Les polítiques socials i el canvi del model socioeconòmic

Lluís Ballester Brage*
Professor de la UIB*

En les últimes dues dècades s’han pogut observar diversos canvis en les polítiques socials. D’una banda, s’han produït retallades en els serveis i prestacions públiques en la majoria de països occidentals. D’altra banda, ha augmentat la consciència de la necessitat d’ampliar els drets socials per a nous col·lectius i situacions.

Els esdeveniments derivats de la crisi de 2008 han generat incertesa sobre la configuració futura de les polítiques socials, especialment en els països del sud d’Europa, en els quals les polítiques socials universalistes, basades en el reconeixement de drets, tenien un desenvolupament incipient i la crisi ha colpejat amb més força. Aquestes polítiques socials s’han convertit en el programa de l’esquerra transformadora, davant liberals i socialdemòcrates en retrocés.

En el nostre context, la crisi ha doblat la desocupació i ha fet augmentar els nivells de pobresa i desigualtat, demostrant que les polítiques de retallada de l’Estat de Benestar tenien efectes desastrosos i confirmant la necessitat de les polítiques re-distributives.

Els sectors menys afectats per les retallades, com les persones grans amb pensions de jubilació més o menys estables, són els que en termes relatius millor han pogut fer front a la crisi. És a dir, les polítiques de garanties d’ingressos per a les classes populars, mostren la seva eficàcia per fer front a les situacions de crisi. (Vegeu CI-UNICEF, 2014)

Com es pot observar en el gràfic, els estats que han mantingut les seves pensions contributives i no contributives per a les persones majors de 65 anys, han aconseguit moderar la seva pobresa relativa en el context de la crisi. Mentre que els sectors de famílies amb fills al seu càrrec han augmentat les seves situacions de pobresa, en els estats sense prestacions públiques.

Aquesta situació ha impulsat el debat sobre com millorar la capacitat de les polítiques socials per combatre la desigualtat. Entre les propostes més estructurades, destaquen les quinze d’Atkinson (2015), les quals es refereixen a:

  • increment de la pressió fiscal i la reorientació del sistema impositiu per fer-lo més just, base fonamental de les polítiques socials;
  • disseny de polítiques d’ocupació que garanteixin un nivell elevat d’ocupació qualificada i amb ingressos justos;
  • desenvolupament d’una renda social garantida (ingrés mínim);
  • desenvolupament d’una xarxa de serveis públics de qualitat i de serveis d’iniciativa social concertats, que actuïn connectats en xarxa;
  • compromís de dedicació de l’1% del PIB a cooperació internacional;
    entre altres mesures.

Un enfocament que ha obtingut un important suport, per part de polítics, professionals i investigadors de tot Europa, ha estat el del ’social investment’, és a dir, el de l’Estat de Benestar orientat a la inversió social, la interpretació de la política social no com una política de despesa, sinó com una política d’inversió.

Aquest enfocament, inicialment desenvolupat per Esping-Andersen (2002), va aconseguir centrar el debat gràcies a l’informe de la Comissió Europea titulat ’Social Investment Package for Growth and Social Cohesion’ (European Commission, 2013). Aquesta proposta, centrada en la cohesió social, parteix de la idea que en un context caracteritzat per nous riscos socials, el paper de les polítiques socials ha de consistir en prioritzar la capacitació els individus, famílies i comunitats (empowerment, fer-los més capaços, solidaris i autònoms), en lloc de limitar-se a la ’reparació’ de les situacions de necessitat.

En aquest sentit, la proposta de reforma de les polítiques socials es basa en desenvolupar:

1a inversió en educació infantil i el foment de l’aprenentatge renovat al llarg de tota la vida, és a dir, en el sistema educatiu i els programes socioeducatius es troba una de les principals polítiques socials;

2na inversió en programes de conciliació laboral i familiar que permetin augmentar l’ocupació entre les dones, els joves i els treballadors adults (>50 anys);

3ra inversió en programes d’envelliment actiu, orientats a retardar les situacions de dependència;

4rta inversió en millorar les organitzacions que han de gestionar les polítiques socials (professionals ben formats, processos menys burocràtics, etc.).

Aquestes propostes han rebut crítiques (Hemerijck, 2014, 2015), ja que podria semblar que s’acosten a la lògica neoliberal que insisteix en la inversió en capital humà. Una altra de les crítiques se centra en el perill que les polítiques socials se centrin tant en la prevenció que deixin de banda la inversió en redistribució i compensació de la desigualtat. No obstant això, la majoria d’autors insisteixen que si només es desenvolupen aquestes quatre polítiques (1a a 4rta), la proposta és negativa; mentre que si l’èmfasi en aquestes polítiques socials no significa abandonar les tradicionals polítiques de redistribució, basades en drets socials, llavors és una bona proposta.

Però, és imprescindible mantenir un fort compromís amb:

5ena el dret a serveis socials públics (residències, ajuda a domicili, etc.); i

6ena el dret a prestacions públiques, és a dir, la inversió en prestacions no contributives (dependència) i rendes socials que garanteixen ingressos en situacions de necessitat (dignificar l’accés a prestacions).

En qualsevol cas, tots els autors d’esquerra insisteixen a completar les polítiques tradicionals amb mesures de capacitació, apoderament, enfortiment dels sectors socials en situacions de dificultat que permetin incrementar la seva capacitat d’actuació (organització), els seus drets i la capacitat de trencar amb la transmissió intergeneracional de la pobresa i la necessitat. També, s’ha de desenvolupar la solidaritat social, l’impuls de les iniciatives socials que sorgeixin de la societat civil organitzada.

Les polítiques socials han de ser transformadores, han de poder canviar les bases de la desigualtat a mig i llarg termini. Per aconseguir aquest objectiu, s’ha de passar de les polítiques socials centrades en serveis socials i prestacions econòmiques, a polítiques socials que incloguin polítiques actives d’ocupació, polítiques educatives i de salut progressives i universalistes.

Referències

Centro de Investigaciones de UNICEF (2014). Equidad para los niños: Una tabla clasificatoria de la desigualdad respecto al bienestar infantil en los países ricos. Report Card n.° 13 de Innocenti, Centro de Investigaciones de UNICEF, Florencia.

Esping-Andersen, G. (2002). Why we need a new welfare state. Oxford University Press, USA.

European Commission (2013). Employment and Social Developments in Europe 2012, Luxembourg, Publications Office of the European Union.

Hemerijck, A. (2014). Social investment «stocks»,«flows» and «buffers». Social Policies, 1(1), 9-26.

Hemerijck, A. (2015). The quiet paradigm revolution of social investment. Social Politics: International Studies in Gender, State & Society, 22(2), 242-256.

Documents adjunts

  • Les pol (OpenDocument Text – 153.7 kB)

    Version OOo Writer de cet article