Desenvolupament local i canvi de model econòmic


Pere J. Brunet Estarellas*
Geógraf*

Dins d’un món on cada vegada sembla més difícil canviar el model econòmic global, l’àmbit local -municipi, mancomunitat... és una escala ideal per engegar bones pràctiques orientades a aconseguir el desenvolupament integral de la població. I això és així per dues raons fonamentals: perquè l’escala local és una mida territorial i demogràfica manejable, perquè aquesta dimensió permet crear i reforçar les relacions de proximitat entre els diferents agents que hi coincideixen. Malgrat tot, convé no caure en la ingenuïtat de pensar que aquestes condicions escalars basten per aconseguir que la població avanci des del punt de vista social i econòmic, ni molt manco per assegurar de forma automàtica el desenvolupament sostenible del territori.

Per resoldre els problemes econòmics existents, plantejar solucions equitatives des del punt de vista social i ser respectuoses en matèria mediambiental s’hauran de coordinar estratègies d’intervenció transversals, previstes per a diferents horitzons de temps i consensuades entre els diferents segments de la població. La tasca no és fàcil però els coneixements adquirits a partir de diferents experiències demostra que és possible, el que al manco ens hauria d’obligar a provar-ho.

Però, què hem d’entendre per desenvolupament local?. La definició que Hervé Gumuchian fa del terme és especialment aclaridora. Aquest geògraf francès explica que la perspectiva del desenvolupament local és el resultat de la voluntat d’actors socials, polítics i econòmics d’intervenir de manera activa en els processos de desenvolupament dels seus territoris i d’influir en la reconversió d’aquests a la nova economia. D’aquí que la constitució i reforçament del sistemes locals d’actors sigui un objectiu primordial, que justifica la mateixa raó de ser del desenvolupament local.

Dit d’una altra manera, perquè es pugui parlar de desenvolupament local, les accions s’han de ser dutes a terme amb el consens, compromís i col·laboració de les persones, grup d’individus o entitats que assumeixen la representació de determinats interessos i que treballa per tal d’aconseguir certs objectius: els agents o actors socials.

En aquesta mateixa línia, existeix una extensa literatura especialitzada que insisteix en el paper dels agents socials en el procés de desenvolupament i en la necessitat de què les accions concebudes dins d’aquesta visió els habilitin per poder jugar un paper actiu en la proposta, disseny i implantació d’iniciatives, així com en la mobilització dels recursos, principalment endògens. En realitat, els coneixements i capacitats de la població s’identifica en aquesta proposta com un avantatge que de forma raonada haurien de saber rendibilitzar els poders públics en la tasca de govern, per dos motius fonamentals: perquè així es veurien satisfetes les aspiracions dels ciutadans a intervenir en el procés i perquè així els polítics locals en veurien acompanyats pels ciutadans en el debats i en la presa de decisions.

Si l’aspecte tractat abans és de vital importància, no ho és manco l’associació que es fa entre desenvolupament local i l’endogènia, entesa com el creixement des de dins. Es parteix de la idea de què totes les comunitats locals disposen d’un cert nombre de recursos propis que constitueixen potencialitats, elements de desenvolupament d’un determinat territori. La identificació i posada en explotació d’aquests recursos pot ser una iniciativa de l’Administració, dels empresaris o d’altres agents socials, generalment a partir de la creació de societats de promoció de desenvolupament local.

Això vol dir que, en un moment concret, una comunitat territorial pot trobar noves idees i dissenyar projectes originals que li permetin utilitzar de forma imaginativa els seus recursos i trobar solucions a les seves necessitats i problemes. En qualsevol cas, es tracta d’un procés que s’ha de desenvolupar a prop de la ciutadania i que ha d’incorporar les innovacions tecnològiques i de gestió que els faci visible i competitiu.

Des d’una perspectiva històrica, el desenvolupament local és un model d’intervenció que sorgeix als anys 70 com a resposta a la crisi econòmica que comença a ser visible a principis d’aquella dècada, explota al final de la mateixa i es perpetua després de forma cíclica. Des d‘un principi, el desenvolupament local s’identifica com un mecanisme especialment orientat a reduir els alts percentatges d’aturats i associa amb una política activa d’ocupació que, a través d’inversions intel·ligents, dinamitzi la creació d’activitats alternatives i generi nous llocs de treball. Per això, inserció socio-laboral possiblement és la paraula- clau que millor identifica l’objectiu principal del desenvolupament local.

El desenvolupament local es planteja com a alternativa al model econòmic imperant, considerat pervers i ineficient. Ho critica d’inoperant a causa del caràcter centralista, per ser generador de grans bosses de desocupats, poc interessat en atenuar les diferencies territorials i les desigualtats socials, i pel manifest desinterès per la problemàtica ambiental. Des de la perspectiva del desenvolupament local sostenible es denuncia l’efecte centralista de l’aparell estatal quant a la presa de decisions, així com l’efecte anul·lador de la capacitat d’acció dels actors locals.

El desenvolupament local sostenible emergeix com una alternativa que maneja de forma freqüent en el seu discurs termes com els de teixit associatiu, economia social, cooperació, agents locals, democràcia participativa, societat civil, planificació integrada, recursos endògens, sostenibilitat.... Són conceptes que serveixen per reeditar la idea de què el desenvolupament local sostenible ha de servir per reinvertir els beneficis, estimular l’activitat econòmica i fomentar la creació de llocs de feina, crear noves estructures productives i de consum, posar en marxa noves formules de gestió, etc. Ha de servir en definitiva per utilitzar millor els recursos propis i perquè la nova qualitat de vida a la que s’aspira eviti la fuga d’actius i l’envelliment prematur de la població.

Malgrat els plantejaments teòrics del desenvolupament local sostenible puguin semblar fàcilment assumibles, a la pràctica la implantació dels mecanismes proposats presenta en ocasions serioses dificultats, no tant per la manca de voluntat dels interessats com per la incapacitat per assumir els reptes plantejats. Per això, és molt pedagògic no insistir tant en descriure els fonament ideològics del desenvolupament local sostenible per orientar els esforços a identificar alguns dels obstacles que semblen auto-imposar-se els poders públics locals a l’hora d’adoptar aquest model.

Pels que fa a la classe política, l’experiència demostra que algunes de les pràctiques dutes a terme responen a la manca de formació necessària per assegurar la gestió eficient del poder i, per extensió, dels recursos. És aquesta una circumstancia que fa que les decisions sobre temes concrets no estiguin emmarcades dins d’un projecte més ampli i ambiciós, i que, malgrat existir avanços evidents en alguns camps, els resultats no tinguin el caràcter incremental que confereix la planificació estratègica.

A més de circumstancies com les descrites abans, n’hi ha d’altres que tampoc afavoreixen per res la bona gestió dels recursos des de la perspectiva analitzada. Una important anomalia, molt relacionada amb l’anterior, és l’absència d’una metodologia de treball ben estructurada i de protocols d’intervenció que asseguri la sistemàtica captura i eficient gestió de la informació municipal. Es sol culpabilitzar als municipis de menor població i de manco recursos humans de la inexistència d’un sistema estadístic estandarditzat que permeti creuar informació, dissenyar diagnòstics i plans d’acció per a diferents horitzons de temps, etc.

El principal problema relacionat amb el sistema d’indicadors no és tant sols que la seva inexistència en ocasions obliga a prendre decisions de forma un tant frívola sinó que difícilment permetrà fer un seguiment dels resultats. El problema s’amplia quan s’aposta formalment per adoptar la fórmula del desenvolupament local sostenible sense la intermediació de professionals especialitzats com els agents de desenvolupament local (ADL), tan preparats com menyspreats durant els darrers anys.

Als despropòsits anteriors en ocasions se n’hi afegeix un altre, que es tradueix en el que podríem descriure com la resignada manca de protagonisme de la societat civil. I és que, a l’hora de prendre decisions, els polítics no sempre es deixen acompanyar pels ciutadans, malgrat existir persones i col·lectius propers amb iniciatives i capacitat suficient per animar, motivar, reunir, organitzar a la ciutadania, al temps que implementar processos i actuacions col·lectives.

Aquesta actitud no permet promoure la cultura del debat, ni conèixer els interessos col·lectius, ni establir un regim de col·laboració i consens entre els diferents agents. Dissortadament, si aquesta és l’actitud, se frustrarà tota possibilitat de què els ciutadans disposin d’informació suficient per intervenir i que es beneficiïn de programes de formació que els capaciti per adoptar decisions de forma objectiva i responsable.

I si no hi ha suficient informació, ni formació, ni empatia, ni pedagogia de participació, ni debat, ni autocrítica... ¿com es podrà justificar el desenvolupament local sostenible com una alternativa de canvi de model?

Documents adjunts