Per un sistema de finançament just

Pere Sampol i Mas*

“Els territoris no paguen imposts, els paguen les persones”. Afirmen amb vehemència els qui defensen l’actual model de finançament autonòmic i el transvasament desmesurat de recursos fiscals entre comunitats autònomes. Curiosament però, mai no diuen “els territoris no reben imposts, els reben les persones”. Els defensors de la primera citació sostenen, amb raó, que les persones que més tenen han de pagar més, però no expliquen perquè les persones han de rebre una quantitat de recursos diferent segons el territori on visquin. Perquè un pensionista extremeny que cobra vuit-cents euros ha de rebre més serveis públics que un pensionista de Balears que cobra el mateix? Tenint en compte que la vida és un 30 per cent més cara per al pensionista balear. Aquesta és la perversió del Sistema de Finançament de les Comunitats Autònomes.

La necessària reforma del Sistema de Finançament és un tema recurrent, que ara torna a ser d’actualitat per mor de les exigències del ministre Montoro de fer més retallades a la majoria de comunitats autònomes. Sovint s’oblida que el finançament autonòmic només és un dels instruments pels quals es traspassen recursos fiscals d’uns territoris a uns altres. Perquè l’Estat disposa d’uns altres mecanismes de redistribució, com les inversions anuals i la despesa territorialitzada via Pressuposts Generals de l’Estat, el Fons de Compensació Territorial o els Fons europeus, quasi sempre repartits amb absoluta discrecionalitat. Doncs bé, en cada un d’aquests aspectes, els ciutadans de les Illes Balears ocupen el darrer lloc en despesa per habitant. Tot plegat fa que el dèficit fiscal de les Illes amb l’Estat sigui el més elevat, ja que arriba al 14,5% del PIB balear. En termes absoluts suposa més de 3.000 milions d’euros anuals.

Per tant, el que cal revisar són tots els mecanismes de solidaritat entre els territoris de l’Estat i fugir de les subvencions per condicionar els ajuts a programes revisables que han de complir els objectius pels quals han estat aprovats. Aquest és un dels papers que podria haver jugat el Senat, si de veritat se li hagués volgut donar el paper que li reserva la Constitució, de cambra de representació territorial. Però ja sabem que això mai no ha interessat als partits polítics estatals.

Feta aquesta introducció, pel que fa a un nou Sistema de Finançament Autonòmic, s’haurien de corregir els defectes que han tengut els sistemes anteriors, tots els quals han estat insuficients, opacs, discrecionals, injusts i ineficaços.

Un sistema de finançament autonòmic suficient

Les comunitats autònomes han estat un bon negoci per al Govern central. La transferència de competències tan importants com sanitat, educació i serveis socials, que són les que necessiten més despesa pública, en unes dècades d’autèntica explosió demogràfica en el conjunt de l’Estat, ha suposat una hipoteca per a les comunitats autònomes, algunes de les quals, com les Illes Balears, s’han vist desbordades per l’increment d’usuaris d’aquests serveis bàsics.

A més, cal tenir en compte que, com a mínim en el nostre cas, la valoració de les transferències fou molt inferior al seu cost real, ja sigui perquè, històricament, els serveis de les IllesBalears havien estat mal dotats o perquè el Govern central va amagar part del seu cost real, enganant, literalment, els negociadors de Balears que no disposaven de les dades imprescindibles per calcular el cost real de les noves competències transferides.

És necessari, per tant, revisar el cost real de les competències assumides per cada territori i disposar dels recursos suficients. D’on treure els recursos necessaris, és l’interrogant que es planteja immediatament. Aquí s’ha d’advertir, una vegada més, la deslleialtat del Govern central, que ha mantingut una doble administració. Tot i que les comunitats autònomes tenen competències exclusives en matèria d’educació, sanitat, serveis socials, ordenació del territori, cultura, comerç, medi ambient, habitatge... el Govern central ha mantingut ministeris en aquestes àrees, quan hauria estat suficient que delegués en secretaries d’Estat, adscrites al ministeri d’Administracions Públiques, les tasques necessàries de coordinació general.

Per no parlar dels objectius de compliment del dèficit públic, imposats per la Unió europea, que el Govern de l’Estat ha carregat majoritàriament sobre les comunitats autònomes i s’ha reservat la capacitat més gran de generar dèficit públic, fet que ha provocat bona part de les retallades en serveis essencials. Per si no fos suficient, el Govern central ha mantingut una forta despesa en inversions innecessàries i deficitàries, com amb l’alta velocitat o amb defensa. Per tant, recursos n’hi ha, sempre que el Govern de l’Estat s’estrenyi el cinturó i tengui present que les comunitats autònomes també són Estat i que no cal mantenir una administració paral·lela o superior per tutelar-les.

També, pel que fa a la disponibilitat de més recursos fiscals, s’ha de fer una menció al frau fiscal, especialment de les grans empreses, les quals, a més d’operar a través de paradisos fiscals, gaudeixen d’exempcions i desgravacions que, a la pràctica, redueixen la seva tributació molt per davall de les petites i mitjanes empreses.

Un sistema de finançament transparent

Dèiem que els successius sistemes de finançament autonòmics, fins ara, han estat opacs. Així és, a la pràctica el ministeri d’Hisenda ha utilitzat unes complicades fórmules de càlcul de les assignacions a cada comunitat que són un autèntic jeroglífic. De fet, es diu que el ministeri assigna una quantitat a cada comunitat i després elabora la fórmula perquè quadrin les quantitats assignades. A més, el Ministeri fa les seves particulars interpretacions de la realitat. Un exemple és la participació de les comunitats en la recaptació de l’IVA. A les Illes Balears és especialment significativa la recaptació d’aquest impost pel consum dels turistes. Doncs bé, el Ministeri interpreta que la recaptació de l’IVA turístic a la nostra comunitat s’ha d’excloure de la participació que rep el Govern de les Illes Balears, ja que, segons el Ministeri, aquesta correspon a tots els espanyols. Naturalment, els fems i altres despeses que ocasionen els turistes a les administracions illenques no corresponen a tots els espanyols.

En definitiva, la primera condició d’un nou Sistema de Finançament Autonòmic ha de ser la transparència. S’han de posar totes les dades sobre la taula, amb unes fórmules absolutament clares, que no admetin dobles interpretacions ni discrecionalitat.

Un sistema de finançament just

El Sistema actual permet desviacions de més d’un trenta per cent en el finançament per habitant. Això és absurd, i l’apel·lació a la solidaritat per justificar aquestes desigualtats en el finançament per càpita no té cap justificació. La solidaritat no ha de sortir del Sistema de Finançament, ja que hi ha altres mecanismes per incentivar les regions més desafavorides, com el Fons de Compensació Interterritorial i els Fons europeus, expressament pensats per a aquesta finalitat. Així que, el Sistema, ha de tendir a igualar la despesa per càpita, en igualtat de competències.

Així mateix, es poden introduir alguns factors correctors, com la dispersió de població, la insularitat i la pluri-insularitat, o el diferencial del cost de vida, però sense que suposin desviacions tan exagerades com en l’actualitat.

Un altre factor que s’hauria de tenir en compte és el dèficit de serveis públics acumulat pels anys d’un finançament desigual, com és el cas de les Illes Balears. El nou Sistema hauria de preveure unes mesures transitòries per compensar les comunitats que, durant anys, han rebut una despesa per habitant molt per sota de les seves necessitats i allunyada d’altres comunitats més afavorides.

Un sistema de finançament eficaç

S’ha de reconèixer que els mecanismes de redistribució de riquesa a l’Estat espanyol només han funcionat a mitges. En altres paraules, si es té en compte el volum de recursos que alguns territoris de l’Estat han rebut de la Unió europea i, sobretot, de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, els objectius de desenvolupament territorial no s’han assolit. Així ho demostren les elevades taxes d’atur de les comunitats més receptores de recursos, que s’han acomodat en una economia subsidiada, en comptes d’utilitzar els enormes recursos rebuts per fomentar l’activitat econòmica.

D’altra banda, cal instaurar la coresponsabilitat fiscal. És irritant veure com alguns presidents de comunitats es vanten de baixar els imposts, quan els ciutadans dels territoris que aporten recursos pateixen una pressió fiscal més elevada. Per tant, un altre dels factors correctors del Sistema ha de ser la coresponsabilitat fiscal. És a dir, que els ingressos de cada comunitat estiguin en relació directa amb la recaptació dels imposts i taxes transferits. Per això, s’hauria d’avançar en un model de més imposts transferits, tant pel que fa a la gestió com en la recaptació. A més pressió fiscal i més eficàcia en la recaptació, més disponibilitats d’ingressos.

L’ideal seria evolucionar cap el Sistema de Concert Econòmic, mentre, cal que les comunitats depenguin cada vegada més dels recursos propis i no de les assignacions del Govern central, que sempre estan subjectes a interpretacions o a manipulacions.

Encara hi cap una altra reflexió, tant sobre el sistema de finançament com pel que fa als instruments de redistribució de la riquesa. Cal que el conjunt sigui dinàmic i que evolucioni a mesura que s’obtenen els objectius. Per exemple, entre les deu comunitats autònomes perceptores del Fons de Compensació Interterritorial n’hi ha unes quantes que ja han superat la mitjana espanyola de renda per habitant, quan la justificació per ser perceptor del Fons era la de ser més pobre que el conjunt. És com si en els anys vuitanta s’hagués fet una fotografia de les desigualtats i s’hagués quedat instal·lada com una foto fixa, que perpetua en el temps allò que fa trenta-cinc anys tenia una justificació, però que avui s’ha convertit en un privilegi.

Aquesta serà la gran batalla política, suprimir privilegis, vicis adquirits i fer que les comunitats que ja són més riques que el conjunt, passin de ser perceptores de la solidaritat a ser solidàries. I a Espanya això sembla una missió impossible.

Documents adjunts