L’actualitat del Primer de Maig

José Luis García*

Secretari General de CCOO de les Illes Balears*

Foto Diario de Mallorca

El Primer de Maig és la data tradicional de les reivindicacions del moviment sindical on possiblement, per primer cop a l’any 1886 a Chicago, una vaga anà més enllà de l’àmbit sectorial, per a convertir-se en una vaga de classe. Avui sobren els motius per a reivindicar un canvi en les polítiques neoliberals que ho impregnen tot, i que pareixen irreversibles, donant una sensació de domini damunt qualsevol altra alternativa ideològica, generant frustració al conjunt de la classe treballadora.

Si ho mirem detingudament, per ventura, el moment actual té molta més similitud del que sembla amb el final del segle XIX, quan es produïren els fets a Chicago que celebrem a l’actualitat. Aleshores el món estava immers en la revolució industrial, la qual cosa suposava un canvi de paradigma. Les condicions de vida i treball no podien ser pitjors: la jornada laboral arribava en molts de casos a les 16 hores diàries; els salaris eren baixos i sols servien per malviure; l’explotació era habitual i la repressió policial i mediàtica queia sobre els qui intentaven capgirar la situació.

Pot semblar exagerada la comparació, però avui estam front una revolució digital que està transformant el món tal com el coneixem i les condicions de treball continuen marcades per la precarietat, on la manca de seguretat i garanties és el denominador comú: manca de seguretat per a poder aconseguir una feina, o de mantenir-la aquells que en tenen, i manca de garanties de poder obtenir els ingressos suficients per nodrir la família i pagar les factures.

En definitiva estam front un model econòmic que pretén situar-nos al segle XIX, reorganitzant les relacions capital - treball, mitjançant la transferència dels riscos de l’empresa als assalariats, on la incertesa del mercat és ajustada per la via de l’ocupació i els salaris, a través de mantenir grans borses d’ocupació precària que, juntament amb un sistema fràgil de protecció social, donin com a resultat una força de treball suficientment necessitada com per acceptar condicions precàries.

Avui la precarietat està instal·lada al món laboral, i el perill és que els treballadors i les treballadores es resignin davant aquesta situació; una resignació que desmobilitza i posa en qüestió les formes tradicionals de reivindicació, però que, fins al moment, són les úniques que han servit per a millorar les condicions de treball.

En l’actualitat, qui es posa davant el “tsunami” neoliberal, com està fent el moviment sindical, ha de patir les embranzides dels mitjans de comunicació controlats pel capital més reaccionari, a part de les polítiques repressores, que tenen a més de 300 sindicalistes imputats -alguns d’ells condemnats- o els intents de reprimir el dret de manifestar-se amb “llei mordassa”.

Està clar que la societat d’ara és diferent, emperò el capitalisme actual també ho és, i és molt més sofisticat en les formes: introduint canvis en l’organització del treball per tal d’individualitzar les relacions laborals, externalitzant activitats i fomentant els “falsos autònoms”, anomenats emprenedors, per abaratir costos i, per tant, rebaixar salaris.

Com veiem hi ha moltes reivindicacions, però les manifestacions del Primer de Maig no són nombroses, i els treballadors i treballadores no ho senten com a propi; és una festa més al calendari. Això que determinats mitjans venen com “un fracàs del moviment sindical” possiblement té més a veure en com expressa el malestar i la indignació la societat actual; potser té més a veure amb el fet de com avui la societat es mou enfront de problemes concrets - que els afecten més directament- i és en aquest punt on la relació individual es converteix en acció col·lectiva. Per tant, dates senyalades de commemoració no tenen la contundència que caldria, fruit d’aquesta atomització reivindicativa que no deixa veure que totes les reivindicacions tenen un nexe comú: la confrontació capital-treball, la lluita de classes.

Documents adjunts