UN MODEL SOCIAL INEFICAÇ

Andreu Horrach Torrens, sociòleg*

Es mesura la capacitat d’un pont per

suportar el pes per la força del

seu pilar més feble. La qualitat

humana d’una societat hauria

de mesurar-se per la qualitat de vida

dels seus membres més febles.

Zygmunt Bauman (2001)

El que s’espera d’una societat és que integri als seus membres, que els hi permeti accedir a uns nivells de benestar material i d’autonomia individual dignes. Però els sistemes socials generen exclusió, uns més que els altres. L’eficàcia d’un model social es pot vincular amb els efectes que provoca sobre els seus membres, quan menys pobresa produeix, més eficaç és, quan més llibertat, més eficaç. Els pobres no són lliures, tenen les seves opcions limitades, no poden elegir entre el ventall de possibilitats que se’ls hi ofereix a les persones que no ho són. Basta veure el grau d’herència de la pobresa. Per tant, quanta més pobresa menys llibertat.

L’eficàcia també es pot vincular amb els mecanismes que desplega el model social per corregir els efectes negatius i per potenciar els positius, amb la capacitat per resoldre els problemes socials i evitar-ne de futurs. En aquest àmbit, el paper del sistema educatiu és cabdal, però no tots els sistemes són igual d’efectius.

Quan parlam de models socials ho feim en termes estructurals, a grans trets les relacions socials són similars a tot el món occidental, sí que hi ha diferències en la resolució dels problemes socials i en els espais de llibertat formal que es donen (model anglosaxó, model continental, model nòrdic, model mediterrani etc.). La gran transformació que es produï en el segle XIX i XX ha extès el domini de les relacions econòmiques sobre la resta de relacions socials, estandaritzant els models socials. Les relacions econòmiques capitalistes han homogeneitzat les relacions socials per tot allà on han arrelat.

Per tant, el model social illenc s’enquadra dins aquest model general, del qual és difícil escapar-se’n. Ara bé, es donen un conjunt d’elements específics que el constitueixen de manera diferenciada respecte de la resta de l’Estat. El model productiu fonamentat en l’activitat turística, amb un component estacional molt fort, enfortint determinats sectors productius complementaris i condicionant l’estructura empresarial, amb una pes molt important de les petites empreses. Les relacions laborals que es deriven d’aquests dos factors (predomini absolut d’una activitat estacional i pes de la petita empresa) són pròpies del que es coneix com a mercat de treball secundari (inestabilitat en la feina, baixos salaris, control directe en el lloc de treball, poca presència sindical). El cost social d’aquest model productiu és elevat.

A les Illes Balears, més de 20.000 llars de les Illes no tenen ingresos. El 15% dels treballadors están per davall del llindar de pobresa. El 27% de les persones en situació d’atur són perceptors de prestacions per desocupació. El 20% de les persones en situació d’atur fa més de 24 mesos que es troben en aquesta situació. El 36% del menors d’edat estan en situació de pobresa. El 8,3% de la població pateix privació material severa. La renda disponible de les llars s’ha reduit en un 7,1% des de 2008. Un 15% de les llars manifesta que arriba a final de mes amb dificultats. La taxa bruta de graduació en ESO és inferior al 60%. L’índex de desigualtat económica (Coeficient de Gini) s’ha incrementat en dos punts des de 2008.

Aquests indicadors per si mateixos ja mostren que alguna cosa no va bé. Es pot pensar que es conseqüència de la persistent crisi económica que s’inicià al 2007 i que es perllonga en els seus efectes socials. Al meu entendre, la crisi econòmica només ha accentuat els aspectes negatius del model social que ja hi eren i n’ha generat de nous. A més les mesures que s’han adoptat en els darrers anys han reforçat aquests aspectes negatius.

La capacitat del model productiu per absorbir l’oferta de treball segueix essent limitada. Malgrat en els darrers anys s’han donat les millors circumstàncies per el mercat turístic de les Illes, s’han reduit els sous i no s’han produit millores, ni quantitatives, ni qualitatives, en les condicions de feina dels treballadors. Fins i tot s’han incrementat significativament les situacions d’explotació laboral. Les polítiques de gestió de mà d’obra desplegades per les empreses a l’empar de les successives reformes laborals han permès arribar a aquesta situació de creixement sense repartiment.

A la ineficiència del mercat de treball per a distribuir rendes, s’ha afegit l’aplicació de polítiques d’austeritat que han impossibilitat redistribuir els guanys empresarials i desplegar polítiques compensatòries. Els retalls en la despesa pública han contribuït a l’augment de la desigualtat, han afectat especialment a les polítiques socials menyscabant la capacitat redistributiva del sistema educatiu, del sistema de salut i de la protecció per atur.

Les conseqüències d’aquestes ineficiències, en el mercat de treball i en les polítiques publiques, es manifesten també en la ideología. Amb aquestes premises, la conclusió lógica és que si en una crisi com la que estam patint no hi ha resposta de l’administració, no té sentit contribuir al que és de tots. El resultat de tot plegat permet reforçar l’individualisme. Una ideologia que postula que cada un té el que es mereix, el que es capaç de guanyar-se i no s’espera de ningú que ens doni un cop de mà en moments difícils. Aquest discurs és el que permet i legitima que hi hagi més d’un 20% d’economia submergida i un frau fiscal tan elevat i acceptat.

Per tant, estam davant un model social que accepta un sector públic débil, dels més pobres de l’Estat, i en el que la política social no ha avançat per contrarestar els efectes socials de les polítiques econòmiques.

Davant aquesta situació, per avançar cap a un model social de major qualitat, més eficaç, és necessari potenciar una major diversificació de l’activitat productiva, per reduir els efectes de l’estacionalitat turística, donar suport i potenciar el teixit empresarial per a què les empreses puguin crèixer. D’aquesta manera es pot produir un canvi en les relacions laborals, millorant les condicions de feina i augmentant l’efectivitat del mercat de treball com a mecanisme de distribució de rendes, que es tradueixi en una societat més cohesionada. És necessari desplegar i consolidar un programa complet de propostes a l’àmbit de la política social, que permeti compensar les ineficiències esmentades i definir un model educatiu consensuat que aposti clarament per la integració social.

Però pareix que els vents continentals no bufen en aquesta direcció. Fa massa anys que sentim aquest mateix discurs, aquestes mateixes receptes, procedents de tot el ventall d’opcions polítiques, de tots els nivells de les administracions (europees, estatals i autonòmiques). Les mesures que s’han adoptat en els darrers 30 anys no han aconseguit transformar aquesta realitat. A un món com l’actual, té més incidència en l’estacionalitat la cronificació dels conflictes en la conca mediterrània que els esforços de les administracions.

En el sistemes polítics democràtics la participació política en un sentit ampli és l’instrument i les pràctiques socials són la base. Són necessàries noves polítiques que regulin les relacions econòmiques (reforma laboral, millora del salari mínim interprofessional) i que potenciïn el sector públic per fer-lo present en les situacions de vulnerabilitat. A les nostres illes això passa per més autogovern, que possibiliti una reforma fiscal més progressiva, i la millora del model de finançament. Són les eines que tenim per construir un model social més eficaç, en el que els membres més febles tinguin una qualitat de vida digna.

Documents adjunts