L’ECONOMIA BALEAR EN UN CONTEXT D’INCERTESA

La necessitat de bastir un discurs econòmic propi des de les forces d’esquerra

Carles Manera, catedràtic d’Història i Institucions econòmiques UIB*

Ferran Navinés, economista*

En el món de l’economia balear, en general, es continua dient el mateix de sempre des de fa més de deu anys, tot i que és evident que resulta complicat ser original en aquests punts, atenent les recerques existents en el camp de l’Economia Aplicada: sempre i de manera invariable, tot es fia a la competitivitat, la productivitat i la R+D+i. Receptes de manual. Això no vol dir, de cap manera, que no s’hagi de tenir en compte, però pensem que caldria anar una mica més enllà, pujar un esglaó més per divisar el conjunt econòmic amb millors perspectives, màxim quan des de 1985 l’economia balear està caient en la seva productivitat general.

Dit d’una altra manera: la productivitat dels seus factors de producció, capital i treball cau, i aquesta caiguda es rescabala amb fortes pressions sobre el mercat laboral, sense que això hagi permès mantenir els seus nivells de renda per càpita en relació a la resta de comunitats autònomes, amb una caiguda d’uns 50 punts percentuals des de 1985. És a dir, un model de creixement basat en el turisme de masses de sol i platja, que té seriosos problemes. Creiem que aquesta és la pedra filosofal del problema, al qual tots estam posant pegats, sense aturar definitivament i des de la contribució intel·lectual, la via d’aigua.

D’entrada, hom veu un problema molt greu a l’economia balear, que no és massa diferent del que hom pot albirar a l’economia espanyola: estam en taxes d’atur altíssimes, de forma que tot fa pensar que ens trobem amb xifres que, si més no una part substancial, són ja estructurals: hi són per quedar-se, i els polítics no podran fer gaire cosa al respecte. Aquesta diagnosi és molt severa. I políticament poc vendible.

Si partim de la base que a Espanya hi ha poc més de 4 milions d’aturats i uns 80 mil a les Illes Balears, resultarà impossible que es pugui reduir, de forma rellevant, aquests guarismes amb el receptari que oferim i que també brinda, per exemple, la Fundació Impulsa: més economia del coneixement no permetrà retallar de forma substancial aquests nombres. Hom pot fer un mer supòsit: si situéssim les Illes Balears en un 0,6% s/PIB d’esforç de R+D+i, hem de pensar que això implicaria l’entrada en el mercat super-qualificat de treball de l’ordre d’uns 1.000 o 2.000 investigadors més. Perquè, no ho oblidem, aquesta és la part del lleó: el capítol 1 del pressupost públic.

Les previsions anteriors són prou generoses, i resoldrien el problema d’un 2% –a tot estirar– de la massa de desocupats a les nostres Illes. I la resta? El mateix es podria traslladar a l’àmbit nacional: no es resoldrà de debò el problema greu de l’atur. Vol dir això que no hem d’apostar per aquesta via? És clar que no. Hem d’apostar, i de manera ferma, per les economies externes que pot crear aquesta resolució. Però no es pot ’vendre’, com feim, que l’economia del coneixement (el sector quaternari) serà la via de sortida i el gran canvi en el nostre model de creixement. Ens ho hem cregut molt temps i hem escrit moltes planes en aquesta línia; però ara, sense defugir-la, no la podem presentar socialment com la gran panacea. De fet, és cada cop més evident que Balears palesa majors diversificacions de les què pensam, si hom té present, per exemple, la composició de les ocupacions a zones urbanes com la ciutat de Palma.

Les mesures pal·liatives, com plans de formació i d’ocupació, són interessants. Però molt insuficients: arriben a un grup demogràfic limitat i l’anàlisi cost-benefici no serà gaire afalagadora pels comptes públics. No obstant això, cal esperonar igualment aquestes mesures, però el Conseller del ram no pot creure que està fent un ou de dos vermells: els resultats seran molt pobres i el mercat laboral perllongarà la seva situació de feblesa i de gradual marginalitat.

Les millores del capital humà són conceptes (i construccions sintàctiques) que resten molt bé al paper i quan es comunica. Però urgeix qualificar molt millor què volem dir quan parlam de millorar el capital humà. L’estructura econòmica balear és intensiva en força de treball, i les xifres millors a la taxa d’atur (ben igual que al cas genèric espanyol) s’han assolit quan les activitats productives han estat intensives en força de treball més que en capital: heus ací el nus gordià del model de creixement, que descansa sobre salaris baixos –en contextos de baixa inflació, per cert–, ’exèrcits de reserva’ prou amples i facilitats per als empresaris. Un model que podem qualificar com a ’ricardià’.

Sengles factors són remarcables: la qüestió de la sostenibilitat i la vessant social. Quant al primer, qualsevol aposta que es faci ha de tenir en compte que estam parlant de marges temporals amples: les inversions que es poguessin canalitzar en energies renovables –per exemple– tindran retorns minsos...en el decurs d’anys! Pel que fa al segon, pot ser un camí més plausible, tot i que requereix un allau de recursos públics: esperonar el sector quinari de l’economia (serveis socials en el sentir estricte, per exemple) inferiria, per exemple, aprofundir en recursos cap a la Llei de Dependència i, per altre cantó, en el foment d’escoletes de 0 a 3 anys. Aquí el treball pot ser més ’intensiu’ i els recursos de capital seran més amortitzables, però això, no ens enganyem, significa tensar encara més el capítol 1 del pressupost. I esperar a què es generin externalitats positives en el món empresarial, que hauria de ser còmplice de tal estratègia.

Ajuda molt més a la millora del mercat laboral –i si més no al manteniment de llocs de treball– totes les passes que es poden anunciar en ’destapar’ irregularitats empresarials i denunciar-les, que no pas altres iniciatives més cosmètiques. En aquest punt, cal felicitar la tasca que desenvolupa el Govern, i pensem que és un bon camí per a ’aflorar’ aquestes irregularitats i sobre-explotacions que són inherents a aquesta adopció ’ricardiana’ en el model de creixement. Posar recursos i esforços aquí aportarà, sense dubte, bons resultats.

Finalment, un factor que els economistes sempre oblidem, per les seves connotacions marxistes: la taxa de benefici de les empreses. Quin és el seu límit? És clar que a una economia de mercat aquest pot ser un debat estèril, però no ho és si hom coneix l’evolució, encara que sigui a tall temptatiu, de les empreses. Per exemple, tenim forma de conèixer quins beneficis aproximats han obtingut els capitals hotelers els darrers tres anys? Deu per cent? cinc? dotze? No ho sabem! Podem determinar, a través de l’INE els Excedents d’explotació de caire general i a través d’ells estimar, com a variable proxy de la taxa de guany, la quota d’excedents.

Aquesta aproximació permet entendre perquè a Balears s’ha donat una especialització productiva basada en el fort creixement de la indústria hotelera: aquesta ha estat la branca més rendible fins a començaments del segle XXI. Però també s’ha pogut esbrinar perquè a partir de l’any 2000 s’ha donat un canvi històric dins de les rendibilitats de les branques de serveis, a favor de les empreses de serveis del coneixement en R+D+i i en serveis a empreses d’alt valor afegit i en detriment de l’hoteleria fins a 2010. Això ha permès albirar l’emergència d’un nou sector de serveis d’alt valor afegit, i ha possibilitat parlar, tot i que encara de forma boirosa, de l’inici d’un canvi de model productiu (vegeu el diagnòstic del Pla de Ciència, Tecnologia, Innovació i Emprenedoria del Govern de les Illes Balears, 2013-2017).

També aportaria un gran valor a les decisions polítiques el debat de l’actual ecotaxa. El nínxol fiscal restaria molt més clar i explícit. Però això requereix, d’entrada, recerca empírica i claredat metodològica, abans de traslladar això a l’esfera política (si és que interessa).

* * * * * * *

Uns factors més convé assenyalar:

  • Cal reflexionar si en el cas de les Illes Balears, territori fràgil i molt especialitzat en el turisme i amb un creixent grau de saturació a les puntes d’estiu, les quals generen importants externalitats negatives cada vegada més difícils de gestionar, la planificació estratègica ha de pivotar sobre un sistema d’indicadors de sostenibilitat o de competitivitat. Dit d’una altra manera, en quin sentit es pot parlar de competitivitat a les Illes Balears, si s’ha superat la seva capacitat de càrrega a les puntes d’estiu?
  • El sistema d’indicadors de competitivitat són la mesura d’uns resultats ex-post, i en no tenir en compte els límits al creixement, queden impossibilitats, en el cas de Balears, per a poder ser utilitzats com a indicadors vàlids per a fer un exercici de prospectiva de planificació estratègica 2020, 2025, 2030. La dinàmica econòmica en el cas de Balears, no pot trencar els equilibris mediambientals, que a l’arxipèlag són la base o matèria primera de la competitivitat de la seva principal indústria, que és el turisme.
  • Per altra banda, l’enfocament de la sostenibilitat defineix 5 dimensions o pilars bàsics que són: econòmic, laboral, social, mediambiental i governança.
  • En el cas de Balears, ja tenim definits i acordats per la societat civil organitzada el sistema d’indicadors de sostenibilitat, que és el que va aprovar el plenari del Consell Econòmic i Social (CES) per assentiment en el seu dictamen 5/2007 sobre el “Sistema d’Indicadors per a la Gestió Integrada de la Zona Costanera (GIZC) de les Illes Balears”, el qual respon a la normativa homologada internacionalment i vigent (Nacions Unides, Comissió Europea, i principals països de l’OCDE) i que va ser elaborat pel CES, l’IMEDEA, SOCIB i UIB, i que ha estat reconegut a nivell internacional com un exemple de bones pràctiques de consens social a l’hora de definir un sistema d’indicadors de sostenibilitat.
  • També seria convenient disposar dins l’àmbit econòmic d’un sistema d’indicadors propi per valorar els avenços de l’economia i la societat en la nova societat del coneixement i la innovació, com ha proposat de fer-ho l’ACUP per a l’Agenda per a la innovació i la Competitivitat de Catalunya 2015-2020 (vegeu: http://www.acup.cat/sites/default/files/agenda-la-innovacio-i-la-competitivitat-de-catalunya-2015-2020_0.pdf), amb complements d’altres sistemes d’indicadors de competitivitat, com els aportats a Nacions Unides pel professor Soumitra Dutta de la Cornell University (vegeu: https://www.globalinnovationindex.org/content/page/GII-Home).
  • Passa el mateix amb els subsistemes d’indicadors laborals, tals com els Indicadors de Qualitat del Treball (IQT’s) elaborats pels CES, o dins l’àmbit social, amb els indicadors Leaken, calculats també per a les Illes Balears pel CES. Ara bé, mai aquests subsistemes d’indicadors s’han postulat com els indicadors estratègics per elaborar una planificació estratègica regional.

* * * * * * *

Es poden albirar el que són els problemes estructurals de Balears:

1. La caiguda de la productivitat del treball. El tema s’ha subratllat, un cop i un altre i es relaciona de manera directa amb el nostre model de creixement, molt intensiu en mà d’obra de baixa qualificació i amb plantejaments netament extensius.

2. La intensa especialització econòmica de les Illes. La qüestió ha estat apuntada amb traços gruixuts per distints experts, fins el punt de parlar-ne de “malalties econòmiques” relacionades amb aquesta especialització (Dutch disease o malaltia holandesa). La diversificació que cal invocar no es relaciona amb una reestructuració de l’economia balear, sinó en un tema central, que infereix totes les economies madures: la diversificació del sector terciari, és a dir, dels serveis i tenim proves fefaents que això ja s’ha produït a un nivell encara embrionari al llarg d’aquest primer decenni del segle XXI, a remolc de la cinquena revolució tecnològica i del canvi històric de rendibilitats dins el sector serveis, en detriment de l’hoteleria i favor de les empreses de serveis de la nova economia fins a 2010.

3. La manca d’infraestructures “silencioses” (educació, sanitat, serveis socials). L’estoc de capital social públic és escàs a les Illes Balears. I això és un problema que s’arrossega des de dècades i afecta negativament el nivell de benestar social de la població, que no encaixa amb la teòrica distribució de la renda, tal i com demostren les dades de l’Índex de Desenvolupament Humà.

4. Les externalitats ambientals negatives, agreujades per polítiques econòmiques agressives amb l’entorn o permissives amb l’ocupació desordenada del territori. Els instruments fiscals s’acabaran fent servir a les economies terciàries –com ha succeït a les economies industrials de l’Europa més avançada–, per acarar els problemes derivats d’aquestes externalitats en un escenari, a més, de canvi climàtic, segons han indicat els científics del Panell Internacional sobre el Canvi Climàtic, amb afectacions clares a les àrees litorals.

5. L’estacionalitat turística i la sobre-oferta de places. La primera és de difícil resolució. No existeixen receptes màgiques, atès que la dependència exterior és important. El tema, endemés, es relaciona amb canvis en el comportament de la demanda turística. Però quant a la segona, sectors influents del gran capital hoteler balear ja han advertit que urgeixen moratòries urbanístiques per paralitzar construccions que contribueixen a engreixar, encara més, l’excés de places turístiques –que no necessàriament hoteleres– a les nostres Illes.

6. L’escassa formació de capital humà, fet que incideix a la productivitat del treball i que, de no posar-hi remei, pot situar les nostres Illes en una posició dificultosa en el mig termini. L’estructura del nostre mercat de treball agullona aquest estat, atesa la seva intensitat en força de treball i la rellevància del component femení en el sector turístic. Sobre aquest punt, els guarismes balears són altament inquietants, denunciats arreu per part de científics, economistes i historiadors econòmics i per institucions diverses (Eurostat, CES, Sa Nostra, UIB, La Caixa, Cercle d’Economia). En paral·lel, la feble aposta per la R+D penalitza, encara més, aquest estat de postració relativa.

Aquests sis problemes medul·lars són estructurals, no conjunturals. Es tracta de situacions que requereixen solucions estratègiques, apostes fermes per part del sector públic (amb lideratge inequívoc del Govern de les Illes Balears, el mercat tot sol no resoldrà res) i la superació del cicle d’immediatesa d’una convocatòria electoral. I sintetitzen factors en els quals, des de l’esfera autonòmica, es pot fer política econòmica que fugi de les obsessions de curt-terminis. L’estímul absolut per una construcció viària fora assenyada –i atenció perquè no s’està negant la necessitat peremptòria de desenvolupar projectes viaris ajustats a la realitat del nostre territori– detrau recursos dels sis àmbits d’actuació esmentats, incrementa el deute públic a nivells descomunals, esperona un creixement desequilibrat (que és crematístic, però pot esdevenir anti-econòmic) i, sobretot, de limitat recorregut temporal.

* * * * * * *

El 1966, el vell mestre Simon Kuznets definia el creixement econòmic com l’augment a llarg termini de la capacitat per subministrar a la població un conjunt de béns econòmics cada cop més diversificat, capacitat que es sustenta en l’avanç tècnic i en els ajustaments institucionals i ideològics que es requereixen. El concepte presentat per aquest gran economista implica la simbiosi entre creixement econòmic (és a dir, progrés tecnològic i increment de la productivitat dels factors) i, el que ens sembla determinant, canvi estructural, val a dir, l’augment de la quantitat i qualitat dels factors que s’ha de produir en un marc organitzatiu adient.

La noció de Kuznets no ha perdut vigència i, al nostre entendre, sintetitza el que cal tenir present quan tractem d’analitzar un procés de creixement observat en el mig i llarg termini, sense perdre de vista la perspectiva més immediata de la conjuntura econòmica. La seva aplicabilitat a les Illes Balears és escaient. Aquí, el plantegem com a gran rerefons teòric d’un tema que tot just es sol albirar de manera recurrent en el cas de l’economia illenca, però que en molt poques ocasions es concreta de manera tangible: la necessitat o no de canviar el model vigent de creixement econòmic a les Illes.

En el model de creixement balear es produeixen idèntics fenòmens generalistes observats a d’altres contrades, analitzats per la història econòmica i l’economia aplicada. La seqüència és clara i es pot estilitzar així. Els recursos entren en un procés econòmic complex, en el quals les bases tecnològica i social exigeixen criteris i resultats d’eficiència i d’escala, i “expulsen” a l’exterior residus i tota mena d’impactes, coneguts com externalitats.

La vertebració de tot aquest circuit sobre fonaments de desenvolupament humà parteix d’un fet decisiu, l’acumulació d’informació (en el sentit que Ramon Margalef ha exposat pel que fa als ecosistemes). I és justament aquest desenvolupament humà el que ha de repercutir sobre els dos vectors abans indicats: l’eficiència i l’escala. Les externalitats, en aquest punt, s’entenen com a escenaris de conflicte, i infereixen, com a mínim, tres interrogants clars: qui les produeix?, ¿a qui o a quins afecten? i ¿com les aperceben els afectats? Situar el discurs en aquest terreny condueix a abordar polítiques realistes envers l’impacte negatiu del creixement econòmic, des de l’òptica eco-social. És aleshores quan les externalitats esdevenen oportunitats: s’ha donat, així, el gir de pensament necessari per tal d’afrontar una reorientació en el model de creixement.

Les qüestions que s’obren tenen un abast diferent, però sorgeixen de les anteriors: qui suscita el conflicte?, ¿contra qui o quins? i ¿amb quins arguments i amb quines solucions? Això es pot concretar encara més en dues línies metodològiques precises: una, que canviï la noció existent en el balanç cost-benefici -¿convé créixer d’una determinada forma si els resultats a mig termini poden ser nocius? o bé ¿cal créixer sense planificar, mínimament, el futur?, la segona: amb l’aplicació d’una tecnosfera ja existent, generadora de menors externalitats negatives, que descansa sobre dos eixos: la seva adaptabilitat i el seu caire de transformació.

Les èpoques de bonança econòmica haurien d’arraconar allò que tots qualifiquem com urgent -la gestió diària de la cosa pública, per centrar una part de les nostres capacitats en allò que és important -les estratègies que faciliten el perllongament del benestar. Perquè els canvis en els models econòmics no tenen costos zero.

En efecte, passar d’un model “A” caracteritzat per ser molt intensiu en el consum de recursos naturals, depredador en la seva expansió territorial, centrat exclusivament en les taxes incrementables de creixement del PIB i amb una elevada pressió demogràfica (per esmentar tot just uns vèrtexs d’un polígon molt més complex), a un model “B” més respectuós amb l’entorn, més preocupat per la qualitat que per la quantitat i més bolcat al desenvolupament i no sempre al creixement, no es fa d’un dia per un altre.

El procés és complicat, lent, marcat per incerteses i indecisions, i per la tensió inherent a tota situació de canvi que hom preveu com a necessari des del moment en què, tant Administracions com alguns agents econòmics i socials, constaten el sòtil de l’actual pauta de creixement. La transició d’un model en el qual l’economia ha funcionat de manera compulsiva, amb escassos límits per part de les administracions, sense contrapartides que compensin les externalitats negatives que ha provocat, a un altre model que persegueix racionalitzar el creixement i entrar en paràmetres més clars de desenvolupament humà (en el sentit que Amartya Sen ha estimulat en les seves investigacions sobre qualitat de vida), comportarà costos de tota mena que no es poden pas ignorar.

Aquests costos –val a dir, les contradiccions i tensions que signifiquen baratar la forma del creixement– s’expliciten en unes vessants concretes, que abasten escenaris de caire social, cultural, econòmic i polític, i que tot just s’esbrinen: 
a) Social: sindical, empresarial, associatiu, de comunicació.
 b) Cultural: canvis en les premisses dominants. 
c) Econòmic: dificultats en el mercat de treball, nous processos formatius, protagonisme del sector públic per regular els costos de transició.
 d) Polític: la fuita de la contemporització per centrar-se en els plantejaments estratègics, amb la idea clara de què les tendències al canvis no són sempre ben acceptades, ni compreses, ni assumides per tothom.

En conjunt, és el canvi estructural del què parlava Kuznets, transformació que manifesta iniciatives que res tenen a veure amb l’equilibri teòric que els models econòmics sempre preconitzen. El cost de transició en una economia en evolució representa els esforços de tota mena –econòmics, socials, culturals, polítics– que suporten aquelles estructures que engeguen nous processos de desenvolupament. El tema és d’una simplicitat que esgarrifa: si una pauta de creixement hom considera que palesa signes d’esgotament per problemes de competitivitat, l’adopció de noves coordenades per a refermar la permanència de l’avenç econòmic no té un cost zero, com deia abans.

Estam davant d’una obvietat que sovint s’ignora. Aquesta qüestió ultrapassa amb escreix els límits de les declaracions formals de caire teòric i/o acadèmic, màxim quan tot l’arc parlamentari balear, en un moment o en un altre, ha alertat quant al sostre del nostre model de creixement. Les diferents opcions polítiques poden abordar la situació amb perspectives dispars i amb una agenda executiva diferent. Però si de debò es vol discutir de manera pregona què pot significar canviar de model de creixement, sense demagògies ni alarmismes, aleshores cal emplenar de contingut els conceptes. En aquest sentit, no es pot perdre de vista mai el context en què es mou l’economia balear: el de la Unió Europea i el de la conca mediterrània. En aquest espai determinant, el model social europeu és un referent clau que pretén preservar les importants quotes de benestar social assolides en els camps de la sanitat, l’educació, els serveis socials o les infraestructures.

Ara bé, i tornant a les Illes, l’aprofundiment i la maduració d’aquest model social europeu suggereixen tot un seguit d’efectes en termes de desavenços i beneficis socials que no es troben sincronitzats en el temps, i que no són fàcils de percebre pels agents socials. És ací on rau una bona part de la dificultat que es presenta a les Illes Balears a l’hora de mantenir la complicitat social en el canvi de model. Això es deu al fet que els costos a curt termini afloren tot d’una en determinats segments de la població.

En aquest respecte, és prou conegut que en les economies turístiques és freqüent que la indústria turística o la societat no percebin els errors com a tals en el moment en què es projecten o realitzen. Això comporta un problema de primera magnitud. Si no hi ha consciència precisa dels costos i sí, en canvi, dels beneficis a curt termini, la dificultat per als governants d’impedir que els efectes externs negatius es produeixin pot ser gran, i, en el supòsit que intentin evitar-los, es veuran castigats, tant pels grups de pressió com electoralment. En aquest respecte, només cal veure la demagògia desplegada sobre el tema de l’eco-taxa. Però aquesta es podria pensar que forma part d’aquest cost de transició que, en concret, no té un impacte negatiu sobre el conjunt de la població ni sobre l’estat de l’economia turística.

En efecte, aquests costos de transició –canvis graduals a les activitats, nous processos de formació, adaptabilitat tecnològica, etc.– poden significar tensar la hisenda pública insular, ja que és possible que les sol·licituds de les demandes des del vessant de la despesa, puguin desbordar amb facilitat els ingressos, bàsicament per tres raons. Primerament, perquè a les Illes Balears hi ha dèficits històrics en infraestructures i capital social de tota mena, que tenen una incidència negativa palesa en la competitivitat de les empreses i en la vida quotidiana dels ciutadans.

En segon terme, perquè els reptes plantejats en relació amb el medi ambient seran creixents durant els anys vinents, i encara que molts ja estaven establerts amb anterioritat, és en el marc d’aquest inici del segle XXI quan es significaran amb més força. I, en tercer lloc, perquè el nou model social europeu vol fer compatible el desenvolupament econòmic sostenible amb la qualitat de vida i la cohesió social.

En aquest nou marc, es va prenent consciència de la necessitat d’afrontar els acusats dèficits socials, que en el cas de Balears són d’existència provada, malgrat els equívocs que infereix l’alta renda per habitant. Aquests dèficits socials, a més a més, s’agreujaran en els propers anys, atesa la nova onada migratòria que reben les Illes en el decurs dels darrers temps, la qual cosa genera un creixement important de la població resident –i sovint no reglada– i, consegüentment, de les demandes socials. En aquest respecte, als reptes de caire financer caldrà afegir d’altres de naturalesa social, sintetitzats en una pregunta cabdal: ¿com acarar el tema d’aquesta rellevant població immigrant, una part de la qual és il·legal?

Per totes aquestes raons, és plausible pensar que els progressos que cal fer en matèria de finances hagin de descansar en altres fonts i instruments, un dels quals hauria de ser el desplegament racional i efectiu de la Llei de Règim Especial balear, que derivarà cap a un necessari pacte polític per poder millorar el sistema de finançament. Per tant, la disjuntiva és clara.

Per una banda, deixar que el mercat actuï sense cap mena d’intervenció pot tranquil·litzar als furibunds acòlits del liberalisme econòmic, encara que ens pot conduir a un difícil coll d’ampolla, ja intuït i assenyalat des de la segona meitat dels anys noranta per grans empresaris hotelers, polítics i experts. Però, per altra banda, auxiliar des de l’Administració un canvi en el model de creixement, tenint sempre present que es treballa en una economia de mercat –i que, per tant, intervenen molts agents econòmics que incideixen amb les seves decisions sobre l’evolució del mateix–, significa trobar fórmules de finançament que evitin que una part important dels recursos generats a les IllesBalears surtin de l’arxipèlag i que, alhora, enriqueixin el pressupost ordinari de la comunitat, atenent la seva migrada entitat actual en termes per càpita.

Això són, doncs, faves comptades. I davant racions tan escurçades, la inactivitat –o el laissez faire, com vulgui el lector– no només és poc recomanable, sinó que pot arribar a ser una mostra més d’insensatesa.

* * * * * * *

En conclusió, la planificació estratègica regional ha de seguir l’enfocament metodològic de la sostenibilitat, per tres raons:

  • Perquè és un enfocament holístic que té en compte totes les dimensions del desenvolupament d’una societat: econòmic, laboral, social, mediambiental i de governança.
  • Perquè permet fer un exercici de prospectiva basat en els límits del creixement de l’actual model de desenvolupament, al permetre introduir el concepte de capacitat de càrrega lligat a l Índex de Pressió Humana i la seva projecció futura a l’horitzó 2020, 2025 i 2030.
  • Perquè a les Illes Balears ja tenim un sistema d’indicadors de sostenibilitat consensuat per la societat civil organitzada, representada al CES, que és el sistema d’indicadors GIZC, el qual inclou la totalitat del seu territori, en ser unes illes petites, on el seu valor patrimonial mediambiental més important, la costa, inclou no només la franja marina, sinó també el darrera del país.

Documents adjunts