La llei Montoro

Antoni Alorda Vilarrubias*

President de la Comissió Balear de Medi Ambient*

La llei de règim local de Montoro ha quedat escaldada. Tanmateix, mantén algunes posicions i un reguitzell de mines anti-municipals, no totes a la vista, que caldrà desactivar, i revertir.

En fer inventari de les calamitats del govern Rajoy, no convé oblidar-se’n. Nostàlgics del model centralista, el PP retornà els Ajuntaments a la minoria d’edat, desafiant el clam social que exigia un empoderament democràtic de baix a dalt. Ho féu en el moment culminant de la crisi, qüestionant, fins al punt de posar-los en perill, serveis socials i comunitaris bàsics que prestaven pacíficament els Ajuntaments, sense preveure i garantir una substitució ordenada.

Tanmateix, la llei mai ha arribat a causar els estralls que els promotors pretenien. Tot i les perseverants admonicions del Govern de l’Estat, la responsabilitat dels Ajuntaments (de tots els colors) i el seu compromís amb els serveis públics, i un mínim de sentit comú dels qui donaven la cara davant els ciutadans (polítics i treballadors públics), oferiren una primera i efectiva resistència a les tesis més extremes.

Després, la reacció dels governs autonòmics, encapçalada pels governs progressistes... seguits per tots els altres, contribuïren a aigualir la llei. Fins i tot aquí, el campió del neocentralisme, José Ramón Bauzá, hi plantà cara. Ho féu amb el seu instrument preferit, un Decret-Llei, una figura que, reparem-hi, s’ha de justificar sempre en una urgència social imperiosa. Així que el govern del PP de les Illes Balears va trobar urgent i indefugible dictar un decret-llei per redreçar el desgavell provocat pel Govern del PP de l’Estat... llàstima que, tot i la imperiosa urgència, no s’hi posaren fins un any després de la vigència de la llei. Podeu consultar a “L’altra mirada”, uns comentaris sobre el contingut i les conseqüències d’aquell Decret-Llei.

Però també hi ha hagut un altre aliat destacat per fer inoperant la llei: la seva maldestra tècnica jurídica. En efecte, el seu tema central, la limitació estricta i restrictiva de les competències municipals, és regulada de manera incomprensible. El Ministeri i els seus deixebles predicaven urbi et orbe que la llei establia un llistat clos de competències municipals, quan, en realitat, la llei no atribueix directament cap competència als Ajuntaments sinó que diu que els hi aniran assignant les lleis que regulin unes determinades matèries; unes lleis que, per cert, hauran de garantir finançament suficient per als Ajuntaments... Ni quedava clar què passava mentre no es dictaven aquestes lleis (que no han arribat), ni quedava tan clar que el llistat fos irremissiblement tancat.

La sentència del Tribunal Constitucional del mes de març d’enguany ha aclarit que en cap cas es podia establir tal numerus clausus, com a mínim respecte de les competències autonòmiques. Ens ha dat la raó als que defensàvem que aquesta fórmula no es podia fer servir per alterar el sistema competencial previst entre la Constitució i els Estatuts, tot i que passa de puntetes sobre l’altre retret que hi fèiem, que la llei infringeix, a més, un principi democràtic indefugible, l’autonomia local, que garanteix la intervenció dels veïns en tot allò que sigui d’interès municipal, tal com recull la Carta Europea d’Autonomia Local.

Llegint la sentència hem sabut que fins i tot l’Estat mantingué davant el TC que mai havia pretès tal numerus clausus (així ho diuen els lletrats en la defensa!). Però, si això fos ver, com és que la llei prohibia categòricament a les CCAA, tot i ser les competents en salut i serveis socials, preveure atribucions als ajuntaments en aquestes matèries? El TC ha anul·lat aquestes malsanes disposicions, que desestabilitzaven (i sembla que n’era una intenció directa) serveis bàsics, i recorda a l’Estat que no pot imposar a les CCAA com han d’organitzar les seves competències. Elemental.

Però, insistesc, la llei sobreviu, i segueix escampant la seva flaire centralista, anti-municipal, i posant obstacles a la prestació de serveis comunitaris. Com, per altra banda, romanen les camises de força i els via crucis burocràtics, sense justificació raonable, contra la llibertat dels Ajuntaments per decidir les seves despeses. L’Estat, que deu més d’un bilió d’euros, tutela i ferma curt els ajuntaments, que, entre tots, en deuen 0,03 bilions (dels quals una cinquena part correspon a l’Ajuntament de Madrid).

S’imposa una revisió a fons. Una revisió que tengui per nord l’autonomia, la participació i l’empoderament democràtic. En definitiva, que prioritzi atendre les necessitats i demandes dels ciutadans.

Documents adjunts

  • La llei Montoro (OpenDocument Text – 239.6 kB)

    Version OOo Writer de cet article