Fer més grossos els cruis

Miquel Àngel Llauger *

(pròleg escrit per a Crui. Els portadors de la torxa, de Joan Buades)*

No és difícil imaginar la casa des d’on el vell Albert Leuven decideix adreçar una mirada als seus noranta-cinc anys de vida. És un d’aquells habitatges sumptuosos, protegits per tanques i envoltats de jardins minuciosament cuidats, que s’amaguen entre els plecs de les muntanyes del nord de Mallorca. La vista sobre la Dragonera podria fer creure que és un bocí d’allò que han dit alguns literats i que també vol fer creure la propaganda turística: el Paradís. Però les gairebé deu dècades de vida del protagonista d’aquesta novel·la no en tenen gaire, de traços edènics, segurament perquè la nostra història no és una bella història de prosperitat aconseguida gràcies a la nostra hospitalitat. Crui. Els portadors de la torxa dibuixa alguna cosa que està escrita al revers fosc d’una postal de platges d’aigües cristal·lines o d’ametllers en flors. No, no espereu tons elegíacs: a la frase famosa de Llorenç Villalonga segons la qual no hi ha més paradisos que els perduts li falta voluntat de saber qui, i com, va fer malbé el Jardí.

El recorregut vital d’Albert Leuven portarà el lector a paratges ben diversos. A Mallorca, Eivissa, Barcelona i Marbella, per esmentar primer els més propers. I, una mica més lluny, als despatxos de Londres, als plàcids refugis bancaris de Suïssa, aquests forats negres de la democràcia, a Königsberg, la ciutat alemanya de Kant que el fill de Leuven ja no sap trobar a l’atles perquè la història li ha canviat el nom, a Lemberg, que també ha canviat de denominació amb els canvis de fronteres, a Hartheim, un topònim de ressonàncies lúgubres, o a Gènova, Tànger i Tirol del Sud, escenaris singulars, en un moment o un altre, del segle convuls que no fa gaire que hem deixat enrere. Estam davant d’una història illenca que és també una història d’aquesta Europa que es presenta com la campiona mundial del benestar i de la democràcia. No és per caprici, que és una novel·la sobre les Illes i sobre Europa: és una obra que ens ens ajuda a veure una mica més bé els fils que lliguen allò que succeeix a casa nostra amb el que passa en aquest continent de ferides tancades en fals, de doblers que circulen com el llampec i de poderosos que es mouen còmodament en la penombra.

Crui. Els portadors de la torxa parla de qüestions que sempre han estat al centre d’interès de la prolífica activitat investigadora de Joan Buades, com el boom turístic balear i els seus lligams amb les elits franquistes, o les relacions entre aquests negocis turístics i l’engranatge mafiós de les grans finances internacionals. En aquests cas, a més, fa que la teranyina de les connexions inclogui capítols negres de la història s’Europa. Respecte de si aquests lligams són només el producte de la la imaginació d’un novel·lista, només diré que aquesta és una obra de ficció, però que porta al darrere una ingent tasca de documentació. Es llegeix com va explicar E.M.Forster que el lector havia de llegir les novel·les: empès per l’afany de saber què passa després. O, naturalment, què és revelat després.

És ben sabut que una novel·la ha de ser una història protagonitzada per criatures inventades que semblin tenir carn i ossos i ha d’aspirar a llançar una mirada sobre la naturalesa humana, si vol ser més que un estudi històric ficcionat. En aquest sentit, el llibre que teniu entre les mans és una novel·la plenament reeixida. A més de parlar-nos del nostre passat i del nostre present, és, per dir-ho amb unes paraules amb què la presenta el propi Joan Buades, “una investigació sobre els límits del Mal”. Diria que parteix d’una perplexitat: el de la condició de qui ha patit, ha viscut, ha presenciat o ha causat segons quines atrocitats. Som tots humans, o ho som tots de la mateixa manera? És una perplexitat que ens continua interpel·lant, encara que í0﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽igació sobre els l0000s, ’qutre present, u entre les mans vol ser m00000000000000000000000000000000000000000000000000líla literatura i el cinema ens hagin acostumat a la idea dels oficials nazis capaços de dedicar els matins a l’assassinat industrial i els vespres a la música clàssica, o encara que Hannah Arendt ens hagi familiaritzat amb la idea de la banalitat del mal. La història, tan negra, la fan i la parteixen persones que estan fetes de la mateix pasta que nosaltres. I parlar de persones vol dir parlar de fesomies anímiques i també de construccions culturals. El protagonista d’aquestes pàgines és, en certa manera, un idealista, o potser n’hauríem de dir el revers grotesc d’un idealista. És un home cultivat, i la seva visió del món és deutora de Herder, Schiller, Nietzsche i Heidegger. O, millor dit, d’una certa manera de llegir-los: un dels mèrits de Joan Buades és haver-se submergit amb lucidesa en una macabra justificació filosòfica de la brutalitat.

La novel·la està encapçalada per un epígraf d’un artista que per a Joan Buades sempre ha estat de capçalera: Leonard Cohen. Són uns versos que diuen que pertot arreu hi ha cruis, esquerdes, per on passa la llum. Segur que posar al descobert alguns aspectes foscs de la nostra història i de la naturalesa humana, com fa aquest llibre, és una manera de fer més grossos els cruis.

Documents adjunts