canvi de model sols és pot fer si una ampla majoria de ciutadans la vol, i a sobre s’implica activament, o com a mínim, no posa obstacles per deixar avançar el projecte. I no basta sols la voluntat d’un poble per voler fer-ho. També cal que la col·lectivitat pugui tenir els instruments polítics adients, per poder dur-lo a terme.

Per això en l’actual situació, cal partir de dos àmbits prou diferenciats quan parlem de canvi de model econòmic. Un és el teòric, que necessita partir d’unes bases científiques i metodològiques encertades, unes bases de dades acurades i uns processos participatius que situïn correctament el debat i els objectius finals que es pretenen. L’altra es partir del pragmatisme de l’actual situació jurídica-política, per començar a intervenir en les polítiques públiques, sense deixar “ad calendes gregues” l’aplicació de mesures que comencin a invertir els inputs negatius de l’actual model i afavoreixin l’impuls de les primeres pràctiques correctores.

Legalment el nostre Estatut, limitat dintre del marc de la sobirania única espanyola, planteja que la base de la seva legitimació és el dret a l’autogovern de la nacionalitat històrica que formen les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera com a expressió de la seva voluntat col·lectiva dins el marc de la Constitució espanyola. El Parlament de les Illes Balears és el marc institucional on s’expressa aquesta sobirania limitada. La seva composició té una base proporcional en base als criteris de població, però les circumscripcions insulars tenen una correcció en el nombre de diputats electes, per tal de suavitzar la representació de la majoria poblacional de Mallorca. Aquesta fórmula de compromís, també va permetre sortejar els debats inicials sobre la representació paritària o no, del conjunt de les altres illes vers la majoria poblacional de Mallorca. La insularitat és considera un fet diferencial i mereixedor de protecció especial.

El Parlament tria i controla el Govern de les Illes. La gestió autonòmica correspon al Govern interinsular. De fet el model inicial que tenia molt clar el socialista Fèlix Pons, un dels pares intel·lectuals principals del primer Estatut, era que calia reforçar al govern interinsular, per sobre d’uns consells insulars que podrien rebre algunes delegacions de competències del govern, però que de cap manera haurien d’arribar a ser els governs reals de cada illa.

La dinàmica de la darrera reforma estatutària de febrer de 2007, configura una altra filosofia respecte al paper dels Consells insulars. Les competències són pròpies i no delegades. Tenen capacitat reglamentària sobre les mateixes. Fins i tot poden accedir a competències de gestió i d’execució del govern autonòmic. El finançament dels Consells s’estableix amb bases més objectives i no per conveniències arbitràries del govern autonòmic, amb la llei de finançament dels Consells de 2014. Els Consells insulars són considerats els òrgans de govern de cada illa. Aquests també són institucions de la comunitat autònoma.

A la vegada amb el darrer canvi polític, s’ha reforçat el protagonisme del Consell de Mallorca. No cal oblidar que tan el PP com Ciutadans, en l’anterior legislatura 2011-2015, consideraven el Consell de Mallorca com un ens inútil i que tan sols produïa despeses burocràtiques, per la qual cosa el millor que és podia fer era tancar-lo. Però darrera aquesta mesura pretesament populista, aparentment «tècnica», s’amaga la vella concepció d’entendre l’autonomia tan sols des de la seva vessant interinsular.

Si el govern interinsular ha d’assumir tot el que feia el Consell de Mallorca, també ho hauria de fer respecte als altres Consells insulars. I si es respectés els altres Consells insulars tal com estan fins ara, però sense el Consell de Mallorca, el recel d’aquests respecte a la gestió del govern autonòmic, pel que fa a la possible prioritat de les seves inversions respecte al territori de Mallorca, serien més que majúsculs i segurament justificats. Sense el Consell de Mallorca l’equilibri institucional entre illes s’aniria en orris, i probablement el mateix concepte de Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Tothom sap que els habitants de Menorca, Eivisa i Formentera, tal com reflecteixen els propis mitjans de comunicació locals, valoren més el que fa el seu Consell que els debats parlamentaris o les decisions del Govern de les Illes. Existeix la consciència de pertànyer a una illa, no a una comunitat balear. La realitat política bàsica de la nostra comunitat és la realitat insular. Convé no oblidar-ho quan cal dissenyar estratègies de futur. Som una nacionalitat històrica composada territorialment per quatre illes prou diferenciades. Com articulam la realitat política parlamentària interinsular i la gestió diferenciada i coordinada de l’àmbit insular i interinsular?

Ara ja és ja un fet habitual sentir parlar que cal canviar el nostre model econòmic. Als anys setanta Menorca presentava un model més equilibrat entre els seus diferents sectors productius, front a la progressiva especialització turística de les altres illes. Avui en dia hi ha unes característiques molt semblants a tot l’arxipèlag. Com encarar, doncs, el debat sobre un canvi de model econòmic a les nostres illes? Qui l’ha de liderar? Quin ha de ser el paper de cada institució? I com es fa en el marc de la globalització, dintre de la UE, amb les competències exclusives que encara té l’Estat espanyol?

De manera telegràfica i tan sols enumerativa, voldria situar els diferents àmbits d’intervenció política que caldria tenir en compte:

La Unió Europea. Si es canviés la política d’austeritat restrictiva actual, amb una política d’inversions europees finançades pel BEI i que no comptessin com a deute, caldria reclamar les inversions regionals adients cap a uns models d’illes europees sostenibles. Aconseguir que les polítiques comunitàries puguin ser adaptades de manera sostenible a les realitats insulars.

L’Estat espanyol, aquest sols amb un federalisme de lliure adhesió, i amb una distribució de competències estatals delegades des de cada estat propi que és volgués federar, és podria abordar el model de concert econòmic solidari que seria necessari per tenir els recursos adients i encarar amb garanties un canvi de model econòmic de manera sostinguda. Mentre això no sigui possible, cal reclamar el Règim Especial Balear aprovat a l’Estatut. I molt més a curt termini, que ens deixin d’espoliar amb l’actual model de finançament.

El Govern de les Illes Balears ha de liderar i coordinar el procés de com plantejar el canvi de model econòmic a les Illes i l’inici del procés de transició cap el mateix. Ha d’assegurar la coherència en la seva gestió i la complicitat de la societat civil en tot el disseny, inici i camí del procés de transició. Coherència vol dir també una gestió coordinada i en pla d’igualtat amb els Consells . Ha de liderar al conjunt de la comunitat en les reclamacions polítiques que calguin front a l’Estat i a la Unió Europea.

El Parlament de les Illes Balears ha de crear la legislació «paraigües» que permeti en el marc de les seves competències, propiciar la cobertura legal de les mesures a emprendre en aquest procés de transició.

Els Consells Insulars. Han de jugar un paper cabdal en tot aquest procés de transició cap a un nou tipus de model econòmic. Se’ls ha de garantir el finançament i els recursos humans necessaris per a poder desenvolupar les competències que tenen atribuïdes per l’Estatut. És fonamental el desenvolupament de l’article 71 de l’Estatut sobre la funció executiva de competències que podran tenir els Consells, a més de les que ja els hi són pròpies. Al meu parer caldria desenvolupar la possibilitat de gestió sobre els apartats 2,4,7 i 8 que tracten de les aigües, estadístiques d’interès insular, sanitat i ensenyament. I és imprescindible l’apartat 10 que parla de Planificació i desenvolupament econòmics dins el territori de cadascuna de les illes, d’acord amb les bases i amb l’ordenació general de l’ economia de l’Estat i de la Comunitat Autònoma. A la vegada els Consells han de promoure la coordinació i la participació dels Ajuntaments, i la seva incorporació activa en les polítiques de desenvolupament local, que afavoreixin el mateix sentit de transició cap un canvi de model.

La cruïlla que té el govern autonòmic si vol dissenyar primer i després iniciar unes primeres passes d’un pla de transició que garanteixi un model econòmic eficient, just i sostenible, té tres direccions d’intervenció polítiques prou definides: La superior per influir i intentar canviar les regles de joc estatals i europees; l’horitzontal de complir i esgotar al màxim les possibilitats d’actuació estatutàries; la inferior d’implicar i dotar de major protagonisme polític als Consells i als Ajuntaments.

Canviar de model econòmic a les nostres illes, és una aposta necessària i agosarada. Les rutines, les inèrcies, la reproducció de les relacions de poder, sempre són més tranquil·les que els canvis i els reptes nous a l’hora de fer gestió política. Un canvi de model econòmic és un projecte que ha d’implicar a una majoria molt ampla de cadascuna de les nostres societats insulars.

És també un debat cultural i social sobre el tipus de societat que volem construir i com volem articular-la. La gestió política del Govern de les Illes Balears i dels Consells insulars han de liderar i facilitar el conjunt de processos que ho puguin fer factible. No cal pensar ni esperar resultats immediats, ni espectaculars. Però cal començar el camí. La inacció en el nostre cas, és propiciar el camí cap el suïcidi col·lectiu de les societats illenques que fins ara hem conegut.

Documents adjunts