MARX IN SOHO (1849/1859) II.

Marx historiador*

Pep Traverso

A l’anterior article d’aquesta sèrie ens havíem quedat a l’any 52, els Marx havien passat una de les etapes més dures de la seva vida familiar i a la fi algunes perspectives de treball i publicació es concretaven, la corresponsalia per a Europa de la New York Daily Tribune i la publicació a començaments d’aquell mateix any, també a Nova York, del llibre sobre els recents esdeveniments polítics i socials a França (1848-1851), el 18 de Brumario. Esvaïdes les esperances en una ràpida victòria del proletariat i després de deixar-se la pell en la defensa dels camarades de la Lliga dels Comunistes jutjats a Colònia, Marx liquida l’organització, s’aïlla de les organitzacions de refugiats i treballa durament en la seva Economia; d’aquesta, romandran en els calaixos a disposició dels ratolins els voluminosos i desconeguts Grundisse de 1857-58 i apareixerà al 1859 la Contribució a la Crítica de l’Economia Política; però tornem enrere per parlar dels escrits històrics d’aquest periode, en concret, Las luchas de clase en Francia i el 18 de Brumario de Luis Bonaparte, aquests seran l’objecte fonamental del nostre article.

Marx coneix a fons la història de França, l’ha estudiada en diverses ocasions; ens ho diu Maximilien Rubel al seu Marx sin Mito, quan, referint-se al tancament de la Rheinische Zeitung (1843) per part de la censura prussiana afirma que el filòsof-periodista “no tardará en interrogarse, en la soledad de un retiro de estudios (acaba de casar-se amb Jenny), sobre la verdadera naturaleza del Estado y sobre la dimensión racional y ética de la filosofía política de Hegel. Conocemos el fruto de esta meditación enriquecida por el estudio de la historia de las revoluciones burguesas en Francia, en Gran Bretaña y en los Estados Unidos de América”. (MSM, 97)

L’interès del jove Marx per la història francesa ho corrobora Franz Mehring, al Karl Marx citant a Ruge en la seva correspondència amb Feuerbach, “Marx leía muchísimo y trabajaba con una intensidad extraordinaria, pero sin acabar nada, dejándolo todo empezado y debatiéndose sin cesar en un mar de libros […] está en un estado de irritación y violencia, sobre todo cuando ha trabajado hasta enfermar, pasando tres y hasta cuatro noches seguidas sin acostarse. Ha vuelto a abandonar la crítica de la filosofía hegeliana y se propone aprovechar la estancia en París […] para escribir una historia de la Convención, para la que tiene reunidos los materiales y concebidos una serie de puntos muy interesantes.”( KM, 85)

Sabem que Marx no arribarà a escriure la història de la Convenció però que la Revolució Francesa estava entre les seus objectius d’estudi així com la literatura històrica que havia aparegut durant la restauració de la monarquia (Guizot, Thierry) o la filosofía francesa del XVIII.

Entre 1848 i 1852 Marx escriurà en diverses ocasions sobre els esdeveniments de la historia de França que tenen lloc pràcticament davant els seus ulls; abans de centrar-nos en aquests escrits, però, pot ser útil una senzilla cronologia que prendrem de la que apareix al 18 de Brumario abans del capítol dedicat a les conclusions generals:

  • Del 24 de febrer al 4 de maig de 1848: Derrocament de la monarquia de Luis Felip d’Orleans. Confraternització entre les classes.
  • De maig de 1848 a maig de 1849: Constitució de la República. Derrota del proletariat a les jornades de juny. Elecció de Bonaparte com a president de la República. Lluita de l’executiu contra l’Assemblea Constituent. Derrota de la Constituent.
  • De maig de 1849 a desembre de 1851: Assemblea Nacional Legislativa. Domini a la cambra del partit de l’Ordre (monàrquics). Lluita entre el poder legislatiu i Bonaparte. Descomposició del partit de l’Ordre. Ruptura entre el parlament burgès i la burgesia. Triomf de Bonaparte. El 2 de desembre restauració imperial.

Neue Rheinische Zeitung. Organ der Demokratie.

Aquesta revista, dirigida per Marx, es va publicar a Colònia des de l’1 de juny de 1848 fins al 19 de maig de 1849 quan va ser tancada per la censura prussiana. El darrer número va aparèixer en tinta vermella amb la llegenda “A tot arreu, i sempre, la darrera paraula serà l’emancipació de la classe obrera”.

Sobre la insurrecció obrera dels dies 23, 24 i 25 de juny de 1848 a Paris van aparèixer diversos articles, entre els quals: 1.- Detalls sobre el 23 de juny a una edició especial de dia 26, tan sols un dia més tard de l’acabament dels combats. 2.- Una sèrie de tres articles titulada Les Jornades de juny de 1848 apareguts els dies 28 i 29. 3.- La revolució de juny publicat els dies 1 i 2 de juliol. Es poden llegir com un annexe al llibre de Las luchas de clase en Francia.

Escrits per Marx i Engels gairebé al mateix temps en què els obrers lluiten als carrers de Paris, s’obren amb una caracterizació de les jornades de juny que tenen lloc pocs mesos més tard de la proclamació de la República: “Lo que distingue a la revolución de junio de todas las revoluciones precedentes, es la ausencia de toda ilusión, de todo entusiasmo. El pueblo no está, como en febrero, sobre las barricadas, cantando Mourir pour la patrie, -los obreros del 23 de junio luchan por su existencia-; la patria ha perdido para ellos toda significación. La Marsellesa y todos los recuerdos de la gran Revolución, han desaparecido. […] La revolución de junio es la revolución de la desesperación.” (LCF, 183)

Una part molt important dels articles es dedica a analitzar el desenvolupament militar dels combats, les estratègies dels obrers així com els mètodes utilitzats per les tropes: l’exèrcit, la guàrdia mòbil i la guardia nacional arribada des de diferents punts del pais. A més de la superioritat enorme de les forces burgeses, Engels destaca la brutalitat dels seus mètodes, “aún nunca se había empleado la artilleria contra las barricadas, contra las casas y, mucho menos, se había pensado en los obuses y los husos incendiarios”. (LCF, 207) El resultat dels combats són més de tres mil morts i quinze mil deportats sense judici.

Ambdós són conscients de la importància històrica d’aquests fets, molt poc temps més tard Marx dirà que “la insurrección de junio (es) el acontecimiento más gigantesco en la historia de las guerras civiles europeas”. Al final de l’article 25 de juny retran tribut al proletariat i a la vegada situaran la característica fonamental dels fets, “La bravura con que se han batido los obreros es realmente admirable. Treinta o cuarenta mil obreros que resisten tres días íntegros contra más de ochenta mil hombres de la guardia nacional, contra la metralla […]. Han sido aplastados y , en gran parte, masacrados. No se rendirá a sus muertos, honores como a los muertos de julio y febrero; pero la historia asignará un lugar muy distinto a las víctimas de la primera batalla ordenada, decisiva, del proletariado.” (LCF, 200)

En aquest moment els barbuts revolucionaris estan convençuts d’una ràpida victòria del proletariat al país que porta la revolució fins a les últimes conseqüències, “ el curso de todo este asunto prueba que, en un tiempo no muy lejano, los obreros no pueden dejar de vencer, aún si consideramos las cosas desde un punto de vista puramente militar.” (LCF, 211) Aquesta convicció romandrà viva en el seu pensament i en seu cor fins a la tardor de 1850.

Neue Rheinische Zeitung. Öekonomie-Politische Revue.

Es tracta d’un nou projecte de revista que Marx aconsegueix posar en marxa des de Londres l’any 1850 i que s’editava a Hamburg. Tan sols van aparèixer sis números. Marx torna a escriure sobre el període revolucionari obert a França amb la instauració republicana de febrer de 1848. Ho farà amb quatre articles que apareixeran al llarg d’aquest any, el darrer ja a la tardor marcarà un canvi en l’estimació de la imminència d’un esclat revolucionari. Els articles són: 1. De febrer a juny de 1848. 2. De juny de 1848 a juny de 1849. 3. De juny de 1849 a març de 1850. 4. L’abolició del sufragi universal al 1850.

Malgrat la immediatesa dels fets, les anàlisis de Marx són excel·lents i semblen haver-se mantingut vigents en les seves formulacions (en termes generals) fins als nostres dies.

Al tercer article de la sèrie, que estudia el període que va de juny de 1849 fins al març de 1850 i que apareixerà en aquest mateix mes, Marx analitza els elements que anuncien un ràpid triomf del proletariat; d’una banda, els partidaris de les reformes s’agrupen al voltant del “partido más subversivo, más extremo (del partido de la anarquía, de la liga revolucionaria), alrededor de la bandera roja” (LCF, 155) En un altre costat, “la influencia moral del capital está rota, esto quiere decir que la Asamblea burguesa no representa más que a la burguesía.(LCF, 161)

La potencial situació revolucionària es trencarà molt aviat amb l’abolició del sufragi universal per part del govern al maig de 1850 i amb una sèrie de lleis conservadores; Marx constata aquest nou rumb de la situació en el darrer dels seus escrits publicat a la tardor i sintetitza les raons del fracàs revolucionari, “un ejército de 150.000 hombres en París, la larga prórroga de la resolución, el agazapamiento de la prensa, la pusilanimidad de la Montaña i de sus representantes nuevamente elegidos, la calma majestuosa de los pequeño-burgueses y, sobre todo, la prosperidad comercial e industrial, evitaron toda tentativa revolucionaria por parte del proletariado.” (LCF, 170) El canvi de perspectiva no exclou, però, la confiança en una nova onada revolucionària, “una nueva revolución, solamente será posible después de una nueva crisis; pero una es tan cierta como la otra.” (LCF, 168)

Molts anys més tard, al 1895, al març, Engels escriurà una introducció per a l’edició en forma de llibre d’aquests articles; aquest text serà un important punt de referència (es va considerar el testament del mestre) en les controvèrsies entre la socialdemocràcia alemanya i els bolxevics al voltant dels mètodes i les tàctiques revolucionàries. Aquí, Engels completa i explica la visió que ambdòs tenien del moviment revolucionari francès, “desde el otoño de 1850, declarábamos que la primera etapa, al menos, del período revolucionario estaba cerrada, y que no había que esperar nada hasta la explosión de una nueva crisis económica mundial. […] Pero también la historia nos desmintió a nosotros; reveló que nuestro punto de vista de entonces era una ilusión. Y aún fue más lejos: no solamente disipó nuestro error de entonces, sino que también, totalmente, las condiciones en las que el proletariado debe combatir. El modo de lucha (es refereix a la lluita de barricades) de 1848 ha decaído hoy en todos sus aspectos.” (LCF, 13)

Interessants són també les seves paraules sobre la manera de fer història de Marx, “trabajo reeditado aquí (LCF) fue el primer ensayo de Marx para explicar un fragmento de historia contemporánea mediante su concepción materialista, partiendo de la situación económica dada.” Paraules sobre el mètode i també paraules sobre les limitacions de fer història del present, “la percepción clara de la historia económica de un período dado, nunca se logra en el mismo momento. Sólo es posible adquirirla tarde, después de haber reunido y seleccionado los materiales […] Pero todas las condiciones de una explicación sintética de la historia contemporánea incluyen inevitablemente fuentes de errores. No obstante, esto no disuade a nadie de escribir la historia contemporánea.” (LCF, 7,8 i 9)

El 18 de Brumario de Louis Bonaparte.

El cop d’estat del 2 de desembre de 1851 amb la proclamació de Louis Napoléon com a emperador llença de nou a Marx a la història de França, ho farà en condicions personals i familiars molt desfavorables però el resultat serà un text brillant i atractiu que el seu amic Joseph Weydemeyer publicarà a Nova York al maig del 52 a la revista Die Revolution.

En aquestes alçades de l’article és impossible ni tan sols intentar un resum del llibre. Fet amb un exhaustiu coneixement de la història i de la societat francesa, Marx hi analitzarà la situació de les classes en lluita, la burgesia, el proletariat i el camperolat així com les diferents etapes i canvis en aquesta lluita; les relacions de les classes amb els seus representants polítics i amb els seus òrgans d’expressió així com les figures de primera línia, especialment la de Bonaparte.

Comentarem tan sols algunes consideracions generals que tenen a veure amb la seva manera de tractar la història. S’obre el pròleg de l’edició de 1869 amb una reflexió sobre diferents maneres d’analitzar aquest període, Marx diu que les dues úniques obres que tractaven, en la mateixa època, del mateix tema dignes de menció són, Napoléon le petit de Victor Hugo i Coup d’État de Proudhon. A continuació aclareix i sitúa la seva perspectiva històrica, “ Victor Hugo se limita a una amarga e ingeniosa invectiva contra el responsable del golpe de Estado. En cuanto al acontecimiento mismo, parece, en su obra, un rayo que cayese de un cielo sereno. No ve en él más que un acto de fuerza de un solo individuo. […] Por su parte, Proudhon intenta presentar el golpe de Estado como resultado de un desarrollo histórico anterior. Pero, entre las manos, la construcción histórica del golpe de Estado se convierte en una apología histórica del héroe del golpe de Estado. Cae con ello en el defecto de nuestros pretendidos historiadores objetivos. Yo, por el contrario, muestro cómo la lucha de clases creó en Francia las circunstancias y las condiciones que permitieron a un personaje mediocre y grotesco representar el papel de héroe.” (BLB, 6)

El llibre comença amb una formulació que farà fortuna com una de les claus de la concepció materialista de la història, aquella que diu que “los hombres hacen su propia historia, pero no la hacen arbitrariamente, bajo circunstancias elegidas por ellos mismos, sino bajo circunstancias directamente dadas y heredadas del pasado.” (BLB,11) Però a continuación, Marx contextualitza aquesta proposició, “la tradición de todas las generaciones muertas oprime como una pesadilla el cerebro de los vivos. Así Lutero se disfrazó de apóstol Pablo, la revolución de 1789-1814 se vistió alternativamente con el ropaje de la República Romana y del Imperio Romano…” i començarà una llarga dissertació per diferenciar les revolucions que han tingut lloc fins ara (aleshores), necessitades de la resurrecció dels morts de “la revolución social del siglo XIX [que] no puede sacar su poesía del pasado, sino solamente del porvenir. [Que] no puede comenzar su propia tarea antes de despojarse de toda veneración supersticiosa por el pasado. Las anteriores revoluciones necesitaban remontarse a los recuerdos de la historia universal para aturdirse acerca de su propio contenido. La revolución del siglo XIX debe dejar que los muertos entierren a sus muertos, para cobrar consciencia de su propio contenido. Allí, la frase desbordaba el contenido; aquí, el contenido desbordaba la frase.” (BLB, 15) Les cites són llargues però valen la pena perquè pareixen situar-nos davant dues qüestions; una, la necessitat de mirar el present amb ulls de present, sense falses il·lusions, sense “ideologies”, l’altra, la novetat de la revolució social, la que ha de trencar amb la prehistòria de la humanitat i dur-nos a un món humà.

Algunes conclusions molt…però que molt provisionals.

  • Marx no solia arribar a temps a les cites amb els seus editors, més enllà d’explicacions psicològiques, li costava moltíssim posar un punt i final al seus estudis, encara que fos de forma provisional. Era exhaustiu en la incorporació de dades noves, en l’aprofundiment d’aspectes diferents del tema a tractar; capaç d’aprendre un idioma per tal d’incorporar fonts originals. En el cas que ens ocupa, sembla que la validesa, en termes generals, de les seves anàlisis arriben fins als nostres dies, així seria si fem cas del que ens diu Antoine Artous: “Citemos tan sólo a Pierre Nora, poco sospechoso de complacencia: “Lo primero que impacta a la relectura es hasta qué punto el análisis inmediato de una actualidad de la cual Marx participaba apasionadamente corresponde todavía a la descripción de los manuales más autorizados de hoy en día […] Sobre ciertos puntos la distancia del tiempo y los progresos del conocimiento han desmentido este comentario elaborado en vivo y en directo. Pero, en sus líneas generales, estos dos ensayos de explicación histórica (LCF i BLB) se han vuelto habituales y no alimentan el análisis crítico contemporáneo sino en la medida en que éste se ejerce sobre una verdad tradicionalmente admitida.” (MEP, 213)
  • Marx no és un historiador a la clàssica, no ens ha deixat estudis acabats d’èpoques històriques senceres; “allò que considerem com els escrits històrics de Marx -és Hobsbawn qui ens xerra- està gairebé en la seva totalitat constituït per anàlisis polítiques de l’actualitat i comentaris de premsa, combinats amb un cert grau de context històric,” ara bé, “la major part del treball històric de Marx es troba doncs integrat als seus escrits teòrics i polítics.” (MLH, 62/3) I és que la forma que tenia Marx de fer teoria i ciència tampoc era clàssica.
  • A les obres històriques que hem treballat no hi ha rastre d’esquematismes ni de fórmules fàcils aplicades als esdeveniments històrics. Hobsbawn ho diu clarament, “en la meva opinió, als escrits històrics pròpiament dits, hi ha tot el contrari d’un reduccionisme econòmic.” (MLH, 69) És veritat que Marx treballa amb una concepció materialista de la història, no se n’amaga, l’explicita de bon començament i la posa a prova en el terreny de la investigació concreta; a més, aquesta “concepció” tan sols és un focus de llum que il·lumina l’escena, però no resol res, ans al contrari, obliga a més. Si no fos així, ho diu Engels a la carta a Bloch de setembre de 1890, “aplicar la teoria a una època històrica qualsevol seria més fàcil que resoldre una simple equació de primer grau”. Res més lluny de la realitat!!!. Ho sintetitza Hobsbawn, “aquesta concepció (materialista) no és la història, sinó una guia de la història, un programa de recerca.” (MLH, 67)
  • Som conscients que tan sols hem gratat la superfície dels textos. Per aprofundir al tractament que fa Marx de les lluites polítiques a la França del 48/51 recomanem, entre d’altres, alguns capítols del llibre d’Antoine Artous. I res més, deixem Marx col·laborant amb la New York Daily Tribune, escrivint per a la premsa sobre molts diversos temes de l’actualitat i sobre els conflictes internacionals i adquirint allò que Fernández Buey anomenava una perspectiva “mundialista”; a la vegada, fent passes en el seu projecte central, la seva Economia, projecte amb el qual carregarà fins a la mort. I és que la lluita, la revolució cridava constantment a la seva porta i aquesta era sempre oberta per a la causa dels desposseïts, per als camarades i pels amics.

Llibres que ens han ajudat en aquest recorregut:

  • Maximilien Rubel, Marx sin Mito, Octaedro, Barcelona, 2003. (MSM)
  • Franz Mehring, Karl Marx, Grijalbo, Barcelona, 1983. (KM)
  • Karl Marx, El 18 Brumario de Luis Bonaparte, Ariel, Barcelona, 1968. (BLB)
  • Karl Marx, Las Luchas de Clase en Francia, Claridad, Buenos Aires, 1968. (LCF)
  • Eric Hobsbawn, Marx et l’histoire, Demopolis, Paris, 2008. (MLH) D’aquest llibre només coneixem el cap. IV La conception marxiste de l’histoire.
  • Antoine Artous, Marx, el Estado y la política, Sylone, Barcelona, 2016. (MEP).

Documents adjunts